Paradisos fiscals, un malson global

• #Economics

• Share it:

Els escàndols de rics amb fortunes amagades a paradisos fiscals són una notícia recorrent als mitjans de comunicació. Malauradament lluitar contra l’evasió fiscal no sempre ha estat prioritari per als governs que, en moltes ocasions, s’han aprofitat dels beneficis fiscals d’aquests estats.

Els orígens

Molts estudis han analitzat els motius que van portar a la fundació dels paradisos fiscals. Entre els punts que es mencionen hi ha l’augment de la pressió fiscal, la inacció i els interessos dels polítics o la globalització financera. Però, en definitiva, el motiu de més pes és l’existència d’una oligarquia amb nul interès per pagar impostos.

De gent amb poques ganes de pagar tributs n’hi ha hagut sempre. Ja en època romana els ports més lleials a Roma podien aconseguir l’estatut de Libertas, ser ports lliures d’impostos. Els primers casos “moderns” van ser Delaware i Nova Jersey que, a finals del segle XIX, van crear lleis molt atractives per als més rics: fiscalitat gairebé nul·la i compra de companyies “prefabricades”. L’èxit va ser rotund i a principis del segle XX es va exportar aquest model al triangle europeu de l’evasió fiscal: Suïssa, Liechtenstein i Luxemburg.

Aquestes polítiques fiscals tan laxes van fer que durant el Crack del 29 els paradisos fiscals centreeuropeus experimentessin un gran creixement. Després, amb la Depressió i la Segona Guerra Mundial, la situació es va estabilitzar fins a 1957. Aquell any, el Banc d’Anglaterra va determinar que les transaccions fetes per estrangers des de bancs britànics no serien investigades ni regulades. Això va provocar un augment enorme de les transferències de capital cap a Jersey, Guernsey i l’Illa de Man, els primers paradisos fiscals britànics. A partir dels anys seixanta i fins la crisi del 2008, el creixement de paradisos fiscals va ser continu i a poc a poc es van unir països que buscaven un creixement econòmic ràpid, com per exemple Singapur. És per això que aquest període es coneix com l’Era d’Or dels paradisos fiscals.

Què són els paradisos fiscals?

Per identificar un paradís fiscal aquest ha de complir cinc condicions: baixa o nul·la tributació, normativa dual, opacitat, secret bancari i normativa fiscal flexible.

La baixa tributació permet pagar uns impostos molt baixos al país on s’estableix el compte bancari o la companyia offshore. Les companyies offshore o empreses “prefabricades”, són un tipus de societat que segueixen un mateix model: estan creades per tercers (advocats), estan constituïdes en poques hores i tenen un preu simbòlic. Normalment no operen al país on estan domiciliades, però fan de plataforma, és a dir, ingressen capitals d’altres empreses per pagar allà els impostos.

La normativa dual fa referència a una distinció entre les condicions tributàries dels residents i les dels inversors estrangers, i fa que les d’aquests darrers siguin molt més “amables”. Aquesta mesura és molt utilitzada entre les antigues colònies que actualment són paradisos fiscals i constitueix un mètode fàcil per generar capital. L’opacitat permet que els propietaris d’una companyia no figurin als registres públics, mentre que el secret bancari serveix per no revelar la localització o quantia del patrimoni d’un compte corrent. Per últim, la fiscalitat flexible permet adaptar les normatives als interessos dels inversors.

Aquestes condicions són el cant de sirena que utilitzen els paradisos fiscals per atraure uns inversors que aporten grans injeccions de capital. Un capital que, tot i ser important, és molt inferior al que haurien de pagar en els seus països d’origen, el que fa que tots dos surtin guanyant. La utilització de paradisos fiscals per estalviar impostos no és delicte. Els actes delictius estipulats pel Codi Penal són l’evasió fiscal (l’ocultació o falsejament d’ingressos per part del contribuent) i la no declaració de béns a l’estranger.

La lluita contra l’evasió fiscal

L’evasió fiscal ha estat i és una xacra enorme per als estats que veuen com els més rics evadeixen les seves responsabilitats socials. Això provoca que la classe mitjana i la treballadora hagin de mantenir l’estat del benestar amb una pressió fiscal inassumible sobre les seves espatlles. De mica en mica els governs han anat creant eines per tal de limitar aquestes pràctiques entre els més rics, però amb poc èxit.

La lluita en contra de l’evasió fiscal era gairebé nul·la fins a la dècada dels noranta, quan es van començar a prendre mesures legals. L’any 1993, el govern espanyol va crear el Sepblac, la primera autoritat supervisora en la lluita contra l’evasió i el blanqueig de capitals. En aquesta època també es van començar a fer llistes de paradisos fiscals, unes llistes que tant Alemanya, Itàlia o Espanya encara actualitzen.

Tot i aquestes primeres legislacions, no va ser fins a la crisi financera del 2008 quan aquesta lluita es va prendre seriosament. La primera normativa important va ser presa pel G-20 l’any 2009, el Règim de Transparència Fiscal Internacional. Una mesura que es va aplicar l’any 2017 i va regular el secret bancari i l’opacitat fiscal als quals s’acollien estats i evasors i va ser fonamental per destapar causes tan importants com la dels Papers de Panamà. Tot i la pressió del G-20, hi ha cinc paradisos fiscals que van esquivar aquesta legislació: Vanuatu, Bahrain, Nauru i, dins els Estats Units d’Amèrica, Delaware i Nova Jersey.

En la lluita contra l’evasió fiscal i els paradisos fiscals és clau la figura de l’economista i premi Nobel Joseph Stiglitz qui ha realitzat estudis i conferències sobre com acabar amb aquesta xacra.

Per saber-ne més:

• The Laudromat (2019). Pel·lícula d’Steven Soderbergh protagonitzada per Gary Oldman, Meryl Streep i Antonio Banderas.

• Blanqueo de capitales y evasión fiscal (2012). Llibre de Covadonga Mallada Fernández.