Perspectives econòmiques de la presidència de Biden

• #Economics
• #North America

• Share it:

Quan ja fa dues setmanes de les eleccions presidencials americanes del 3 de novembre que Biden va guanyar, Trump encara no ha concedit la derrota. No sabem en quin moment farà el discurs acceptant que ha perdut, es desllorigarà la situació d’impugnacions i recursos jurídics en alguns estats i els equips de transició podran treballar a ple rendiment per assegurar la inauguració del president Biden el proper 20 de gener i la posada en marxa de les polítiques de la nova administració del President Biden i la Vicepresidenta Harris.

Trump ha perdut, però reté 71 milions de vots, 71 milions d’americans que han aprovat les seves polítiques d’aquests quatre anys i han recolzat el manteniment o la intensificació d’aquestes polítiques. Trump ha perdut, però el “trumpisme” no ha estat un miratge de quatre anys i segueix viu. És més, la hipòtesi contrafactual que sense la crisi de la COVID-19 és ben possible que Trump hagués tornat a guanyar les eleccions és, almenys, raonable. De fet, els resultats de les eleccions americanes, analitzats des del punt de vista econòmic, es reflecteixen en una dada espectacular quan es compten els resultats a nivell de comtat (els counties americans són les agrupacions administratives i polítiques de tercer nivell en què es divideixen els estats i s’agrupen els municipis). Biden ha guanyat en menys de 500 comtats que varen generar el 70% del PIB americà de 2018, mentre que els més de 2.400 comtats on va guanyar Trump varen generar el 29% del PIB americà de 2018. Biden ha guanyat en totes les grans economies del país, mentre que Trump ha guanyat en multitud de petits comtats amb economies molt menys potents. El que això significa per a la geografia del descontent i dels perdedors de la globalització seguirà donant feina a molts analistes els propers anys.

Les relacions internacionals i la política econòmica es solapen més que mai aquesta vegada. Bona part dels reptes econòmics més importants de la nova administració Biden-Harris són a l’economia internacional i amb la relació amb la resta del món. L’economista més influent de les últimes administracions demòcrates, el professor de Harvard Larry Summers, (Secretari d’Estat amb Clinton i President del National Economic Council amb Obama, entre altres càrrecs), ho ha argumentat en un recent missatge al proper Secretari del Tresor.

El primer repte de la política econòmica de Biden és tornar els Estats Units al lideratge de l’economia mundial. Això passa per recuperar la interlocució amb els socis tradicionals i injectar noves energies al G-20. Els Estats Units no poden enfrontar sols la major part de problemes i molts d’aquests no tenen solució o manera d’atacar-los sense una cooperació multilateral efectiva en la que hi hagi els Estats Units. La crisi de la COVID-19 i el canvi climàtic són dos exemples paradigmàtics de “béns públics globals” i per tant la tornada d’Estats Units a l’Organització Mundial de la Salut i als acords de París sobre canvi climàtic són molt importants. Igualment, si bé no es pot esperar que es promoguin o s’aprovin nous tractats comercials, s’espera que Biden baixi la temperatura de les guerres i conflictes comercials amb molts països, sobretot amb la Xina, i miri de contribuir a revitalitzar l’Organització Mundial de Comerç i desbloquejar-ne el mecanisme de resolució de diferències.

La Xina és el tour de force de les relacions internacionals i la política econòmica de la nova administració. No es pot esperar que això es solucioni a curt termini, sobretot perquè l’enfrontament entre la Xina i els Estats Units va molt més enllà dels aspectes purament comercials i els components més importants son geopolítics i tecnològics: la pugna pel lideratge i la preponderància en noves tecnologies com el 5G i la intel·ligència artificial. Atesa la connexió entre les empreses xineses i el règim polític xinès, els aspectes polítics són més importants que mai i requeriran molta feina. L’administració Obama havia intentat gestionar el problema de Xina al Pacífic amb el TPP, el tractat de lliure comerç amb Japó, Austràlia i altres economies del Pacífic. Trump no va signar l’acord. Ara, irònicament els últims dies de Trump a la Casa Blanca, la Xina ha acordat un tractat de lliure comerç amb 14 països del Pacífic. Aquest acord acull un total de 2.200 milions d’habitants i un 30% del PIB mundial. Hem escrit que la Xina implica reptes enormes per a l’economia mundial, però no caurà amb la facilitat relativa que ho va fer el comunisme soviètic i no es pot afrontar a la manera de Trump.

Trump va baixar impostos als més rics i va prometre tornar-ho a fer si guanyava les eleccions. Biden no seguirà aquest camí. De fet, una part de les relacions econòmiques internacionals hauran d’anar a reformar la regulació tributària internacional i tapar forats en la tributació de multinacionals i paradisos fiscals. Assegurar més i millor recaptació. I això també depèn de la coordinació en el G-20 i altres organismes. A més, Biden porta un programa d’inversió en infraestructures per al qual necessita recursos i el deute públic està en màxims històrics, dos arguments addicionals per no esperar rebaixes impositives. Altres mesures, com la pujada del salari mínim, la proximitat als sindicats, les mesures en política sanitària o migratòria, o fins i tot la magnitud del programa de despesa, poden ser complicades de portar a terme per la divisió política (Senat republicà).

Finalment, l’equip econòmic de Biden encara no està gaire definit. Per parlar dels tres principals llocs a cobrir (Secretari del Tresor, Secretari de Comerç, President del National Economic Council, President del Council of Economic Advisers, etc.) sonen noms com Janet Yellen, Lael Brainard, Jared Bernstein, diversos alts executius, etc. Però res és ferm encara. Bernstein sembla que té una plaça assegurada, perquè és el principal assessor econòmic de Biden des que era vicepresident. Si a algú li agrada fer travesses sobre aquestes coses, pot jugar-hi en aquest link.