Una nova globalització, però amb cadenes de subministrament

• #Coronavirus
• #Economics

• Share it:

Segons planteja un article a The Economist, la pandèmia no acabarà amb la globalització, però sí que li donarà una nova forma.

Tot i que el virus va aparèixer a la Xina, l’impacte a nivell mundial ja es va notar abans que el virus s’escampés, i això es deu a les cadenes de subministrament. Molt abans que arribés el virus a Occident, productors de tot el món es van veure afectats pel tancament de fàbriques a la Xina perquè es van trobar sense peces. En aquell moment, el World Economic Forum va recomanar a les companyies que portessin la fabricació més a prop dels seus consumidors.

Tanmateix l’avanç del virus va fer que l’economia mundial s’aturés, s’ensorrés (fins i tot en sectors menys globalitzats com la restauració, cinemes, concerts, gimnasos, etc.). Ni la gent ni productes creuaven fronteres.

Durant aquests mesos que portem convivint amb el virus, el pànic en les cadenes de subministrament ha estat molt dur: per una banda les empreses tenen una prova més del risc que comporta tenir interrupcions en la distribució, per altra banda els governs es carreguen de raons per tancar-se i mirar cap a dins.

De moment sembla que el coronavirus no ha fet més que accelerar canvis en la globalització que ja estaven en marxa i són moltes les veus que parlen de desglobalització.

Una mica d’història

Si mirem enrere, veurem que les cadenes de subministrament mundial es van formar entre els anys ‘80 i la crisi de 2008. En aquell moment, el comerç va augmentar molt el seu volum i també va canviar la seva naturalesa, sobretot amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç el 2001.

L’especialització en productes va donar pas a l’especialització de peces, les peces d’un producte es feien a diversos llocs del món, i aquesta globalització va portar mercaderies barates al món ric, però també va desplaçar treballadors i molta gent es va quedar sense feina perquè moltes empreses no podien aguantar la competència xinesa.

I va arribar la dècada de 2010 amb un cop de frens. El comerç es va estancar, a la Xina va créixer la classe mitjana i va augmentar el consum intern, les exportacions van deixar de créixer el 2015 mentre que les importacions no es van aturar, la fabricació es va automatitzar i produir on els treballadors eren barats va deixar de ser un estalvi. A més, l’augment de les xarxes socials va fer que les modes fossin encara més passatgeres i això va fer que la producció i l’enviament haguessin de ser molt més ràpids. Semblava que tenir els proveïdors a prop reduïa el risc de cometre errors i assegurava que les entregues es fessin a temps. Les economies especialitzades van començar a estar qüestionades.

Tot això va portar a què el comerç es concentrés en blocs regionals. La globalització es va ralentir o, com diu l’article, “Globalisation became slowbalisation”.

En aquest context, Donald Trump va guanyar les eleccions de 2016 i va començar la guerra comercial entre Xina i els EUA. Les empreses van veure com a més d’estar exposades a la fabricació a distància, també ho estaven a les polítiques de nacionalisme econòmic.

Coronavirus i COVID-19

I així arribem al 2019, amb un augment d’aranzels tant per part dels EUA com de la Xina, Trump que saboteja l’OMC, UK que vota Brexit, molts líders europeus desitjant poder competir amb la Xina… i apareix el coronavirus.

La COVID-19 ha fet que moltes empreses siguin conscients de la seva dependència de Xina i de les cadenes de subministrament. També són més conscients de l’impacte de la petjada ambiental i de complir amb uns estàndards laborals (molt més fàcils de controlar si es fabrica a prop de casa).

Pel que fa al món de la política, la COVID-19 ha portat a molts països a prendre mesures proteccionistes. Han vist com el sistema sanitari també depèn del comerç i de les cadenes de subministrament (ho hem vist amb les mascaretes o els test, per exemple).

Aquesta situació ha portat a la Xina a seguir produint. Els governs dels països rics han donat suport als ingressos de les famílies i, per tant, les exportacions de Xina han crescut de nou. El turisme ha caigut, però també ho ha fet el preu de les matèries primeres, el que fa que les importacions siguin més econòmiques. Tanmateix el comerç mundial es troba en un moment de desacceleració, de guerres comercials, de desconfiança en les cadenes de subministrament… Alguns països veuen en aquesta situació certes semblances a les crisis dels anys ‘30 i del 2008. Recorden com un pic de globalització a principis del segle XX va portar la Primera Guerra Mundial, la grip de 1918 i la depressió dels anys ‘30. Per això adopten polítiques proteccionistes.

Mirant al futur

La por i les primeres dades durant el confinament han portat a prendre mesures que ara es comencen a veure com pessimistes. La previsió de caiguda de l’OMC de fa uns mesos no s’ha complert, sembla que ara està al voltant del 10%. Les cadenes de subministrament no s’han destruït. Està clar que no són robustes, però són resistents perquè les empreses han sabut trobar solucions ràpides a la situació actual i aquestes solucions no han passat per repatriar la producció.

El proteccionisme és una opció per als governs, però no per a les empreses que no volen perdre les seves inversions a l’exterior. La COVID-19 no ha trencat relacions comercials, més aviat ha accelerat processos que ja estaven en marxa abans de l’arribada del coronavirus.

El futur de la globalització ja no es centrarà en el comerç de productes, sinó en el comerç de serveis. El turisme ha caigut i el comerç d’alguns serveis s’ha vist afectat, però el turisme es recuperarà. L’augment del teletreball fa que hi hagi més comerç de serveis digitals.

Cal tenir en compte que la integració digital no serà ràpida per un tema de regulacions (legals i fiscals), ja que tant el comerç de mercaderies com el digital cada vegada es concentra més en els blocs reguladors regionals.

Si l’augment de la digitalització provocat per la COVID-19 és un ajut al comerç de serveis, no ho és en canvi per al comerç de productes. L’abast d’aquest canvi dependrà de com es remodeli el mercat laboral.