Aranzels i guerra comercial

• #Export

• Share it:

Tal vegada és redundant recordar aquestes coses en una escola com la nostra, però el comerç internacional és en bona mesura sinònim d’història de la humanitat. Fa poc que s’han publicat estudis fascinants sobre les xarxes comercials a l’Edat de bronze, algunes de les quals inclouen els fenicis, un dels primers grans pobles navegants i comerciants de la humanitat, que des d’entre cinc i deu segles abans de la nostra era, per les dificultats orogràfiques per accedir a les rutes de Mesopotàmia, varen navegar des la ciutat de Tir  cap a l’Oest i varen establir colònies comercials a Màlaga o a Eivissa, entre altres llocs.

La història dels aranzels com a instrument de política proteccionista, és gairebé tant vella com la història del comerç. Els aranzels són impostos sobre els béns importats, béns produïts a l’estranger que són comprats al nostre país. Els aranzels varen ser aviat molt llaminers com a instrument de recaptació dels estats, perquè les fronteres són el primer instrument, la primera barrera, que va permetre a les autoritats registrar part de l’activitat econòmica.

Els efectes del crack del 29, la Gran Depressió causada pel l’esfondrament de la borsa i els sistema financer, es varen veure agreujats pel proteccionisme. Hi havia una consciència clara de que el proteccionisme havia fet molt mal a l’economia mundial i que les economies s’havien de coordinar per evitar-ho. Aquesta coordinació, per reduir o abolir aranzels i liberalitzar el comerç, es va produir des de l’any 1947 en el marc del GATT (sigles en anglès de l’Acord General de Comerç i Aranzels). A Breton Woods, l’any 1944, s’havia dibuixat l’arquitectura econòmica i financera de la postguerra i s’havien fundat el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Però havia quedat pendent la creació d’un organisme per regular el comerç mundial. EL GATT no era una institució, sinó un paraigües legal sota el qual es varen fer vuit grans rondes multilaterals de liberalització comercial. De l’última, la Ronda Uruguai, en va sorgir l’Organització Mundial de Comerç (OMC), ara sí com una institució, amb seu a Ginebra i encarregada de regular el Comerç Mundial.

L’OMC té cinc grans potes: 1) El GATT, per continuar amb la liberalització comercial; 2) El GATS, per liberalitzar el comerç de serveis; 3) Un acord per treballar en els temes de propietat intel·lectual; 4) Un mecanisme de resolució de diferències comercials, que és un tribunal on els països membres poden portar o denunciar altres països per pràctiques comercials que considerin lesives; i 5) Un mecanisme de revisió i assessorament de polítiques comercials per a països en vies de desenvolupament. La Primera ronda de l’OMC, la “Ronda del mil·leni” va fracassar a Seattle ara fa 20 anys i, des d’aleshores, l’anomenada “Ronda de Doha” no s’ha aconseguit tancar.

Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units prometent al poble americà posar “America first”, però que a l’hora de la veritat volia dir “America alone”. Des del primer moment va menysprear el multilateralisme i va començar a barallar-se amb tothom. Aranzels a l’acer i l’alumini europeu, ara també sobre altres béns europeus com els agrícoles; abandonament del TTP amb els països del Pacífic i trencament de les negociacions del TTIP amb la Unió Europea; redefinició del NAFTA amb Mèxic i Canadà; etc. Però, sobretot va encetar una guerra comercial amb la Xina, que és una guerra comercial amb aranzels mutus, però és molt més que una guerra comercial, perquè té derivades tecnològiques i geopolítiques evidents.

La característica de les guerres comercials és que quan un país posa aranzels o altres mesures proteccionistes, la resta de països s’hi tornen, fan el mateix i l’escalada porta a una situació dolenta per a tothom. Una guerra comercial no es pot guanyar, per definició. A més, en les últimes dècades el comerç internacional ha canviat molt, passant de ser un intercanvi de béns per altres béns a crear-se unes grans cadenes de valor global, on el que s’intercanvia són parts de processos productius que es fan a diferents països. En aquest context, una guerra comercial pot complicar encara més les coses, afectant a la productivitat de les empreses i a la localització de l’activitat econòmica.

Des del punt de vista europeu, la guerra amb Trump ha portat a accelerar acords comercials preferencials amb altres socis, com Mercosur, Japó, Singapur, Vietnam, Mèxic, Canadà, etc. Es tracta d’acords, en alguns casos ja signats i en altres molt avançats, que miren de protegir la posició europea. Però la UE també insisteix, almenys de paraula, en la necessitat de reforçar l’OMC (per cert, a punt de col·lapsar si Trump segueix vetant la renovació dels jutges del mecanisme de resolució de diferències) i les institucions multilaterals.

Evitar les guerres comercials i impulsar l’obertura de les economies i el comerç internacional en un entorn multilateral és important en si mateix. Però a més és urgent, per posar la bena abans de la ferida, ara que a l’horitzó hi torna a haver núvols d’un possible refredament de l’economia mundial.