La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina

• #China
• #North America

• Share it:

Donald Trump va guanyar les eleccions a la presidència dels Estat Units del 2016 amb un programa molt nacionalista i anti-multilateral, que tenia per lema “America first” i prometia als americans tornar-los el poder i el benestar perduts les últimes dècades. Només d’arribar al poder va cancel·lar la participació americana en el TTP, el tractat de lliure comerç del Pacífic; va suspendre les negociacions del TTIP amb la Unió Europea (UE); va treure els Estats Units de l’Acord de París, que substitueix el Protocol de Kyoto per limitar les emissions de CO2 i lluitar contra el canvi climàtic; va trencar el NAFTA per renegociar-lo, imposant noves regles a Mèxic, etc. Algú ha dit que més que “America first”, sembla que Trump treballi per una “America alone” o almenys per una Amèrica només amb els països que el segueixin ulls clucs.

Però en la visió de Trump, l’enemic gran, el culpable de bona part dels mals que pateix Amèrica, és la Xina. En el terreny econòmic, Trump culpa a la Xina del declivi industrial de les zones dels Estats Units que han perdut empreses i activitat, deslocalitzada a la Xina. En l’àmbit geoestratègic, la Xina és la potència emergent que amenaça la supremacia americana i convida a pensar en un món multipolar, en el qual Amèrica hagi de compartir el seu lideratge amb altres països. La Xina és prou gran, és tan gran que ningú dubta que hi pugui arribar. D’aquí que Trump aviat va imposar aranzels a les importacions xineses, contestat per mesures similars del govern xinès. Entre la primera pujada d’aranzels d’octubre de 2017 i el paquet anunciat pel proper 15 de desembre de 2019, pràcticament totes les exportacions xineses als Estats Units estaran gravades per aranzels que arribaran en mitjana a prop del 25%.

«La Xina té un marge d’actuació que no tenen els Estats Units»

El disseny de l’Administració Obama era contenir l’impuls de la Xina al Pacífic fixant regles de lliure comerç entre un conjunt important d’economies de cada costat, Àsia i Amèrica, per mirar de cooperar comercialment i controlar o gestionar la força xinesa. El mateix disseny, més o menys, que volia aplicar respecte Rússia signant el TTIP amb la UE. En el cas del TTIP, la cancel·lació va salvar els mobles a una UE que no tenia una posició gens clara i estava molt poc decidida al respecte. En definitiva, el diagnòstic d’Obama era atacar aquests problemes comercials i econòmics, però sobretot geoestratègics, fixant marcs comercials als quals la Xina o Rússia s’haguessin de subjectar si volien participar del comerç regional. I l’alternativa, si no volguessin, seria anar a les regles de l’Organització Mundial de Comerç (que de fet haurien de ser la primera opció per a tothom, si el sistema comercial multilateral funcionés bé). Trump, en canvi, encara aquests problemes amb un estil de lideratge i negociació diferent, diuen que com quan era empresari, promotor immobiliari a Nova York, i presentava programes a la televisió. Val a dir que, per ara, el president xinès Xi Jinping està sent més moderat, almenys en les formes.

Per altra banda, la Xina té un marge d’actuació que no tenen els Estats Units. El govern xinès pot intensificar la relació amb altres socis com el Japó, Rússia o Europa i ho està fent, en part, a través de desenvolupar la nova ruta de la seda amb inversions molt importants en infraestructures. Tenen possibilitats de fer estímuls fiscals i monetaris i marge per millorar el crèdit i enfortir el sistema financer. I pot devaluar el yuan. De fet, ja l’ha devaluat una mica, de manera que la devaluació compensa part de l’efecte dels aranzels.

Un altre aspecte molt important és la confrontació tecnològica. La pugna per la supremacia respecte el desenvolupament de les noves tecnologies, en particular el 5G i la intel·ligència artificial, està també al centre de la disputa entre els Estats Units i la Xina. L’afer Huawei, que encara no està tancat, és segurament el més representatiu d’aquesta baralla.

En resum, i paradoxalment, la Xina pot aprofitar la guerra comercial amb els Estats Units com una iniciativa de reforma estratègica, com un impuls per reorientar el seu model de creixement cap a la demanda interna i per treballar noves aliances amb altres països. En aquest sentit, per exemple, Keyu Jin, professora de la London School of Economics escrivia que la guerra comercial encetada per Trump és un regal estratègic per a la Xina. I Robert Kaplan, un dels analistes més influents del panorama americà i global, va dir a Davos, el gener passat, que la sortida dels Estats Units del TTP va ser el major error americà respecte Àsia en dècades, un veritable tret al peu que erosiona la capacitat d’influència i poder dels Estats Units.

Acabi com acabi, queda disputa per una estona, com a mínim fins a les properes eleccions presidencials americanes de novembre de 2020. Trump hi anirà refermant-se en el seu programa actual, que inclou la guerra comercial amb Xina com a element central, i s’ha de veure quin candidat presentaran els demòcrates i qui guanyarà les eleccions. Mentrestant, és difícil fer prediccions, però venen turbulències. Esperem que el risc de recessió global, causada en part per la guerra comercial no es consolidi i atrapi Europa enmig.