Cultura, amb nom de dona (II)

• #Opinion
• #Women's Day

• Share it:

Seguint la línia del primer article, publicat dilluns passat, a continuació exposo una selecció del tot personal d’escriptores i músics que han marcat i marquen la producció cultural tant a nivell internacional com local. L’objectiu també és el mateix: visibilitzar i reconèixer el paper de les dones, en aquest cas, en l’àmbit cultural.

Literatura. Si una cosa se li ha de reconèixer al nou boom del moviment feminista és l’interès per treure de l’oblit veus femenines que havien passat desapercebudes. Aquest és el cas de Lucia Berlin, que amb la seva obra pòstuma Manual per a dones de fer feines va arribar al top ten dels millors llibres del 2015 segons el The New York Times Book Review.

Un cas semblant el trobem aquí amb Gloria Fuertes. Escriptora coneguda pel gran públic per les seves aportacions en la literatura infantil, no va ser fins al 2017, coincidint amb la celebració del centenari del seu naixement, que se li va reconèixer la seva tasca com a poetessa per a adults i es va reeditar part de la seva obra a Geografia humana y otros poemas o Me crece la barba. Poemas para mayores y menores. També l’any 2017 es va produir la (re)descoberta de Natalia Ginzburg. L’escriptora italiana, molt coneguda a la seva terra natal, havia passat força inadvertida a casa nostra fins que a finals de 2016 i durant el 2017 van veure la llum les traduccions al català d’El camí que porta a ciutat, Valentino o La ciutat i la casa, entre d’altres.

Pel que fa a grans clàssics, reivindico les figures de George Sand, Renée Vivien i Colette; així com no em puc estar de citar dues novel·les d’una intensitat i delicadesa exquisides: Mrs. Dalloway (1925) de Virgina Woolf i Matar un rossinyol (1960) de Harper Lee. I, com a bona millennial, si hagués de triar un personatge seria, segurament, el d’Hermione Granger per la seva valentia, intel·ligència i lleialtat. J.K. Rowling, autora de la saga de Harry Potter, va haver d’amagar el seu nom sota les inicials perquè li publiquessin els llibres. Segons el seu editor, calia adoptar aquesta estratègia de màrqueting per fer que els nois també compressin el llibre perquè, com recull el Telegraph, “mai triarien llegir una història escrita per una dona”. Rowling ha dit en més d’una ocasió que part de la inspiració per al personatge d’Hermione la va basar en la seva pròpia història.

A Catalunya, més enllà de grans noms com el de Mercè Rodoreda, Víctor Català o Maria Mercè Marçal, que tornen a estar en voga (si és que mai ho han deixat d’estar) per les últimes reedicions de la seva obra, trobem altres autores que s’han guanyant l’aplaudiment de la crítica i els lectors. Aquest seria el cas de les novel·listes Najat el Hachmi i Marta Rojals o de les poetesses Blanca Llum Vidal, Maria Sevilla i Estel Solé.

Tampoc vull deixar de citar alguns dels llibres de no-ficció que han actuat i actuen com a estela per al moviment feminista. Des dels clàssics com El segon sexe (1949) de Simone de Beauvoir o Women, Race and Class (1981) d’Angela Davis fins a les propostes més actuals com Teoria King Kong (2006) de Virginie Despentes, Els homes m’expliquen coses (2014) de Rebecca Solnit o Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie (2014). També en català s’han publicat assajos al respecte, com ara el Curs de feminisme per microones (2016) de Natza Farré o el Feminisme de butxaca: kit de supervivència (2017) de Bel Olid.

Collage del concert que Gata Cattana va fer a Barcelona el 2016 al Marula Café. / Foto: El Conde de lo Trágico – Flickr

Música. Segurament aquest ha sigut el camp en què les dones han tingut menys problemes de visibilització. Però això és cert només en part, si pensem en l’època contemporània i en la interpretació més que en la composició. Per posar un exemple, pocs noms de compositores em venen al cap si he d’anar a buscar més enrere del segle XX: tan sols Hildegarda de Bingen, Fanny Mendelssohn i Clara Schumann. Per aquest motiu, prefereixo centrar-me en artistes contemporànies que, amb la seva música i els seus ideals, han reivindicat el paper de la dona. Ja que, suposo que és evident, no tot comença i acaba en Beyoncé, Ariana Grande o Taylor Swift.

De fet, per posar-li un punt d’inici, caldria anar als EUA de finals dels anys 60 i inici dels 70 on la lluita pels drets civils dels afroamericans i les demandes del moviment feminista es feien sentir amb força. D’aquesta època em quedo amb dos grans temes de les reines del soul: Respect d’Aretha Franklin i Ain’t Got No, I Got Life de Nina Simone; i amb dues icones del rock: Janis Joplin i Patti Smith.

Pel que fa a l’escena musical de casa nostra, crec que és important remarcar que hi ha vida més enllà de Rosalía. Avui en dia, les dones amb propostes que podríem incloure sota l’etiqueta de feministes estan agafant cada cop més protagonisme i podem trobar un ampli ventall de músics que van des de Sílvia Pérez Cruz fins al grup Roba Estesa.

Però la revolució més interessant, sota el meu punt de vista, és la que s’està produint en el panorama underground. Les dones estan prenent la paraula dins el gènere urban (on conflueixen hip-hop, R&B, reggaetón, trap…), que sovint havia estat caracteritzat per lletres amb un llenguatge marcadament sexista. Algunes de les artistes que s’estan obrint camí en aquest camp són Nathy Peluso o Bad Gyal i en el panorama internacional, Princess Nokia.

No vull deixar d’esmentar dues propostes de música alternativa que malauradament ja no podreu gaudir en directe: Las Bistecs, pioneres del què elles mateixes van batejar com a electrodisgusting i que es van dissoldre el 2018; i Gata Cattana, rapera andalusa morta prematurament amb només 26 anys quan tot just començava a despuntar a nivell nacional.

Aquests, juntament amb els del primer article, són alguns dels noms d’una llarga llista de dones que han posat el seu granet de sorra en la producció cultural. Com en tants altres camps, la cultura no s’ha escapat (ni s’escapa) del biaix de la discriminació de gènere. És evident, doncs, que malgrat alguns avenços, encara queda un llarg camí per recórrer. Però també ho és que, un cop iniciat aquest camí, ja no hi ha marxa enrere i que les dones no renunciarem a ocupar el lloc que ens pertoca en tots i cadascun dels àmbits de la societat.