Christine Lagarde obre una nova etapa al BCE

• #EU
• #International Banking

• Share it:

Per mantenir la independència dels banquers centrals respecte dels polítics que els nomenen, els mandats dels membres dels comitès executius, o juntes de governadors, dels bancs centrals son llargs (vuit anys en el cas del BCE) i deslligats dels terminis polítics. El període de vuit anys del mandat de Mario Draghi s’acaba justament el proper 31 d’octubre del 2019, de manera que el càrrec de president del BCE s’ha ajuntat aquesta vegada amb la resta de càrrecs que s’havien de renovar després de les eleccions europees del 26 de maig passat.

Així, Lagarde (França) ha estat l’elecció per a la presidència del BCE; Ursula von der Leyen (Alemanya) és la nova presidenta de la Comissió Europea; David-Maria Sassoli (Itàlia) és el nou president del Parlament Europeu; Charles Michel (Bèlgica) serà el nou president del Consell Europeu; i Josep Borrell (Espanya) és el candidat a Alt Representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.

Després de setmanes de negociacions, aquests càrrecs es varen desbloquejar finalment en la reunió del passat 2 de juliol. He ressaltat les nacionalitats dels nous alts càrrecs perquè sembla evident que, més enllà de les proclames a una unitat europea reforçada democràticament i la iniciativa, interessant però vàcua, dels “spitzenkandidaten”, a l’hora de la veritat cada un dels països, sobretot els grans, ha mirat d’emportar-se’n l’aigua, o tanta aigua com ha estat possible, al seu molí.

Com deia, aquesta ha estat la primera vegada que ha coincidit la necessitat de substituir el president del BCE amb el nomenament de la resta de càrrecs de la Unió, de manera que el càrrec ha entrat en les negociacions amb la resta de càrrecs. Per analitzar quin paper pot jugar Christine Lagarde i com es por interpretar el seu nomenament, s’ha de mirar enrere i repassar el mandat del seu predecessor. Substituir Draghi és tan important, no només perquè el BCE és una institució molt important, sinó i sobretot perquè el paper de Draghi com a president en el període 2011-2019 ha estat crucial. Draghi va començar el seu període de president fent front a una “turmenta perfecta”: explosió del deute públic, crisis bancàries, Grècia, etc. I amb una moneda única, l’euro, que tot just tenia 11 anys de funcionament i era, en el fons, un experiment no completament consolidat.

Ara, Mario Draghi està acabant la seva etapa al BCE i el seu full de serveis a Europa és indubtablement brillant. Segurament Draghi passarà a la història associat a tres paraules, el famós “whatever it takes”, que val la pena recordar. Enmig de la pitjor crisi financera des del naixement de l’euro, Mario Draghi va pronunciar un discurs a Londres el 26 de juliol de 2012. I en la frase que ara recordem, que de fet no estava en la versió escrita del seu discurs, Draghi va dir textualment: “Within our mandate, the ECB is ready to do whatever it takes to preserve the euro. And believe me, it will be enough”. I certament, va ser suficient per aturar el pànic i redreçar una situació, que d’empitjorar gaire més, s’hauria pogut emportar l’euro per davant. No li agrairem mai prou. I més enllà de les tres paraules, la substància és que, sota el govern de Mario Draghi, el BCE ha pres mesures de política monetària noves i decisives per lluitar contra la crisi financera i estabilitzar l’euro.

Seu del Banc Central Europeu, a Frankfurt

Per mesures noves, em refereixo a les baixades de tipus d’interès i a les decisions de política monetària no convencional que no estaven en el disseny original del BCE. El veritable arquitecte de la posada en marxa de l’euro i el BCE va ser Ottmar Issing, primer economista en cap del BCE i membre del seu comitè executiu. Issing provenia del Bundesbank alemany i va ser el pare del disseny de la primera política monetària del BCE. Issing va trasplantar al BCE la fixació alemanya per l’estabilitat monetària per damunt de qualsevol altra consideració i, en aquest sentit, el mandat del BCE comprèn només l’objectiu d’inflació.

En les negociacions per substituir Draghi, el candidat alemany era Jens Weidmann, governador del Bundesbank i un “falcó” monetari, molt més en la línia d’Issing que de les posicions monetàries molt més centristes de Mario Draghi, al que podríem titllar de “colom” o almenys de “bastant colom”. Weidmann és partidari de “la normalització” de la política monetària, que vol dir abandonar quan abans millor la política de tipus baixos i començar a pujar-los aviat. Weidmann no va ser acceptat per la resta de països i el representant alemany a Brussel·les serà la presidenta de la Comissió, exministra de Defensa amb Angela Merkel.

En la meva opinió, Christine Lagarde no encaixa en la tradicional dicotomia falcó/colom en política monetària. De fet, com va assenyalar fa uns dies Larry Summers, el perfil de Lagarde s’adiu més amb el perfil dels presidents i primers ministres del Consell Europeu que al grup de banquers centrals. A més, Lagarde no és economista, ni experta en política monetària o finances. La seva virtut és justament la seva habilitat geopolítica i l’experiència en gestió internacional d’alt nivell després del seu pas pel FMI. Lagarde pot jugar un paper important per conciliar visions entre partidaris d’anar més ràpid i més lluny en la unió bancària, l’euro, la necessitat de mesures fiscals, etc. i partidaris d’anar més poc a poc i sense deixar treure poder als estats. Ara per ara això són especulacions i s’haurà de veure. A favor seu té que el moment no és, ni de lluny, tan crític com ho era en l’arribada de Mario Draghi. En contra, té el pes de la figura del seu antecessor, el fet evident que la presidència del BCE és, definitivament i per si algú ho dubtava, una cosa grossa.

I la política monetària? Encara que semblava que a curt termini no s’haurien d’esperar gaires canvis, mentre tanquem aquest article ha sortit la notícia que el BCE podria estar considerant la possibilitat de canviar l’objectiu del 2% d’inflació a mig termini que ha definit la seva política monetària des del principi. Diuen que Draghi estaria a favor d’un objectiu d’inflació “simètric”, de manera que  permetés al BCE no només controlar les pujades de preus, sinó afavorir-les quan, com ara, la inflació fa anys que està per sota del 2%. Això significaria un canvi radical en el disseny de la política monetària europea i seria el llegat, molt important, de Mario Draghi per a l’eurozona.

Sembla també que Philip Lane podria ser el nou home fort en la definició de la política monetària del BCE. Lane, que acaba d’entrar al Comitè Executiu del banc, del qual també n’és l’economista en cap, va ser governador del Banc d’Irlanda. Aquest economista, format a Harvard, sí que és un especialista en política monetària i les seves posicions són centristes, molt en línia amb les de Mario Draghi. Pensar en una Lagarde dedicada a l’alta política europea i un Lane a càrrec, de facto, de la política monetària no deixa de ser, ara per ara, una altra especulació. Veurem…