Back

ESCI-UPF

100 anys de relacions internacionals

Les relacions diplomàtiques i la necessitat de comunicació entre les potències mundials a revisió

Relacions internacionals
Foto: Shutterstock

Un segle de la trobada a l’Hotel Majestic de París que va sembrar la llavor del Royal Institute of International Affairs i el Council on Foreign Relations, les primeres institucions destinades a les relacions internacionals després de la Gran Guerra.

Si l’any passat celebràvem el centenari de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, enguany també farà un segle del famós Tractat de Versalles, el pacte que va marcar el final definitiu de la Gran Guerra i va retornar l’ordre a Europa, almenys, durant dues dècades, això sí, d’acord amb els principis dels vencedors. Les potències centrals, derrotades a les trinxeres, no van formar part de les negociacions de pau que es van dur a terme des del gener a la Conferència de París. Només hi van assistir els aliats, només a ells els tocava decidir quina part del pastís s’enduria cadascú i quines condicions imposarien als vençuts.

El tractat va ser firmat el 28 de juny i així es va iniciar un nou període de relacions internacionals i diplomàcia a la que els països no estaven acostumats, però que havien de cuidar si no volien repetir un episodi com la guerra que els precedia. Per suplir aquesta necessitat diplomàtica van emergir noves institucions dedicades a vetllar per la convivència entre poders i a mantenir la pau.

És el cas del British Institute of International Affairs o Chatham House, com és més coneguda avui en dia per haver estat habitada per William Pitt, comte de Chatham. Aquesta institució, amb seu a Londres, és el fruit de la reunió que van mantenir un grup de 37 delegats i experts britànics i estatunidencs en un dia com avui, fa tot just un segle, el 30 de maig de 1919, a l’Hotel Majestic de París. L’organització va posar-se en marxa un any més tard i el 1926 va passar a anomenar-se Royal Institute of International Affairs per decret reial.

L’impulsor de la trobada al Majestic era Lionel Curtis, ferm defensor d’un model d’imperi federal per substituir l’imperialisme britànic. Aquesta proposta, però, mai va arribar a tenir prou suport i va caure en l’oblit amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La finalitat de la reunió era la creació d’un institut d’investigació destinat a les relacions internacionals en col·laboració amb els Estats Units amb seus a Londres i Nova York. Fins al 1921 no es va fundar el Council on Foreign Relations, la institució americana germana de la Chatham House.

Es pot dir que les relacions internacionals, tal i com les coneixem avui en dia, van néixer juntament amb aquestes institucions. El món globalitzat en què s’estava convertint el segle XX demanava a crits més comunicació entre les potències mundials i va ser aquest interès per la política internacional el que va portar a la creació d’estudis destinats a la causa. La Universitat d’Aberystwyth, a Gal·les, va ser la primera a crear el departament de Política Internacional i enguany es prepara per celebrar-ne el centenari.

Ara mirem enrere, des d’una perspectiva privilegiada, i veiem que no tot són flors i violes perquè sabem que totes les tasques diplomàtiques dels anys posteriors a la Gran Guerra no van ser suficients per evitar patir-ne una altra. Les relacions de postguerra no van anar destinades a la reconciliació, sinó a la dominació. Alemanya va haver de desarmar-se i veure com els vencedors mantenien els seus imperis d’ultramar, imperis que en el fons penjaven d’un fil.

Tant els francesos com els britànics estaven prou ocupats mantenint els seus imperis en decadència i els respectius protectorats a l’Orient Mitjà, obtinguts com a premi de la guerra amb els acords de Sykes-Picot. On més falta feien els diplomàtics britànics durant el període d’entreguerres no era a la Unió Soviètica, als Estats Units o Alemanya, era a l’Índia, Sud-àfrica, Egipte i Iraq, territoris que reclamaven la independència de l’imperi.

Les polítiques internacionals no van destinades a les poblacions dels països estrangers, sinó als seus governs. No oblidem que els feixismes van alçar-se des de dins, però amb el permís i també el suport d’altres potències. Per això és tan important que els governs siguin la representació coherent dels seus ciutadans, perquè si no és així, les relacions internacionals, que són una eina més al servei del poder, es converteixen en actes despòtics.

We also recommend you