80 anys del “Cautivo y desarmado”

• #History

• Share it:

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el Éjercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado». D’aquesta manera l’1 d’abril de 1939 Francisco Franco posava punt i final a la Guerra Civil, fet del què ahir se’n commemoraven 80 anys.

El conflicte havia començat tres anys abans amb un aixecament militar contra el govern legítim de la República i va ser l’avantsala i el camp de proves per a la Segona Guerra Mundial, que esclataria tan sols quatre mesos més tard. L’enfrontament es va cobrar més de 500.000 vides (a les que cal sumar 200.000 víctimes fora dels camps de batalla segons un estudi de Paul Preston), va provocar el desplaçament de mig milió d’exiliats i va deixar un territori devastat.

La fi de l’horror de la guerra va suposar el punt d’inici d’un règim que va perpetuar-se durant 40 llargs anys: la dictadura franquista. Des de 1939 la societat va viure sota el jou (i les fletxes) d’un estat brutalment repressor que no admetia cap tipus de contestació. Així ho demostren els gairebé 300 camps de concentració que el règim va crear entre 1936 i 1959 on es calcula que hi van passar entre 700.000 i un milió d’espanyols, la majoria dels quals condemnats a treballs forçats.

Però més enllà de la repressió, que la majoria és capaç de reconèixer, existeix el mite que el franquisme va saber conduir el país cap a l’avenç econòmic i cap a la millora de les condicions de vida de la població (sobretot a partir dels anys 60). I aquesta idea, a banda de ser rotundament falsa, només ajuda a blanquejar la dictadura.

Els primers anys del règim es van caracteritzar per l’aïllament internacional i l’autarquia. Aquesta última, reflectia la voluntat de copiar el model que havien seguit la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Una sensacional idea si es té en compte la quantitat de territori que hi havia per reconstruir l’any 1939 i el fet que Espanya era un país que escassejava en matèries primeres. Per tant, era materialment impossible que el volum de producció arribés a satisfer mínimament les necessitats de la població.

El règim no va comptar ni amb el reconeixement ni amb el recolzament internacional però tampoc va haver de patir per una intervenció estrangera que deposés el general sublevat. Després de la Segona Guerra Mundial i amb un context internacional marcat per la Guerra Freda, l’establiment a Europa del que Churchill va anomenar el Teló d’Acer va ser un element que va jugar de manera decisiva al seu favor. Tot i ser un país decididament retrògrad (en ple segle XX s’emmirallava en el govern dels Reis Catòlics) l’Espanya de Franco era, per sobre de tot, un país anticomunista.

Des d’aquesta òptica és fàcil entendre perquè els primers acords que signarà el règim el 1953 seran amb la Santa Seu i els EUA. Però, com era d’esperar, aquests acords no van repercutir en la millora de la vida de la població. Només cal veure el retrat de Luis García Berlanga a Bienvenido Míster Marshall on, com en la vida real, els ajuts americans per a la reconstrucció d’Europa passen de llarg.

La foto entre Franco i Eisenhower, l’aleshores president dels EUA, va sortir-li força cara al règim. Espanya no estava en condicions de poder negociar amb una potència com els EUA, així que a canvi del reconeixement va haver d’acceptar les prerrogatives americanes. Una de les més destacades va ser permetre la instal·lació de bases militars en territori espanyol, de manera que la península ibèrica passava a estar en el punt de mira dels míssils nuclears soviètics.

Una altra de les qüestions on van interferir els americans va ser en la configuració del govern i en l’economia espanyoles. La inclusió de tecnòcrates en el sistema de presa de decisions va contribuir a una progressiva modernització del país, que va saber aprofitar el rebuf de la conjuntura de bonança econòmica a nivell mundial. Amb tot el milagro económico español no és tant el resultat d’una òptima gestió gubernamental com de la injecció de capitals de l’FMI i de les inversions estrangeres (principalment americanes), a més dels esforços gairebé inhumans de la seva població. El Pla d’Estabilització de 1959 que va donar el tret de sortida al Desarrollismo va suposar un terratrèmol econòmic i social: per adaptar-se a les noves regles del lliure mercat, moltes empreses van haver de tancar i es van perdre un gran nombre de llocs de treball.

I és que un país que no s’aixeca a base de foradar valls, evacuar pobles i construir pantans. Un país endarrerit com era l’Espanya de finals dels anys 50 es va aixecar gràcies a «la sang, suor, esforç i llàgrimes» dels emigrats al nord d’Europa i gràcies al turisme. La descoberta d’Espanya com una destinació turística exòtica i folklòrica va donar lloc a un boom descontrolat del sector i a l’especulació urbanística, de la què avui encara n’arrosseguem les conseqüències. Els resultats del Pla d’Estabilització no es van començar a notar fins el 1962, però el creixement econòmic no va anar acompanyat en cap cas d’una redistribució de la riquesa ni de la creació d’un Estat del Benestar. Caldrà esperar a la dècada socialista i a l’entrada a la CEE perquè l’impuls econòmic es vegi traduït en una millora real de les condicions de vida.

El 1975 Franco moria al llit, però no es pot dir el mateix del franquisme. Al franquisme se’l va començar a enterrar (amb més o menys fortuna) durant el procés històric que coneixem amb el nom de la Transició, un període que des de l’òptica actual ha quedat força devaluat en la memòria col·lectiva. Però caldria fer-li justícia i remarcar que els anys de la Transició van ser molt més violents, tensos i conflictius del què se sol recordar. Aquest, però, és un tema que donaria per un altre article gairebé tan extens com la discussió sobre el futur del Valle de los Caídos. Qui sap si potser més endavant es presenta l’ocasió.

Per saber-ne més:

• Cinco horas con Mario, de Miguel Delibes. La novel·la recrea l’Espanya de província dels anys 60 a través del monòleg de Carmen, una dona conservadora de classe mitjana, durant la vetlla del seu marit Mario, periodista compromès i intel·lectual.
• El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez. La pel·lícula narra les aventures i desventures d’una companyia d’actors itinerant per l’Espanya de la primeríssima postguerra.
• Los girasoles ciegos, novel·la d’Alberto Méndez transportada a la gran pantalla per José Luis Cuerda. La història s’ambienta als anys 40 i explica com és la vida d’una família represaliada pel règim franquista.
• Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo (1939-1975), assaig d’Antonio Cazorla. El llibre fa una anàlisi socioeconòmica del franquisme des de la seva legitimació a través del terror fins a la mort del dictador.