Bòsnia 25 anys després

• #Europe
• #History

• Share it:

La guerra de Bòsnia va ser la última gran guerra civil europea abans de l’esclat, recentment, del conflicte de la península de Crimea. El conflicte s’emmarca dins el procés de fragmentació de l’antiga Iugoslàvia, que estava formada per sis repúbliques socialistes i aglutinava, sota el comandament del mariscal Tito, una sèrie de territoris i poblacions que històricament havien estat en disputa. Iugoslàvia va ser un estat satèl·lit de la URSS i el seu desmembrament es relaciona, entre d’altres, amb la caiguda del bloc soviètic i les repúbliques socialistes de l’est d’Europa als anys 90, durant la fi de la Guerra Freda.

La independència de Bòsnia, un dels territoris federats, es va produir després del referèndum de 1992 seguint el camí de Croàcia i Eslovènia. Les conseqüències, però, van ser molt diferents a les que van patir les altres dues repúbliques. L’alt nombre de població sèrbia contrària a la independència dins el territori, combinat amb factors i variables de caràcter religiós, polític i ètnic van dur a una ofensiva armada per part de les forces sèrbies que es va prolongar entre 1992 i 1995. El número de víctimes totals s’estima en més de 90.000.

El 5 de febrer de 1994, 68 persones van ser assassinades i 144 van resultar ferides degut a l’impacte de granades de morter al mercat central de Sarajevo. L’any següent, cinc impactes van acabar amb la vida de 43 persones i varen ferir-ne 75 més al mateix emplaçament. Aquests atacs, coneguts com a matança de Markale, varen ser usats per l’OTAN com a justificant de l’inici dels atacs aeris contra la República Srpska (la república constituïda per la població sèrbia dins el territori bosnià) i tenien per objectiu pressionar militarment i debilitar la República Federal de Iugoslàvia de Slobodan Milošević. L’atac premeditat a infraestructures civils va ser una constant durant la guerra de Bòsnia. Aquesta estratègia, que situa en el centre de la conflictivitat armada a la població civil, no era nova: es fa servir des de la Segona Guerra Mundial i n’és un clar exemple el bombardeig de l’exèrcit alemany sobre la plaça del mercat de Varsòvia, que guarda molts paral·lelismes amb la matança de Markale.

L’escala de devastació de la guerra va ser molt extensa i la característica definidora d’aquesta va ser la naturalesa deliberada i sistemàtica de les ofensives. La destrucció massiva de patrimoni cultural, la neteja ètnica, els atacs premeditats a la població civil i la destrucció intencionada de ciutats i equipaments -exemplificats en el setge de més d’un any a la capital i en les matances de Markale i Srebrenica- van ser la columna vertebral del conflicte. L’any 2018 es va dissoldre l’ICTY (Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia), que va declarar els líders de les forces sèrbies culpables de genocidi, violacions massives de drets humans, neteja ètnica i crims en contra de la humanitat, entre d’altres.

Mercat de Sarajevo en l’actualitat / Foto: Aniol Costa

Les matances de Markale, de les que avui en fa 25 i 24 anys respectivament, van ser dels últims episodis de les guerres dels Balcans. A partir d’aquests fets, l’OTAN va procedir a activar els atacs aeris contra les forces militars sèrbies i a la població civil, desencadenant així el tractat de pau entre Sèrbia, Croàcia i Bòsnia. Aquests acords (anomenats de Dayton), es van signar al novembre de 1995 a París i les tres repúbliques balcàniques es van comprometre a guiar les seves relacions d’acord amb la carta de les Nacions Unides. Bòsnia finalment es va reconèixer com a república independent.

A més a més, els acords van dividir Bòsnia en una República Sèrbia (Srpska), una Federació bosniocroata  (Bòsnia i Hercegovina) i el districte compartit de Brcko. Cadascuna de les entitats territorials disposa de la seva pròpia constitució i es vincula amb les altres mitjançant un govern central.

Actualment, el país es troba en una situació complicada que la majoria d’experts atribueix a les dinàmiques creades pels acords de pau. El govern central, que no disposa de ministeris ni competències en totes les àrees, no té prou capacitat aglutinadora i les tres entitats funcionen separadament. En el camp cultural això crea dinàmiques de paral·lelització: cada territori es fa càrrec individualment del seu patrimoni i la seva història. Aquest fet és una dificultat afegida per al manteniment de la multiplicitat i diversitat cultural, cosa que afecta negativament els continus processos de construcció de la pau. Per tant, la separació dels territoris, així com l’excessiva maquinària burocràtica de l’estat –que compta amb més de 100 ministeris– no faciliten la convivència i la construcció de projectes conjunts. En aquesta situació, la república sèrbia demana més autonomia mentre la federació bosniana aposta per un nou centralisme. Els problemes polítics, religiosos i ètnics que van desencadenar la guerra no semblen rebaixar-se, castigant un país i especialment una ciutat (Sarajevo) que havien estat bandera de la pluralitat, la diversitat i la tolerància.

25 anys han passat des d’un conflicte que va sacsejar les entranyes d’Europa. Tot i que la resposta internacional va ser pràcticament inexistent, moltes ciutats van col·laborar en l’acollida de persones refugiades i en la reconstrucció dels símbols del poder civil. Entre d’altres, Barcelona, ciutat que va teixir estrets lligams amb la república balcànica. Malauradament, moltes de les dinàmiques d’aquell conflicte són perennes i s’apliquen en l’actualitat. Esperem ser capaços, en aquest present, de desenvolupar mecanismes de cooperació i rendició de comptes.

Per saber-ne més:

• The death of Yugolsavia: documental de la BBC que podeu trobar complet a Youtube on es combinen imatges d’arxiu amb entrevistes als principals protagonistes del conflicte.
• El pont sobre el Drina: llibre d’Ivo Andrić que a través del pont de la petita localitat de Visegrad recull la història d’una comunitat plural però conflictiva i s’endinsa en l’origen de les tensions i l’odi que esclataran a les Guerres dels Balcans.
• No Man’s Land: film de Danis Tanović que va aconseguir l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2001.