La crisi d’Islàndia

• #Europe

• Share it:

Islàndia és un país peculiar: una illa situada molt al nord, a cavall entre Europa i Amèrica. Una terra extrema en clima i en paisatge. El 2008, era un país de 330.000 habitants, considerat una de les democràcies més sòlides i poc corruptes del món. En certa manera, Islàndia era vista com un petit prototip de les democràcies nòrdiques que constitueixen el grup de països més avançats del món. Per posar un exemple: el 2007, Islàndia era el tercer país en el rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, pràcticament empatada amb Noruega i Austràlia.

La fallida dels bancs islandesos constitueix la tercera fallida més gran de la història financera mundial

Encara que la crisi havia començat uns mesos abans, la caiguda de Lehman Brothers es sol considerar el tret des sortida de la crisi financera global que varen patir Estats Units i Europa a partir de 2008. Lehman Brothers, el quart banc d’inversió d’Estats Units, va fer fallida el setembre de 2008 amb unes pèrdues de 474.000 milions d’euros. Poc després, el mes d’octubre, feia fallida el sistema bancari islandès. Els tres principals bancs islandesos (Glitnir, Kaupthing i Landsbanki) queien amb unes pèrdues conjuntes de 115.000 milions d’euros. La fallida dels bancs islandesos constitueix, per volum de pèrdues, la tercera fallida més gran de la història financera mundial, per darrera només de les de Lehman Brothers i Washington Mutual.

La manera com es va arribar a la fallida del sistema bancari islandès és l’exemple paradigmàtic de la follia financera de finals dels anys 90 i primers anys 2000. Els bancs islandesos, que en bona part eren bancs públics, suposaven un 100% del PIB del país el 1998 i 10 anys després s’havien multiplicat per nou, fins al 900% del PIB. En només cinc anys després de la privatització, els tres principals bancs s’havien convertit en franquícies bancàries internacionals, operant en els mercats financers mundials i captant recursos, per exemple al Regne Unit i els Països Baixos. El pes sobre el PIB del sector bancari islandès suposava el 2008, abans de la fallida, el més alt de tots els països del món. Per posar-ho en perspectiva, a Suïssa, el paradigma d’economia d’alta especialització bancària a nivell internacional, la banca suposava vuit vegades el PIB, i això després de segles d’especialització i intensificació financera. Islàndia havia fet el salt a nou vegades el PIB en menys d’una dècada. Si la pujada va ser ràpida, la baixada va ser-ho molt més: el sistema bancari va caure en menys d’una setmana i, enmig d’una crisi social monumental, es va emportar per davant el govern islandès que va haver de dimitir.

La caiguda d’Islàndia va ser més profunda que la de la resta de països de l’OCDE

El creixement del sistema bancari islandès no va ser casualitat. En línia amb el que passava a Estats Units i a altres llocs, el govern islandès volia un sistema bancari potent per convertir Islàndia en un centre financer internacional i ho va afavorir privatitzant els bancs públics i desregulant el sistema financer. La combinació d’una expansió de crèdit massa ràpida i una supervisió insuficient i defectuosa va ser letal. Ex-post s’ha vist que les pràctiques de préstec i gestió de riscos eren sovint fraudulentes, amb esquemes piramidals i préstecs als mateixos propietaris dels bancs, de manera que a l’hora de la veritat va constituir un cercle viciós que va ajudar a precipitar la fallida. Per altra banda, era impossible que el Banc Central d’Islàndia pogués actuar com a prestador d’últim recurs efectiu davant un sistema bancari de la grandària i l’exposició internacional de l’islandès.

Foto: Annca

Islàndia ressalta també per la manera amb que es va atacar la crisi. Com hem dit, el govern va dimitir. Els banquers dels tres grans bancs fallits varen ser detinguts, jutjats i varen acabar amb penes de presó. A més de les pèrdues sofertes per ciutadans i empreses islandeses, milers de depositants estrangers, sobretot anglesos i holandesos, varen perdre molts diners en la crisi islandesa. Una diferència important amb el cas europeu és que, al disposar de moneda pròpia, la corona islandesa es va depreciar més del 50% el primer any després de la fallida, ajudant a la reestructuració posterior a la crisi. Finalment, Islàndia va imposar controls de capital des de novembre de 2008, coincidint amb l’inici del paquet de rescat del Fons Monetari Internacional, i els controls varen estar vigents fins a l’hivern de 2017.

El sector turístic ha estat la clau de la recuperació

En termes reals, el PIB d’Islàndia va caure un 10% entre 2008 i 2010 i la taxa d’atur es va triplicar, des del 2,3% del 2008 fins el pic de 7,6% el 2010. L’economia es va començar a recuperar a partir del segon trimestre de 2010; va tornar al nivell precrisi el 2015 i pel 2017 el PIB ja estava un 15% per sobre del de començament de la crisi i prop d’un 28% per sobre del punt més baix de la recessió, el 2010. En termes de PIB per càpita, el 2017 era un 7% superior al nivell precrisi. La caiguda d’Islàndia va ser més profunda que la de la resta de països de l’OCDE, però la recuperació, tant en termes de PIB com d’ocupació, sembla que està sent més sòlida.

La clau de la recuperació ha estat el sector turístic. Islàndia va rebre 470.000 turistes el 2008 i més 2,2 milions el 2017.  Els ingressos per turisme suposen al voltant del 40% de les exportacions islandeses i el turisme ha comportat la creació de molts llocs de treball en el sector serveis. Inicialment, la devaluació de la corona danesa va contribuir a fer d’Islàndia una destinació molt atractiva, en termes de preus, pels turistes estrangers. Després el govern ha treballat per captar visitants. La pesca i l’alumini són els altres productes importants en les exportacions islandeses.