Aquest nou any que tot just ara comencem a recórrer serà, de ben segur, intens. Són moltes i molt variades les incògnites obertes: què passarà amb el Brexit? I amb el creixent proteccionisme comercial? Com evolucionaran les relacions entre Washington i Beijing? I a la UE, el populisme continuarà creixent?
Són moltes les preguntes, ara per ara, sense resposta. Tot i que al calendari hi ha marcades algunes dates interessants que caldrà no perdre de vista. Per començar, el primer sotrac previsiblement es viurà la setmana vinent: el 15 de gener, el parlament de Westminster ha de votar finalment l’acord de sortida de la UE. I tal com estan les coses, és una veritable incògnita el resultat final.
Winston Churchill deia, referint-se a Rússia, que “és una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma”. No hi ha millor definició per descriure la situació actual al Regne Unit. Ningú sap què passarà: es produirà un Brexit dur si el parlament vota no? Dimitirà Theresa May? Hi haurà noves eleccions? Es repetirà el referèndum? Molts consideren que Londres demanarà una pròrroga a l’espera de trobar una solució màgica. Només hi ha una certesa: que l’embolcall encara no s’ha trencat i que el misteri del Brexit continua essent un gran enigma. Així doncs, wait and see que diuen els britànics.
El que és evident és que de com se’n surti d’aquest atzucac en dependrà i molt l’evolució econòmica del Regne Unit i dels altres socis comunitaris. I això, en un context en què el Banc Central Europeu ha deixat de banda la seva política expansiva i tot sembla indicar que a finals d’aquest 2019 o principis del 2020 els tipus finalment començaran a pujar. Això, si no es malmet pel camí el creixement econòmic i es precipiten els esdeveniments.
El cicle expansiu a Europa està donant senyals d’alentiment / Foto: Pix1861
En aquest sentit, dos són els problemes a la UE en matèria econòmica: d’una banda, el marge en política monetària a Frankfurt no existeix, donat que a Europa els tipus d’interès continuen al 0% i no hi ha marge per baixar-los si aquest alentiment actual anés a més. D’aquí el nerviosisme dels alemanys. L’altre problema és que arribem a una incipient tempesta sense haver definit un nou marc clar i contundent per enfortir l’euro. Les diferències entre els països del nord, capitanejats per Holanda, davant d’un sud profundament dividit i decebut, han provocat consensos buits i poc fiables de cara als mercats.
Però els problemes venen sempre acompanyats. Al maig, les eleccions al parlament europeu de ben segur deixaran aquest titular: creix el populisme a Europa. En un context, a més, on no hi ha una alternativa clara al lideratge d’una Alemanya amb Angela Merkel en retirada; on el reformista Emmanuel Macron està patint l’enuig d’una part de la societat francesa i, a Itàlia, els populistes volen tibar la corda amb Brussel·les sense plantejar una alternativa econòmicament raonable que resolgui el mal endèmic d’un país hiper endeutat, burocràtic, envellit i cada vegada menys competitiu. Europa sembla escapçada.
En resum, el cicle expansiu a Europa està donant senyals d’alentiment i això pot afectar al comportament electoral d’unes societats molt tensionades i profundament polaritzades. Hi ha mala maror.
Per la seva banda, els dos grans veïns de la UE, Rússia i Turquia, tot i les seves febleses econòmiques, que són moltes, continuen abanderant una hiperactivitat geopolítica que incomoda molt als europeus i a la majoria dels estatunidencs. Putin i Erdogan, autoritaris ells, estan ajudant a donar forma a un nou equilibri de poder a l’Orient Mitjà i, en el cas del president rus, al Mar Negre amb una Ucraïna impotent.
Ells dos, juntament amb Xi Jinping, conformen la tríada de líders que abanderen un creixent autoritarisme que ha fet fortuna al món actual. Tot i les notables diferències tenen un denominador comú: exerceixen el poder de manera contundent, sense miraments, amb un projecte de país clar que no deixa espai a l’oposició. Formen part, juntament amb el president dels EUA, Orban a Hongria o Kaczynski a Polònia, d’un exèrcit multicolor que abraça amb ganes l’il·liberalisme.
Els líders de Rússia, Turquia, Xina, EUA, Hongria i Polònia exerceixen el poder de manera contundent / Foto: ErikaWittlieb
El cas xinès és especialment sensible per les repercussions mundials que pot tenir en el futur. Xi afronta un fenomenal repte: reconduir un model de creixement econòmic que dóna símptomes de feblesa. Ha de potenciar la demanda interna per no dependre tant dels mercats internacionals. I aquests símptomes de feblesa s’estan produint en un moment, a més, on, des de Washington, Trump ha llençat un pols que pot determinar el futur immediat del món: l’amenaça d’una guerra comercial que no deixarà indiferent a ningú.
De com el govern de l’Imperi del Centre gestioni aquesta situació, dependrà l’estabilitat política i social del país més poblat del món. Fins ara, més enllà de la dictadura del partit comunista, hi havia un cert consens: el Partit gestiona el país amb mà de ferro i els seus ciutadans aconsegueixen millorar el seu nivell de vida. Està per veure, ara que Xi concentra més poder que mai, quines reformes introdueix i a quin ritme per assegurar-se que el creixement no baixa del 6%. No és fàcil. El comerç internacional viu sota l’amenaça trumpiana, tot i que la Xina té encara munició interna: més despesa pública.
En un món global, no es pot parlar de la Xina sense citar els EUA. I la primera potència mundial viu un període certament excepcional: veu amenaçat el seu tro, té un president que ha polaritzat el país i al davant un panorama econòmic millor que l’europeu però de difícil gestió. Els demòcrates que ara controlen la cambra de Representants (una de les dues potes del Legislatiu) fiscalitzaran de manera més ferma la tasca presidencial. Serà una difícil convivència (o cohabitació, com diuen els francesos) de la que saltaran espurnes. Un botó: la manca d’acord pressupostari per a la construcció del mur té tancada parcialment l’Administració des de fa dies.
En la vessant econòmica, els EUA tenen un gran avantatge davant de la UE. És veritat que el seu cicle de creixement està més madur, doncs porten més anys d’expansió econòmica, però també tenen més i millor munició per fer front a una sobtada complicació del quadre macroeconòmic. Per començar, la Fed ja ha fet els deures: normalitzar la política monetària amb una esglaonada però incessant pujada dels tipus d’interès. Si l’economia s’aturés, cosa poc probable, sempre es podria tornar a abaratir el preu del diner.
Tot i així, i més enllà de l’ajust que s’ha viscut a la borsa el mes passat, l’economia estatunidenca mostra una formidable capacitat de creixement. Els problemes arribaran quan els mercats decideixin que el ritme d’endeutament no és tolerable, però no és previsible que sigui aquest 2019.
Al sud de Río Grande, enguany serà un any especial, el flamant nou president mexicà, Andrés Manuel López Obrador (AMLO) haurà de passar de les paraules als fets i haurà de demostrar que, ara sí, és possible establir un creixement sostingut a l’economia mexicana que permeti a la vegada reduir els intolerables nivells de desigualtat i de pobresa. No ho té fàcil, i menys ara que té com a veí a l’imprevisible Trump. Populisme versus populisme.
És clar que, si parlem a Llatinoamèrica de populisme, a Brasil, Jair Bolsonaro haurà, des de les antípodes ideològiques d’AMLO, demostrar els seus dots de comandament. Més enllà del seu discurs masclista, xenòfob i contradictori en matèria econòmica, tard o d’hora haurà de tenir cintura, capacitat negociadora i pactar reformes i polítiques que el gegant sud-americà necessita amb urgència.
Argentina, Nigèria, Sud-Àfrica, Indonèsia i l’Índia decidiran el seu futur a les urnes
Els reptes d’aquests dos gegants llatinoamericans no haurien d’amagar la realitat d’un continent on es viuran altres capítols interessants aquest 2019. A l’Argentina, Macri passarà per les urnes i es viurà novament un enfrontament aferrissat entre la seva proposta que ha quedat molt tocada per la perenne crisi i les no del tot renovades propostes dels peronistes-kichneristes. I a Veneçuela, l’aïllament del règim no serà notícia, com tampoc, malauradament, la situació d’urgència per les lamentables condicions de vida dels milions de ciutadans que han quedat atrapats en un país sense cap esperança d’un futur millor.
En el denominat món emergent hi ha tres cites ineludibles: Nigèria, la primera economia africana; Sud-Àfrica, la “s” dels BRICS i Indonèsia, el quart país més poblat del món, viuran entre aquest hivern i la primavera eleccions que determinaran el futur de tres països que cada cop juguen un rol més determinant a les seves regions.
Però si parlem d’eleccions al món emergent, hi ha un país que mereix menció especial: l’Índia viurà entre abril i maig un llarg període electoral per renovar el seu parlament del que en sortirà un nou govern. I a mida que s’acosten aquestes dates, creix la tensió interreligiosa. Els nacionalistes hindús i els seus aliats estan tibant la corda: volen polaritzar al màxim i recuperar el suport perdut aquests darrers dos anys. Modi, el primer ministre que repetirà pel BJP com a cap de cartell, es jugarà previsiblement l’elecció davant del besnét de Nerhu, Rahul Gandhi. El liberalisme econòmic i l’hinduisme militant de Modi, davant d’una política més estatista i favorable a la diversitat religiosa de l’insigne representant del partit del Congrés. I això en un país que en poc temps superarà a la Xina com el més poblat del món i que manté taxes de creixement entre el 7 i el 8%.
En definitiva, aquest 2019 viurem una lenta desacceleració econòmica a nivell mundial; creuarem els dits per evitar que el xoc proteccionista no malmeti encara més aquesta desacceleració; als EUA, la polarització política anirà a més; a la Xina, les reformes s’hauran d’aplicar tard o d’hora amb suma intel·ligència i, a Europa, a més de digerir la previsible sortida del Regne Unit de la UE, les forces polítiques tradicionals (conservadors, socialdemòcrates, liberals i verds) hauran de fer front a l’euroescepticisme com mai s’haurien pogut imaginar. I a ESCIUPFNews estarem aquí per explicar-ho.
Leave a message