L’economia catalana en el context global

• #Economics
• #Globalisation
• #Research

• Share it:

Recentment hem presentat un article a l’acte final de l’Eix 1 del 4t Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya: L’economia catalana dins el nou marc geoestratègic global. El nostre treball pretén identificar l’impacte en l’economia catalana d’un triple repte en el context econòmic global dibuixant diversos escenaris possibles.

El primer repte és que la “hiperglobalització”, que ja portava uns anys en crisi, s’ha complicat encara més per una sèrie de xocs: l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units el 2016, que de seguida va iniciar una guerra comercial amb tothom, especialment amb la Xina; el xoc de la pandèmia de la COVID-19, que va aturar l’economia i el comerç mundial; la guerra a Ucraïna que, junt amb la catàstrofe humanitària, ha exposat la vulnerabilitat energètica de la UE i, una vegada més, la dificultat de prendre decisions en comú.

La segona presidència de Trump, que a l’hora de tancar el nostre article era només una possibilitat, ara està complicant extraordinàriament el panorama comercial internacional, començant per una pujada aranzelària a Mèxic i el Canadà, els socis comercials per excel·lència dels Estats Units.

La sortida ha estat començar a pensar en substituir o complementar l’offshoring amb diverses opcions: el reshoring, —desfer cadenes de valor globals per tornar a obrir fàbriques als Estats Units i Europa. El nearshoring —treballar amb proveïdors potser no tan barats, però més a prop, per minimitzar el risc associat a cadenes molt complexes i proveïdors molt llunyans. El friendshoring —per acompanyar les decisions econòmiques de consideracions geopolítiques i evitar dependre de socis perillosos o indesitjables. Tot això, si arriba, serà complicat, lent i car, perquè les cadenes de valor global són molt complexes i sofisticades.

El segon repte és la reactivació dels debats sobre la política industrial i la intervenció dels governs en l’activitat de les empreses. D’alguna manera, la UE i els seus estats membres han de valorar fins a quin punt s’han d’ajustar les regles del comerç internacional, la competència dels mercats i la intervenció pública en sectors estratègics en un entorn global tan canviant. La idea dels anys 1980 i 1990, que la indústria no importava o no importava gaire, es veu ara clarament superada pels fets.

Finalment, el tercer repte és que Catalunya com tots el països o jurisdiccions que formen part de la UE no té competència exclusiva sobre l’entramat de polítiques que acaben contribuint a la configuració del Mercat Únic, com són la comercial, la industrial o la de competència. Ara bé, això no vol dir que Catalunya no pugui actuar, a diversos nivells i en diversos fronts, per millorar la competitivitat exterior de les seves empreses i facilitar que participin activament dels fluxos internacionals d’inversions.

Hi ha dos documents extremadament rellevants de cara al futur. En primer lloc, l’informe d’Enrico Letta sobre el Mercat Únic, que proposa actualitzar-lo per fer front a un món global molt diferent del de fa unes dècades. La UE ha de gestionar una demografia a la baixa, ha de seguir empenyent les transicions verda i digital, i a més apareixen nous reptes en defensa i seguretat i la necessitat de fer front i finançar l’ampliació.

En segon lloc, l’informe de Mario Draghi sobre com millorar la competitivitat de la UE. Draghi menciona tres reptes fonamentals que cal superar per a poder mantenir el model social europeu i, fins i tot, per salvar la UE. Primer, cal que la UE millori la seva capacitat d’innovació i la seva productivitat. En segon lloc, cal que la UE trobi un bon equilibri entre descarbonització i competitivitat. I finalment, cal repensar i reforçar la seguretat i la defensa de la UE, des d’un punt de vista estratègic, econòmic i militar.

L’economia catalana s’ha obert molt en les últimes dècades, sobretot en el període 2000-2018. Catalunya s’ha integrat a la globalització i ha consolidat la integració en la Unió Econòmica i Monetària (UEM). En aquest context, Catalunya s’ha mantingut com una potència exportadora relativa del Sud d’Europa. Quin pot ser el paper de Catalunya en els escenaris que s’obrin a partir d’ara? Quines polítiques industrials —d’infraestructures, d’internacionalització, de recerca i innovació, educatives, tecnològiques, etc.— s’han de plantejar?

• Si no hi ha canvis molt definits en les tendències globals, s’ha de seguir amb l’orientació industrial i exportadora. La indústria —i els serveis avançats en la producció industrial— segueix sent un sector clau per generar bons llocs de treball i un tractor necessari per tibar de la innovació.

• Si hi ha reshoring significatiu a nivell mundial, Catalunya pot estar en disposició d’aprofitar-se’n i captar inversions i fàbriques, perquè te prou tradició i potència productiva en molts sectors. Cal combinar una política industrial bona i moderna amb la utilització adequada i efectiva de les capacitats institucionals.

• Si no hi ha reshoring i progressivament es va abandonant el marc multilateral de l’Organització Mundial de Comerç —l’escenari més advers i incert—, el més probable és que s’imposin polítiques més o menys proteccionistes i guerres comercials, encara que representin un empobriment generalitzat. En aquest escenari, el marge de maniobra per actuar des d’economies petites és molt limitat i seria necessari que Catalunya reexaminés en quin estat es troben les seves dependències de l’exterior, en aspectes tan diferents però tan essencials per a l’economia catalana com ho són l’energia, les infraestructures i la formació i captació de talent.

Joan Pere Plaza, professor del GNMI
Joan Ribas, cap d’estudis del GNMI i del BDBIM
Ramon Xifré, professor d’IQS