“Tinc salut gràcies a la diabetis”

• #ESCI-UPF

• Share it:

La diabetis és una malaltia crònica amb la qual els pacients conviuen: té tractament però no té cura. Actualment afecta prop d’un 8% de la població mundial i a un 12% de la població espanyola,  uns 6M de persones.

En el seu llibre Diabetis. La meva companya de vida (1956-2022), Antoni Rovira, impulsor del que és avui ESCI-UPF i molt probablement el diabètic més longeu d’Espanya,  fa divulgació sobre la malaltia i les seves vivències serveixen com a fil conductor per explicar a aquells que tot just debuten i als seus familiars què poden esperar de compartir la vida amb la diabetis.

En aquesta entrevista explica què el va portar a escriure el llibre i quins són els ingredients més importants per viure bé i molt convivint amb la diabetis. Si us agradaria llegir el llibre d’Antoni Rovira, en podeu demanar una còpia de manera totalment gratuïta responent a aquest formulari.

1. Primer de tot, pregunta de rigor. Com es troba?

Em trobo feliç. Tinc 76 anys, en fa 10 que estic jubilat i després d’una llarga experiència professional estic en una etapa de la vida que jo anomeno de “deixar fer”. Crec que, mentre hi hagi salut, aquesta és la recepta per a una jubilació fantàstica. I com que de moment de salut en tinc, no em puc queixar. És més, probablement tinc salut gràcies a la diabetis.

2. Què el va portar a escriure el llibre?

Soc una persona que sempre m’he intentat moure pels principis ètics que em guien i crec que ser una persona moral és molt important perquè la gent et faci confiança en qualsevol aspecte de la vida.

Jo vaig debutar amb la diabetis als 8 anys: de manera que en fa 68 que aquesta malaltia m’acompanya. És per això que dic que és la companya de vida més llarga que he tingut. Durant tot aquest temps, tots dos ens hem tractat molt bé i, a menys que algú digui el contrari, soc l’espanyol que fa més anys que és diabètic. Així doncs, sentia que tenia el deure moral d’explicar la meva vivència per si podia servir d’ajut a les persones que tot just debuten i als seus familiars.

Voldria afegir que ser l’espanyol que ha conviscut més anys amb diabetis té un mèrit relatiu. Jo sempre bromejava que em moriria als 40 anys, perquè l’esperança de vida dels diabètics no era gaire alta. De fet, fins a la generació dels meus avis, els diabètics es morien tots perquè no hi havia tractament. No és fins el 1923, fa tot just 100 anys, que Banting no va descobrir els efectes de la insulina sobre la diabetis. El meu diagnòstic va arribar en el moment just. El que té realment mèrit és el que va fer Banting!

3. Com ha mencionat, se li va diagnosticar la diabetis amb 8 anys, el 1956. Com ho recorda? Quina va ser la reacció de la seva família?

La primera manifestació de la malaltia, el què se’n diu debutar, va ser a amb 8 anys, després d’una cursa per la Costa Brava amb un amic. Diversos símptomes van començar a indicar que alguna cosa no anava del tot bé, però no tenia un diagnòstic clar del que em passava.

Jo m’ho vaig prendre prou bé, com una malaltia més, però els pares es van espantar molt. Després de visitar unes quantes consultes, finalment un doctor conegut de la família ens va derivar a un endocrí que va ser qui va donar-me el diagnòstic: havia debutat amb la diabetis.

Jo crec que s’ho van prendre pitjor els pares que jo. Aquest també és un dels motius pel qual aquest llibre va adreçat no només als joves que tenen diabetis tipus 1, sinó molt especialment als seus pares i avis, que són en general els qui més pateixen.

A mi, el que més em va espantar va ser quan em van dir que a partir de llavors m’hauria de punxar dues o tres injeccions diàries d’insulina. Primer va començar fent-ho una infermera que vivia al mateix edifici que nosaltres, i al cap de poc temps ja en vam aprendre el meu pare i jo.

4. D’entrada un podria suposar que el fet d’haver d’estar sempre alerta pels nivells de glucosa pot portar als diabètics a viure amb por. Ho ha viscut mai així?

No, viure amb por és un fracàs. Si actues amb por, tant a la teva vida professional com personal, ho acabaràs fent malament. Cada vegada que intentes fer alguna cosa amb por no anirà bé, ja que no estàs predisposat a fer-ho bé, i molt probablement et quedaràs bloquejat i ni tan sols arribis a intentar fer allò que tant t’espanta.

Mai he tingut por ni a la diabetis ni a la insulina. L’única cosa que no m’agrada gens són les agulles. No suporto veure com em punxo, el moment en què l’agulla entra a la pell. Però no tinc més remei que fer-ho, i ho faig tan sovint que calculo que aproximadament m’hauré punxat unes 90.000 injeccions al llarg de la meva vida. Ara, viure amb por… és un desfici.

5. Malgrat tot, o potser precisament per això, ha tingut una carrera personal i professional exitosa. Creu que la malaltia l’ha influït en les decisions que ha pres?

No m’havia fet mai aquesta pregunta, però la trobo encertada. Crec que sí que m’ha influït: positivament. I ho ha fet tant en la meva vida personal com professional. La paraula fonamental per a un diabètic és la disciplina. La diabetis t’obliga a ser una persona discilplinada, organitzada, t’obliga a planificar-te molt el dia a dia per evitar riscos d’hipo o hiperglucèmia.

Tot això crec que t’ajuda a marcar-te unes metes clares i tenir clar fins a on vol arribar. A la vida, si no et poses objectius mai els assoliràs. Per això també és important, de vegades, posar-te objectius que semblin difícils d’aconseguir. El que està clar és que si no tens objectius segur que no els assoliràs; si en tens, és possible, fins i tot probable, que els assoleixis.

6. Conviu amb la malaltia des de fa més de 60 anys. Quina és la recepta per mantenir-la a ratlla durant tant de temps?

Com ho he aconseguit? Portant una vida prudent. Sobretot, sent prudent en dos aspectes fonamentals per als diabètics: el menjar i en l’activitat física. La prudència no vol dir suprimir del tot certes coses, sinó que ens fa ser conscients de la mesura en què una cosa és perjudicial. Per exemple: la xocolata en si no fa mal, però cal menjar-ne en les dosis adequades perquè no sigui perjudicial. Cal ser prudents.

Si tornés a néixer i em preguntessin “vostè quina malaltia crònica vol tenir en el transcurs de la seva vida?” –perquè tots en tindrem alguna–, diria “vull tornar a tenir diabetis”, perquè és una de les poques en què com a malalt pots tenir una certa autoritat sobre la malaltia.

Jo sé que he sigut una persona afortunada. Ens hem sabut portar bé amb la malaltia, ha sigut una bona companya de vida. Soc conscient que no tothom pot dir això… Però a aquesta gent també els preguntaria: vostè, s’ha portat bé amb el cos? Perquè el cos té memòria i de vegades pot ser venjatiu. Si tu no et portes bé amb el teu cos, a la curta o a la llarga te la fotrà.

7. Consell pràctic. Què hem de fer si algú diabètic té una pujada o una baixada de sucre?

Les pujades de sucre són molt difícils de detectar, fins i tot per als diabètics. A mi sempre m’ha semblat que patir una pujada de sucre és més perillosa que una baixada, ja que et va «enverinant» mica en mica sense adonar-te’n.

En canvi, en les baixades de sucre és fàcil detectar que a qui tens al costat li passa alguna cosa. Veus que comença a articular malament les paraules, que no domina els moviments dels seus músculs… Sembla quasi que vagi borratxo! En aquest cas, el més adient és donar-li alguna cosa de menjar i beure perquè recuperi els nivells de sucre: una Coca-Cola, un snack…

8. Per acabar, hi ha algun missatge que vulgui transmetre a les persones que conviuen amb la diabetis o als seus familiars?

M’agradaria dir als pares i avis d’infants amb diabetis que sapiguen que els seus fills i nets no només viuran una vida perfectament equilibrada, sinó que probablement viuran més que ells si es cuiden! Que els deixin viure i que no es preocupin més del compte perquè tenen aquesta malaltia.  I que si es cuiden, que és el que hauríem de fer tots, tindran una vida fantàstica i feliç com ha estat la meva.

Avui en dia, és un luxe ser diabètic! Immediatament pots saber com estan els teus nivells de sucre des d’una aplicació al mòbil i ja no cal que ens punxem –també– per això. Ara és molt fàcil! Quan em van diagnosticar no m’hagués imaginat mai que podríem arribar a saber tantes coses de manera tan senzilla, així que segurament encara veurem moltes més solucions per fer la vida més fàcil als diabètics.

Ara bé, ja seria hora de tenir una vacuna. Després de 100 anys del descobriment de la insulina, ja començaria a ser hora que les properes generacions tinguessin una vacuna, especialment si es té en compte que la diabetis és l’única pandèmia present actualment al món Occidental.