Recessió?

• #Economics
• #Opinion

• Share it:

A finals de desembre és el moment de passar comptes amb l’any que acaba i de fer previsions per a l’any que entra; el gener, és el moment dels bons propòsits per mirar de complir les previsions. Però a nivell econòmic el canvi d’any no és més que un canvi en el calendari, ja que l’economia funciona en temps continu.

La gran pregunta del moment és si arriba o no una recessió per reblar el clau de la inflació. Torna a sonar la paraula estagflació (que vol dir estancament més inflació), creada als anys 70 per Paul Samuelson després del primer xoc del petroli per descriure una situació inèdita fins aleshores. Els economistes no som especialment bons fent prediccions, sobretot sobre el futur, però intentarem discutir alguns punts sobre aquest tema.

El principal factor de desestabilització —humanitària, política i també econòmica— és la guerra d’Ucraïna. La guerra s’acabarà en algun moment, però no sembla que sigui aviat, a curt termini. Mentre això no passi, la situació geopolítica i econòmica del món en general, i d’Europa en particular, seguirà endiablada.

El xoc d’oferta que va provocar l’estagflació dels anys 70 va ser la pujada dels preus del petroli. Atesa la dependència europea del gas rus i la dificultat de canviar el model energètic a curt termini, la situació dels mercats energètics, sobretot el de gas, torna a ser crítica. Sembla que les reserves de gas acumulades donen per passar bé l’hivern del 2023, però hi ha incerteses. La transició verda, la fusió, quan arribi, etc. són promeses brillants, però ho són a mig i llarg termini. Mentrestant, s’ha de gestionar el present i el futur immediat amb tensions brutals als mercats de gas i petroli i amb uns mercats europeus de l’electricitat que no estan prou ben integrats ni prou ben regulats.

“La predicció és que podria arribar una recessió, però no sembla que sigui ni imminent ni inevitable”

En aquests moments el consens dels analistes o la predicció mitjana és que l’activitat econòmica s’està alentint i podria arribar una recessió, però la incertesa és molt gran i no sembla que la recessió sigui ni imminent ni inevitable. En particular, el consum privat està aguantant més del que es preveia, segurament per la combinació de l’efecte de les transferències fiscals i sobretot pel bon comportament dels mercats de treball.

Per citar tres institucions prestigioses, el Fons Monetari Internacional presenta el primer World Economic Outlook de 2023 el proper 31 de gener, i s’hauran de veure les projeccions; però en l’últim informe d’octubre de 2022, qualificava a la baixa —sense entrar en recessió— les perspectives de les economies dels Estats Units (1%) i Europa (0,5%) per al 2023. L’IFO, que és el principal institut econòmic alemany i un dels més importants d’Europa, va presentar a meitat de desembre les seves previsions de creixement per a l’any que ve. Constatant el bon comportament del consum privat, corregia a l’alça les seves previsions per a 2023 i predeia una lleu recessió per a Alemanya (-0.1%) i un creixement baix, però positiu, per a la zona euro (0,6%). Finalment, Caixabank Research prediu en el seu últim informe un creixement petit, però positiu (1%) per a Espanya el 2023.

Més enllà de la conjuntura europea i la guerra, la gran incògnita del sistema és l’evolució de la Xina. Estem assistint des de fa setmanes a un descontrol de la COVID-19 a la Xina i s’ha evidenciat que no es pot donar el virus per acabat. Si algun rebrot o alguna nova variant s’estengués a la resta del món, o si la situació interna a la Xina obligués a tancar fàbriques i aturar les cadenes de subministrament, la situació econòmica es podria tornar a complicar arreu.

Una pregunta natural en avaluar les possibilitats de recessió per a 2023 és fins a quin punt hi ha paral·lelismes amb la crisi del 2008. N’hi ha i no n’hi ha. N’hi ha, perquè si els propers anys el món entrés en recessió, seria un sotrac global molt fort, com aleshores. Però no n’hi ha, perquè aquella crisi no va afectar als països emergents i aquesta sí; aquella crisi no va agafar la major part de països molt endeutats i aquesta sí; aquella crisi no s’esperava i aquesta, després del xoc inicial del 2020, sí.

La crisi del 2008 va agafar el món en un estat relativament naïf, vivint en dues bombolles —una real, immobiliària, i una mental, en la que semblava que s’havien acabat els cicles econòmics. Ara estem en el tercer any després de la irrupció de la COVID-19 i no es pot argumentar la sorpresa com a excusa. És més, es podria argumentar que si es va aprendre alguna lliçó de les respostes monetàries i fiscals a la crisi de 2008 i al primer xoc del la COVID-19 al 2020, ara els bancs centrals i els governs poden aplicar aquelles lliçons i han d’estar conceptualment més ben armats per atacar la situació.

Recentment dos autors molt influents han insistit en pintar molt negre les perspectives econòmiques. Adam Tooze, professor de la Universitat de Columbia i autor de Crashed, un dels millors llibres sobre la crisi de 2008, i de Shutdown, sobre la crisi de la COVID-19; ha popularitzat el concepte de policrisi. Per a Tooze la policrisi és una situació on els diversos riscos —financers, geopolítics, climàtics, sanitaris, etc.— no són independents i es reforcen uns als altres per crear una tempesta perfecta. Per altra banda, Nouriel Roubini, anomenat “Doctor Doom” després de ser dels pocs que va predir la crisi de 2008, ha publicat Megathreats un llibre apocalíptic en el que revisa les 10 tendències que segons ell amenacen —de manera acumulativa i interrelacionada, com Tooze— el món.

En la meva opinió, sempre val la pena llegir i atendre les idees d’autors del calibre d’Adam Tooze i Nouriel Roubini, però és possible que aquesta vegada els seus arguments ratllin el mil·lenarisme i alarmin més del compte. En qualsevol cas, són arguments que tenen més a veure amb les perspectives del món a mig i llarg termini, que amb les probabilitats de recessió per a 2023 a Espanya i Europa.