La inflació

• #Economics
• #Opinion

• Share it:

El passat mes de desembre vàrem celebrar un col·loqui sobre les perspectives econòmiques d’aquest hivern. Vaig tenir el plaer de participar-hi juntament amb Judit Montoriol, lead economist de Caixabank Research. En una sèrie de tres articles repassarem els principals temes tractats aleshores, que són la 1) la inflació, 2) la recessió i 3) la globalització.

La inflació, després d’anys fora del radar, ha tornat amb força des de fa una mica més d’un any, tant a la Unió Europea com als Estats Units. Les últimes dades semblen indicar que es comença a moderar, però encara és d’hora per tenir una avaluació definitiva. La inflació actual té, bàsicament, dos orígens: oferta i demanda.

Pel costat de l’oferta, l’inici de la crisi de la COVID-19, aviat farà tres anys, a la Xina (que és poc menys que la fàbrica del món) i el conseqüent tancament del país –fàbriques, ports, aeroports, etc.– primer, i de la resta del món, després, per fer front a la pandèmia va aturar l’economia mundial. Les cadenes globals de subministraments varen col·lapsar. El transport marítim es va aturar, i quan es recuperar ho va fer reduït i amb uns preus molt més alts. Les conseqüències varen ser un desabastiment de components bàsics, (assenyaladament de xips) i la pujada dels preus de matèries primeres (sobretot del gas natural) que es va traslladar ràpidament al preu de l’electricitat.

Amb l’economia mundial encara molt delicada i sense recuperar el ritme prepandèmic, el febrer de 2022, Rússia va envair Ucraïna i va començar la guerra encara en curs. Això significa un segon xoc d’oferta, perquè tant Rússia com Ucraïna són actors importants en els mercats de primeres matèries. Rússia és un dels principals subministradors de gas a la Unió Europea. Ucraïna és un productor molt important de blat, blat de moro i gira-sol, entre d’altres productes bàsics. Aquest segon xoc d’oferta ha complicat encara més el panorama inflacionari, amb pujades del preu del gas i dels cereals, que han repercutit al preu del pinso i dels aliments.

Per altra banda, pel costat de la demanda, la quantitat de diner que els bancs centrals havien generat per lluitar contra la crisi de 2008 i la crisi de la COVID-19, i els estímuls fiscals dels governs —transferències a les famílies, baixades d’impostos, despesa pública, etc.— han acabat reescalfant la demanda i generant inflació.

Per tant, per resumir, la inflació té un factor importat i un factor domèstic i la composició és diferent entre els Estats Units i la Unió Europea. Als EUA la inflació subjacent –la que exclou els aliments i l’energia– és només un punt inferior a la taxa global, mentre que a Europa és aproximadament la meitat. Això vol dir que la inflació europea és aproximadament la meitat importada i la meitat d’origen domèstic, mentre que al Estats Units, amb estímuls monetaris i fiscals més contundents, un mercat de treball més escalfat i menys dependència energètica de la resta del món, la major part de la inflació és d’origen domèstic.

“L’instrument que tenen els bancs centrals per lluitar contra la inflació és apujar els tipus d’interès”

L’instrument que tenen els bancs centrals per lluitar contra la inflació és apujar els tipus d’interès. La Reserva Federal (FED) és la que va començar abans a apujar-los.  La FED, que ja havia retirat estímuls monetaris després de la recuperació de la crisi de 2008 (el famós tapering) ha apujat els tipus diverses vegades des de llavors, i actualment estan a una forquilla del 4,25 – 4,5%, els tipus més alts des de 2007.

Encara que és massa d’hora per saber si la pujada de tipus està donat els resultats esperats, el fet que l’última fos només de mig punt (quan el mercat esperava 3/4 de punt) indueixen a pensar que sí. Quan la FED va començar a apujar tipus, hom va recordar Paul Volcker, el pare de la política econòmica moderna i president de la FED entre 1979 i 1987. Volcker va agafar l’economia americana amb la inflació consolidada al 15% com a conseqüència dels xocs del petroli dels anys 70 i, per tornar-la 3%, va haver de pràcticament doblar els tipus d’interès de l’11% al 21%, cosa que va crear una recessió a principis dels 80 amb una taxa d’atur a més del 10%.

La diferència important respecte aleshores és que aquesta vegada la pujada de tipus no és per fer baixar una inflació consolidada en els dos dígits llargs, sinó per ancorar les expectatives i evitar que la inflació s’enfili, amb efectes de segona ronda i una possible espiral de preus. En principi, si la pujada de tipus comença a temps, la reducció no hauria de costar tant. L’any que ve sabrem si l’estratègia de la FED ha estat exitosa o no.

El Banc Central Europeu (BCE) va començar a apujar tipus més tard que la FED, però ja els ha pujat quatre vegades des del 27 de juliol de 2022. El BCE havia mantingut els tipus al 0% durant sis anys i ja estan al 2,5%, amb l’última pujada –també de mig punt, com la FED– del passat de 15 de desembre. El BCE s’enfronta a una inflació una mica més alta que l’americana, però té més recorregut per continuar apujant tipus. El problema que té la gestió de la política monetària del BCE segueix sent l’heterogeneïtat de la situació econòmica dels 20 països de la zona euro i la manca d’una unió fiscal que acompanyi i recolzi la unió monetària.

A Europa, la situació té un punt de surrealista, perquè fa poc més de tres anys anys, quan va arribar Christine Lagarde a la presidència del BCE en substitució de Mario Draghi, de seguida es va iniciar un debat sobre què podia fer el BCE per fer pujar la inflació i fer operatiu l’objectiu del 2%. La UE portava un munt d’anys amb la inflació per sota d’aquesta xifra, amb l’economia anèmica. En només tres anys ens trobem en la situació oposada, amb la inflació que s’ha acostat al 10% i els tipus de referència del BCE pujant.