Salaris: més o millors?

Fa no gaire, el president dels EUA, Joe Biden, va respondre als empresaris que es queixaven que no trobaven treballadors dient-los que els oferissin un sou més alt (“pay them more!”). Una resposta senzilla, però poderosa. La ministra espanyola de Treball, Yolanda Díaz, ha repetit la resposta (“páguenles más”) davant de la mateixa queixa dels empresaris espanyols.

Feia temps que no es recordava una situació com aquesta. La tendència dels salaris reals ha estat d’estancament o caiguda des de fa molts anys. La globalització econòmica que arrenca a finals dels anys vuitanta i que s’expandeix amb força en els noranta arran de la caiguda i disgregació de la Unió Soviètica, del camí de la Xina cap a l’economia de mercat i la seva conversió en la fàbrica del món i de les desregulacions i privatitzacions als països occidentals seguint el diagnòstic neoliberal de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als EUA, va reduir el cost del treball a tots els països avançats. No van reduir els beneficis, ben al contrari: van augmentar i molt.

La tendència s’ha mantingut des d’aleshores amb alguns petits alts i baixos. En el cas espanyol i català la tendència ha estat constant i ha fonamentat un creixement demogràfic per immigració però l’estancament o fins i tot caiguda del PIB real per càpita. Imperi dels beneficis, servitud dels salaris: vet aquí la base de les desigualtats contemporànies.

Continua llegint →