El Tractat de Maastricht, pedra angular de la integració europea

• #EU
• #Geopolitics
• #History

• Share it:

Quan parlo i escric sobre l’àmbit de la integració europea, i això succeeix amb certa freqüència, em trobo sovint amb el dubte de quin adjectiu utilitzar per a referir-me al propi procés d’integració, a les institucions que en formen part i a les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que s’hi generen.

La resposta més immediata i natural, aparentment, seria europeu. Les “institucions europees”, o la “política comercial europea”. Però em resisteixo a utilitzar aquesta referència, essencialment geogràfica, perquè pot dur a malentesos flagrans, i perquè no s’ajusta a la realitat de les coses. Per una banda, ni tots els països europeus formen part de la Unió Europea, com bé saben els britànics; ni tampoc el conjunt de la Unió Europea es troba a Europa, com bé saben els guaians. Per l’altra, a Europa s’hi donen altres processos d’integració, com a mínim econòmics i comercials, com ho és la EFTA (certament, avui en una situació molt minoritària).

L’epítet que busco, em temo, hauria d’anar lligat a l’estructura del procés d’integració, i fer referència a la “Unió” dels Estats membres. Passa que l’adjectiu “unionista” no fa honor al tipus d’unió política que inspira a la Unió Europea, i “unionenc” no queda recollit en cap diccionari. Paradoxalment, sovint recorro a l’expressió “comunitari”, i faig referència a les “polítíques comunitàries”, o els “socis comunitaris”. Però tampoc em convenç, perquè el projecte d’integració europeu ja fa molt temps que no s’anomena a sí mateix “Comunitat”. En concret, fa exactament 30 anys que va deixar de fer-ho.

En efecte aquesta mateixa setmana es commemora el trentè aniversari de la signatura del Tractat de la Unió Europea a la ciutat neerlandesa de Maastricht, en virtut del qual es va modificar la denominació del projecte d’integració europeu. El nom, però, no sempre fa la cosa, i el Tractat de Maastricht va introduir molts altres canvis per a què aquella Comunitat Europea transités cap a una Unió Europea. Algunes d’aquestes novetats van ser de l’ordre simbòlic i d’altres van significar canvis profunds en l’arquitectura institucional del projecte d’integració.

Tant és així que, més enllà de les reformes introduïdes per l’Acta Única Europea de l’any 1987, el Tractat de Maastricht va significar sens dubte la primera reforma substancial dels tractats fundacionals. I no és per casualitat que arribés l’any 1992. L’any 1989 havia caigut el Mur de Berlín, i l’any 1990 va tenir lloc la reunificació d’Alemanya. Mesos més tard alguns dels països satèl·lit de l’URSS, com Polònia, havien aprovat noves constitucions liberals, abans fins i tot que la pròpia Unió Soviètica colapsés l’any 1991. Europa central i de l’est estava en efervescència, i els socis comunitaris necessitaven reaccionar.

En el pla institucional, el Tractat de Maastricht va introduir una reestructuració de competències entre els Estats membres i la pròpia Unió, i va instaurar una estructura de tres “pilars” de competències, tal com se la va denominar. Això va ser cabdal per a consolidar les atribucions exclusives de la Unió Europea i les que quedaven en mans del Estats membres. És una estructura ja desapareguda, però que sens dubte va ser molt beneficiosa per canalitzar les tensions, sempre presents, entre les diferents perspectives sobre què hauria de ser el projecte d’integració, i que transitaven entre dos pols: el supranacionalisme que defensava la Comissió Europea i l’intergovernmentalisme rigurós que, en determinades ocasions, han proposat alguns Estats membres.

Així, mentre que el primer pilar va establir una lògica supranacional, amb un cert protagonisme de la Comisió Europea en àrees com el mercat únic, la política aduanera, la política agrícola o la unió econòmica i monetària; el segon i el tercer pilar varen asumir una lògica estrictament intergovernamental. El contingut d’aquests dos pilars també va ser novedós: la política exterior i de seguretat comunes, en el cas del segon pilar; i les qüestions relatives a política interior i cooperació judicial, en el cas del tercer. Per altra banda, entre els aspectes més simbòlics, el Tractat de Maastricht va parlar per primera vegada de la ciutadania europea i, en el marc del tercer pilar, va institutir l’Europol com a embrió d’una eventual policia de la Unió.

Fet i fet, el Tractat de Maastricht és una autèntica fita en la història del procés d’integració a Europa. Sense les innovacions que va incloure, la Unió Europea d’avui no tindria ni l’àmbit ni la capacitat d’acció que té trenta anys després. I molt probablement, no hagués estat capaç ni d’incorporar tants nous Estats membres en aquestes tres dècades, ni tampoc hagués estat capaç de de resistir als embats de les crisis a què ha hagut de fer front. Això sí, no va poder trobar la fórmula per a què aquell nen que l’any 1992 tenia onze anys, avui ho tingués més fàcil per a referir-se al projecte d’integració… europeu.