Cuba: un veí incòmode i rebel

• #History
• #Latin America
• #Report

• Share it:

Cuba, la perla del Carib, és una important destinació turística coneguda per les seves platges, pel caliu de la seva gent i pels seus ritmes musicals. Però l’illa també és famosa per la seva història revolucionària i per la profunda enemistat que manté, des de fa dècades, amb els EUA. Però, quin és l’origen d’aquesta tensa relació? Per entendre-ho i veure quin ha estat l’impacte per a l’economia cubana cal remuntar-se a principis del segle passat.

De colònia espanyola a prostíbul d’Amèrica

A finals del segle XIX Cuba, que encara formava part del reduït imperi colonial espanyol, va aixecar-se en armes per reclamar la seva independència. Finalment, el 1898 la guerra es va acabar decantant en favor del bàndol cubà, que va comptar amb el suport dels Estats Units. Però l’ajuda nord-americana no va ser de franc: Cuba es va convertir en un protectorat dels EUA, que es va reservar el dret de poder intervenir-hi militarment i va establir una base militar a Guantánamo.

D’aquesta manera, els yankees van convertir l’illa en un enclavament estratègic per als seus interessos militars, però també van posar el punt de mira en el domini de l’economia cubana. A principis del segle XX, nombroses empreses nord-americanes van desembarcar a l’illa per fer-se amb el control de la producció i el comerç de Cuba, especialment pel que fa als sectors de l’exportació del sucre, les infraestructures, l’energia i el mercat agropecuari.

Per assegurar-se el bon funcionament dels seus negocis, els EUA van encarregar-se de col·locar governs afins que respectessin els seus interessos, d’una manera molt similar al què van fer les repúbliques bananeres a Centre Amèrica. En el cas de Cuba, el responsable de mantenir una  bona sintonia amb el país veí va ser un militar: Fulgencio Batista. Batista va governar Cuba amb mà de ferro des dels anys ‘30 fins a finals dels ‘50, en algunes ocasions des de l’ombra i en d’altres des de primera línia.

Les bones relacions de Batista amb la màfia americana van transformar l’economia de l’illa. Durant els anys ‘40 van proliferar els hotels de luxe i els casinos, i Cuba es va convertir en una destacada destinació turística, però també en l’epicentre de la prostitució, el tràfic de drogues i el crim organitzat. Per aquest motiu, l’illa es va començar a conèixer amb el sobrenom del “Prostíbul d’Amèrica”.

La població de l’illa, farta dels tripijocs, la corrupció i la repressió, va començar a mostrar el seu descontentament amb els governs cubans que s’agenollaven davant l’interferència nord-americana. L’oposició va créixer encara més el 1952, quan Batista va donar un cop d’estat per fer-se amb el poder pocs mesos abans de celebrar unes eleccions on les enquestes no li auguraven uns bons resultats.

Y en eso llegó Fidel

Enmig de l’oposició va començar a sobresortir la figura d’un jove universitari disposat a plantar cara a la dictadura de Batista: Fidel Castro. Castro, provinent d’una família relativament acomodada de l’est de l’illa, va rebre una bona educació i, a la universitat, va entrar en contacte amb el Partit Ortodox i va prendre consciència política.

El cop d’estat de Batista va radicalitzar les seves idees fins al punt de considerar la via armada com un mitjà vàlid per derrocar el dictador del poder. Juntament amb altres companys de lluita, l’any 1953 va planejar l’assalt a la caserna de Moncada, que va resultar ser tot un fracàs. Dels participants a l’assalt, 8 van morir assassinats i la resta, una cinquantena, van ser jutjats i empresonats. Durant el procés, Fidel Castro va guanyar popularitat com a líder de l’oposició gràcies al seu discurs d’autodefensa, que es va fer cèlebre per frases tan conegudes com “condenadme, no importa, la historia me absolverá”.

Després de 2 anys empresonat, Fidel Castro i el seu germà Raúl, que també havia participat en l’assalt fallit, van exiliar-se a Mèxic. Allà, van conèixer Ernesto Che Guevara i van començar a planejar una nova acció per acabar amb el govern de Batista. El 1956, en unes condicions precàries, uns 80 revolucionaris van salpar des de Mèxic en direcció a Cuba. A les costes de l’illa, però, l’exèrcit de Batista va massacrar els rebels i només en van sobreviure 12, que es van amagar a la serra i es van organitzar en una guerrilla. Entre aquests, hi havia els futurs protagonistes de la revolució: Fidel Castro, Raúl Castro, Che Guevara i Camilo Cienfuegos.

Fidel Castro junt amb altres guerrillers amagats a Sierra Maestra, des d’on van iniciar la revolució, 1958. / Foto: Flickr (Antonio Marín Segovia)

Un dels elements clau per a què la revolució cubana triomfés va ser el suport de la població civil. Desencantada per les nefastes polítiques de Batista, la societat cubana va veure una oportunitat de canvi en la lluita liderada per Castro. La ineficiència de les forces armades i la pèrdua del recolzament de la burgesia i dels EUA van portar al desprestigi total de Batista. El 31 de desembre de 1958, el dictador va abandonar l’illa i va emprendre el camí cap a l’exili. Amb l’arribada del nou any, Fidel Castro va proclamar la victòria dels guerrillers.

En un primer moment, alguns sectors de la burgesia i l’església van donar suport al líder cubà, i fins i tot el president nord-americà Eisenhower va reconèixer i felicitar a Castro per la victòria. Però amb la primera reforma agrària impulsada per Fidel, els aires de “bona” sintonia van canviar radicalment. La major part dels propietaris i terratinents de Cuba eren ciutadans nord-americans, motiu pel que Washington no va veure amb bons ulls la nacionalització proposada per Castro.

A partir d’aquell moment, el govern nord-americà va pressionar Cuba perquè canviés la direcció de les seves polítiques, però l’estratègia no va funcionar. A cada “petició” de Washington, Castro responia amb la nacionalització d’un nou sector, cosa que va provocar una ràpida escalada de tensió.

La història d’un (llarg) bloqueig

Amb l’arribada del govern demòcrata de Kennedy, la situació no va millorar. En ple context de Guerra Freda, el gir socialista de la Cuba de Fidel va ser llegit pels EUA com una amenaça comunista real que, a diferència de Moscou, es trobava a pocs quilòmetres de les costes de Florida.

El govern de Kennedy va intentar tallar el problema d’arrel i va orquestrar, en secret, la invasió de la Bahía de Cochinos el 1961. L’operació va ser liderada per un grup de tropes d’exiliats cubans entrenats i armats pels EUA, però el cop va resultar ser tot un fracàs. Davant de la humiliació, el govern nord-americà va intentar una nova estratègia: el bloqueig comercial.

D’entrada, el bloqueig semblava una tàctica infalible. Els EUA eren el principal soci comercial de Cuba, que exportava el 67% de la seva producció i n’importava el 70%. Per als EUA, en canvi, la perla del Carib representava menys del 5% de les importacions i exportacions. Aquesta situació, que semblava impossible de sostenir per al govern de Castro, va portar a què Cuba es llancés als braços de l’URSS. La Unió Soviètica es va convertir en el principal soci comercial de l’illa i el seu suport econòmic va ser vital per a la seva supervivència. D’aquesta manera, i contra tot pronòstic, la perla del Carib va aconseguir esquivar el bloqueig nord-americà.

El triangle EUA-Cuba-URSS també va protagonitzar un dels moments més calents de la Guerra Freda: la crisi dels míssils. Arran del conflicte de la Bahía de Cochinos i per mostrar el seu suport a Cuba, el 1962 l’URSS va decidir instal·lar una base militar a l’illa. D’aquesta manera, els soviètics tenien la possibilitat d’atacar territori nord-americà amb armament nuclear i responien a l’amenaça dels EUA, que un any abans havien instal·lat una base militar a Turquia amb el mateix objectiu. La crisi dels míssils es va acabar resolent al cap de pocs dies per la via diplomàtica: l’URSS va accedir a desmantellar la base cubana i, a canvi, els EUA van acceptar fer el mateix amb la base turca i no interferir en la política de l’illa.

Ja als anys 1990, la caiguda de l’URSS va suposar un cop molt fort per l’economia cubana. El seu principal soci va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre, mentre que els EUA van continuar el bloqueig. Aquesta decisió, que s’arrossega fins a dia d’avui, es basa en el poder de sectors ultraconservadors del Partit Republicà i en l’important pes dels votants de la colònia cubana de Florida i Nova Jersey en les eleccions americanes.

Tot i que Castro va aconseguir mantenir-se al poder, a mitjan dels noranta una marea de cubans va intentar emigrar cap als EUA a la recerca d’un futur millor. La llei nord-americana preveia que, en el cas d’arribar a territori estatunidenc, els cubans eren els únics immigrants il·legals amb dret a quedar-se als EUA. Es calcula que més de 32.000 cubans van arriscar les seves vides en l’anomenada crisi dels balseros.

El primer acostament entre els dos països des de la revolució no va arribar fins a l’administració Obama. Raúl Castro, successor de Fidel, i Barack Obama van acordar l’obertura d’una ambaixada nord-americana a l’illa i la relaxació d’algunes restriccions, com ara la possibilitat de viatjar per turisme a Cuba o l’augment de les remeses que els cubans emigrats als EUA podien enviar a l’illa. Com era d’esperar, Trump va tirar per terra els avenços diplomàtics d’Obama i va tornar a imposar noves limitacions.

Ara, tot i les esperances posades en l’era Biden, sembla que el govern nord-americà no té pressa per refer les relacions diplomàtiques i econòmiques amb l’illa. Al seu torn, la Cuba post-castrista afronta una nova etapa amb el president Miguel Díaz-Canel com imatge del relleu generacional. Tot apunta que el camí cap al desgel entre tots dos països no serà fàcil i que refer els ponts d’una enemistat forjada als anys seixanta no serà cosa de mesos.