Ariadna Moya, alumni del GNMI, explica com un cop acabats els estudis no tenia clar què fer, així que va triar aturar-se i descobrir allò que més li agradava abans de decidir cap on dirigir la seva vida laboral. Avui ja té clar el seu camí, però ens explica com ha estat aquest procés.
El meu nom és Ariadna i em vaig graduar del GNMI al juliol de 2019. Vaig triar aquest grau perquè, segons creia en aquell moment, m’interessava l’economia, però també buscava una part creativa, a més de cridar-me l’atenció tot el què estigués relacionat amb la paraula “internacional”.
A tercer de carrera vaig marxar d’intercanvi a la universitat Laval, a Canadà. Aquella va ser una gran experiència que se’m va fer massa curta. De fet, va ser tan curt el trimestre fora que les pràctiques obligatòries d’aquell mateix curs les vaig fer a Bèlgica. Tot i que la universitat ens va presentar un munt d’ofertes a Barcelona, vaig preferir buscar-me-les jo per poder anar a l’estranger.
Brussel·les, ciutat referència de les institucions europees i amb gran ambient internacional, em va donar, indirectament, una idea del què podria ser el meu treball ideal. Les pràctiques van ser en una petita empresa de rellotges, al departament de vendes, però mentre vaig ser allà vaig poder tocar temes que no són habituals, en general, per algú que estudia negocis i màrqueting.
El temps a Brussel·les em va servir per reflexionar cap on m’agradaria enfocar el camí professional. I també em va permetre centrar el tema del TFG: un pla de comunicació per a l’Agència Espacial Europea (ESA). Dedicar l’últim curs a la universitat a aquest treball em va acostar encara més a un àmbit pel que cada vegada em sentia més atreta: la comunicació del tercer sector.
Però no tot era tan clar com ho explico ara. L’últim any de carrera, a banda del TFG, tenia molts dubtes i la “pregunta màgica” que sorgia constantment: “i després d’això què?”. Pel que fa a estudis, portava tot la vida seguint el camí marcat: ESO, Batxillerat i Grau universitari. Però no tenia clar quin havia de ser el pas següent. Així que la resposta que em vaig donar a la preguntar va ser: després d’això toca parar i pensar. Pensar què volia i com ho faria per encaminar-m’hi.
Vaig descobrir una opció no gaire coneguda, els voluntariats europeus, el Cos Europeu de Solidaritat (ESC). Destinats a joves de la UE (i també països fronterers) d’entre 18 i 30 anys. Són una gran oportunitat per col·laborar en projectes de temàtiques molt diverses a l’estranger o al propi país i que tenen com objectiu beneficiar a les diferents comunitats d’arreu d’Europa. A diferència dels voluntariats habituals, els ESC són gratuïts i els costos de vols (transport en general), allotjament, menjar, assegurança mèdica i curs d’idioma estan subvencionats per la UE, a més de donar uns diners de butxaca mensuals.
A l’estiu, després de graduar-me, va sortir una oportunitat de voluntariat a Hongria, hi vaig aplicar i 20 dies després ja estava a Budapest. Allà vaig col·laborar amb Artemisszió Alapítvány, una ONG que planteja activitats que potenciïn el desenvolupament de competències que enforteixin les relacions entre les persones, així com la inclusió de grups socialment desfavorits.
Finalment, sento que no triar cap de les sortides “normals” després de la carrera (estudiar un màster o treballar) m’ha servit per saber què vull fer realment: treballar en comunicació i relacions internacionals. No és una sortida tan estranya si has estudiat el GNMI, però potser no és gaire habitual.
Sé que necessito formació específica i ja he trobat dos màsters que encaixen bastant bé amb la meva idea. Però no vull precipitar-me. Mentrestant, ara estic per una temporada de dos mesos i mig a l’illa grega de Lipsi, fent unes pràctiques de comunicació per a un institut de conservació marina.
Tinc la sensació que estic en el camí que vull recórrer i que m’acosto al que em vull dedicar. No mentiré, no ha estat fàcil. Se m’ha jutjat i m’he jutjat per estar aquest temps definint cap on vull anar, però com diu l’il·lustrador Alfonso Casas, “Cuidado con estar siempre donde debiste y poco donde quisiste”.
No triar també és triar. Donar-se un temps i no seguir el que fa la majoria no sempre és fàcil, però des de Lipsi, animo a tothom que estigui en una situació semblant a la meva a escoltar-se i donar-se l’oportunitat de descobrir el que és millor per cadascú abans de triar.
Leave a message