El sufragisme: la lluita pel dret al vot femení

• #Equality
• #Report
• #Women's Day

• Share it:

Tot i que encara té molts fronts oberts, la lluita feminista, que ja compta amb uns quants anys d’història, ha aconseguit fer realitat alguns dels seus propòsits. Un d’aquests és el dret al vot de les dones, un fet que a dia d’avui ens pot semblar normal però que no fa gaire, no ho era tant. Sense anar més lluny, fins al 2015 les dones de l’Aràbia Saudita encara no podien votar i un país tan “civilitzat” com Suïssa va trigar fins al 1971 per aprovar el sufragi femení.

Arreu del món, van ser moltes les dones que van combatre per assolir la igualtat de drets entre homes i dones, algunes fins al punt de deixar-hi la vida. En la història del feminisme, es coneix amb el nom de sufragisme el moviment social que va reivindicar el dret de vot per a les dones, una crida que es va fer especialment forta a partir de la meitat del segle XIX. Tot i que l’objectiu era el mateix, que les dones poguessin expressar la seva opinió política a les urnes, el moviment no va ser homogeni sinó que va adoptar diferents formes de lluita.

Breu evolució històrica

Corria el 1791 quan a França, encara agitada pel daltabaix que havia suposat la Revolució Francesa, Olympe des Gouges va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. El text de Des Gouges contestava un dels textos fonamentals de la Revolució, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que recollia els famosos valors de liberté, égalité i fraternité.

Des Gouges va voler denunciar que els valors de la Revolució Francesa i els drets individuals recollits en la Declaració de l’Home quedaven restringits exclusivament al sector masculí i va reclamar per a les dones els mateixos drets que per als homes (entre ells, el dret a vot). Les peticions d’Olympe des Gouges no van ser escoltades. França va reconèixer el sufragi femení el 1945.

El 1848, al nord de l’estat de Nova York, va tenir lloc la coneguda com a Convenció de Seneca Falls, un esdeveniment que va marcar el punt de partida per al desenvolupament del sufragisme al món anglosaxó. En aquesta reunió, un grup de dones que s’havien significat per la lluita antiesclavista van redactar un manifest que condemnava l’opressió i el menyspreu que havien patit les dones durant segles, i exigia el reconeixement dels seus drets civils i polítics.

Entre les peticions recollides a la Declaració de Seneca Falls hi havia: el dret al vot, la possibilitat d’ocupar càrrecs públics i afiliar-se a organitzacions polítiques, l’accés a estudis superiors, el dret a tenir béns en propietat i la possibilitat de quedar-se la custòdia dels fills en cas de divorci. Entre les sufragistes nord-americanes destaquen els noms d’Elizabeth Cady Stanton, Lucretia Mott i Susan B. Anthony. Els EUA van reconèixer el dret al vot femení el 1920. Amb tot, la majoria de les dones no-blanques no el van poder exercir fins al 1965.

La Gran Bretanya també va ser un focus destacat en la lluita pel sufragi femení. Després de ser persistentment ignorades, les dones angleses van radicalitzar-se i van reclamar el dret al vot a través de l’acció directa. Des de la Women’s Social and Political Union (WSPU) liderada per Emmeline Pankhurst, les suffragette van dur a terme un bon nombre d’actes vandàlics per posar en boca de tothom la qüestió sobre el sufragi femení.

Entre les accions de les sufragistes britàniques destaquen: el trencament de vidres de comerços, la crema de bústies, el boicot a la xarxa telefònica i les vagues de fam. Les suffragette van arribar a calar foc a la casa (en construcció) del ministre de Finances i futur PM, Arthur Lloyd George, i Emily Davison va sacrificar la seva vida per la causa al llançar-se sota el cavall del rei durant la cursa d’Epson el 1913. Al Regne Unit, les dones van aconseguir el dret al vot al 1918.

Tot i els mètodes de lluita de les sufragistes (més o menys violents), en general el moviment va estar capitanejat per dones de classe benestant, amb un cert nivell educatiu i d’idees conservadores. En aquells moments, la major part de les dones de classe treballadora no disposaven de la formació, el temps, ni els recursos per poder-se implicar en la causa.

Sufragistes espanyoles

A Espanya, la lluita pel dret a vot de les dones va tenir un caràcter menys radical. Els canvis es van impulsar des de dins de les institucions: l’objectiu no era acabar amb el sistema sinó transformar-lo per canviar les regles del joc. Figures com Concepción Arenal van ajudar a despertar les primeres consciències feministes i sufragistes a finals del segle XIX.

A partir del 1918, amb la fundació de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), la primera organització feminista estatal, el moviment pel sufragi femení a Espanya va agafar impuls, i durant la dècada de 1920 van anar creixent les veus que reclamaven el dret al vot. D’entre totes les dones que van lluitar perquè finalment, el 1931, s’inclogués el sufragi femení a la Constitució de la Segona República, destaquem els quatre noms següents:

Ángeles López de Ayala (1858-1926)
Republicana, feminista, anticlerical i maçona. Al llarg de la seva vida, López de Ayala va ser empresonada en diverses ocasions i va patir dos intents d’assassinat. Sevillana d’origen, es va establir a Barcelona als 30 anys, on va trobar el terreny fèrtil per poder desenvolupar les seves idees.

Amb Teresa Claramunt i Amalia Domingo, el 1892 va fundar la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, la primera associació feminista de l’Estat. També va participar en la creació de diferents publicacions, des d’on va tractar la lluita feminista i va defensar el dret al vot per a les dones. López de Ayala va ser la promotora de la primera manifestació de caràcter feminista de l’Estat. El 10 de juliol de 1910, a Barcelona, prop de 5.000 persones van marxar en favor de l’educació laica i de l’emancipació de la dona.

Carme Karr (1865-1943)
D’idees conservadores, va ser la gran promotora del sufragisme a Catalunya a principis del segle XX. Carme Karr va normalitzar el fet que una dona pogués escriure de manera habitual a la premsa i que aportés el seu punt de vista en els debats més encesos del moment. Per això està considerada la primera periodista catalana, la primera que va professionalitzar l’ofici. Amb tot, sovint va haver de fer servir pseudònims per protegir la seva identitat. A banda d’escriure en alguns dels diaris més importants de l’època, Karr també va fundar i dirigir diferents publicacions, entre elles Feminal.

Va ser la primera dona a parlar a l’Ateneu Barcelonès, on va oferir un discurs sobre la defensa del vot femení i sobre la importància de modernitzar l’ensenyament de les dones. Karr es va mostrar partidària del sufragisme nord-americà i britànic, una posició poc comuna a Espanya ja que les suffragette eren acusades de poc femenines i de massa radicals, i el 1931 va enviar una petició formal al president Macià perquè aprovés el dret al sufragi femení.

Clara Campoamor (1888-1972)
El 1931 es va convertir en una de les primeres diputades del Congrés dels Diputats, juntament amb Victoria Kent i Margarita Nelken, i és la principal responsable de l’aprovació del sufragi femení a Espanya. Va treballar com a professora de mecanografia, traductora i advocada. Campoamor va ser la segona dona en entrar al Col·legi d’Advocats de Madrid, va estar implicada de manera activa en política i va desenvolupar una gran activitat com a conferenciant, defensant la igualtat, els drets de les dones i la llibertat política.

Va ser l’única dona, d’un total de 21 diputats, que va participar en la redacció de la Constitució republicana i va aconseguir incloure-hi la no discriminació per raons de sexe, la igualtat jurídica dels fills tinguts dins i fora del matrimoni i el divorci. L’aprovació del dret al vot de les dones, però, es va haver de discutir a les Corts. Finalment, gràcies a la brillant defensa de Campoamor, el sufragi femení es va aprovar amb 161 vots a favor i 121 en contra.

Victoria Kent (1891-1987)
Advocada, va ser la segona dona en tot l’Estat a afiliar-se a un Col·legi d’Advocats i la primera a fer-ho a Madrid. A més, va ser la primera dona en defensar i guanyar un cas davant d’un tribunal militar. Va ocupar el càrrec de Directora General de Presons durant la Segona República, des d’on va impulsar profundes reformes en el sistema penitenciari per humanitzar el tracte que rebien el presos, seguint la tasca iniciada per Concepción Arenal. Kent va formar part de nombroses organitzacions feministes i va ser una gran defensora del dret al vot per a les dones.

Amb tot, durant el debat celebrat a Corts per incloure o no el sufragi femení en la Constitució republicana, va oposar-se a Clara Campoamor. Kent va defensar que, en aquell moment, les dones encara no estaven preparades socialment ni política per exercir el dret al vot. Igual que una bona part dels polítics d’esquerres, l’advocada tenia por que a l’hora de votar les dones es deixessin influenciar per part de l’Església i dels seus marits. Creia que el dret al vot femení s’havia concedir quan les reformes en el sistema educatiu que havia d’impulsar la República comencessin a donar els seus fruits.

Com s’ha vist, el sufragisme va ajudar a sacsejar la consciència de moltes dones de diferents parts del món. Les feministes van alçar la veu contra la injustícia i van encarar la lluita com un repte col·lectiu, que va travessar fronteres i generacions, fins a aconseguir l’objectiu comú: el dret al vot.

Per saber-ne més:

• Pel·lícules: Mary Poppins (1964) de Robert Stevenson, Iron Jawed Angels (2004) de Katja von Garnier, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011) de Laura Mañá i Suffragette (2015) de Sarah Gavron.