75 anys de l’FMI

• #Economics
• #History
• #International Banking
• #Report

• Share it:

El 27 de desembre de 1945 van entrar en vigor els Articles of Agreement de l’FMI, uns acords adoptats un any abans a la confèrencia de Bretton Woods, i que van suposar el naixement d’una de les organitzacions intergovernamentals més rellevants de la història recent, un dels fonaments del capitalisme econòmic i el multilateralisme: el Fons Monetari Internacional.

Tres quarts de segle més tard, l’economia i la política mundials s’han vist afectades per grans transformacions: la descolonització de l’Àfrica, la creació de la Unió Europea, el col·lapse de la Unió Soviètica, la reducció de la pobresa, el ràpid creixement de l’economia xinesa, l’avenç dels progressos tecnològics o l’emergència climàtica, que han alterat per complet l’statu quo inicial i els centres d’influència i de poder. Com sorgeix l’FMI? Quin paper ha jugat en aquests 75 anys? Com encara el futur?

Poques setmanes després de l’entrada dels exèrcits aliats per Normandia, i en un context de destrucció humana i material sense precedents provocat per la Segona Guerra Mundial, el juliol de 1944 diversos representants de 44 països, entre ells l’estatunidenc Harry Dexter White, director del Departament del Tresor, i l’economista britànic John Maynard Keynes, es van reunir en un Hotel a Bretton woods (estat de New Hampshire), una tranquila localitat del nord-est dels Estats Units, per planificar una reforma que duria a un nou ordre econòmic mundial basat en la cooperació entre països.

L’experiència de la postguerra i el resultat del Tractat de Versalles eren encara presents. La crisi dels anys trenta havia demostrat la necessitat de disposar d’un sistema permanent de cooperació internacional per evitar que es repetís una altra recessió a escala global com la Gran Depressió. Amb aquests preceptes es va crear l’FMI, un organisme financer que havia d’actuar com a prestamista d’última instància, per proporcionar crèdit als països amb forts desequilibris comercials i monetaris. Alhora, a aquesta institució se li va encomanar la supervisió del sistema monetari internacional i el control de les polítiques econòmiques i fiscals dels països membres que ho requerissin.

En aquesta mateixa cimera, també es va aprovar la creació del Banc Mundial que, en primera instància, degut a la situació de postguerra i a la necessitat de facilitar la reconstrucció dels països més afectats, se’l va batejar amb el nom de Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (BIRD). Dels acords de Bretton Woods també en va sortir l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT, per l’acrònim en anglès), amb l’objectiu d’afavorir la liberalització del comerç després de molts anys de mesures proteccionistes i que l’any 1994 va ser substituït per l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

Des dels seus inicis, l’FMI va estar capitanejat pels EUA, especialment al principi, quan la quota (proporcional al PIB) que aportava la primera potència mundial superava el terç del total. A més, el nou sistema monetari establia el dòlar com l’única divisa convertible en or, la qual cosa situava novament la superpotència americana en una posició d’avantatge, sobretot en política monetària. El sistema va acabar col·lapsant i l’any 1971, el president Richard Nixon es va veure obligat a suspendre la convertibilitat en or del dòlar, en l’anomenat Nixon Shock.

A mesura que la guerra freda s’anava intensificant a principis dels anys 50, alguns països del bloc de l’est, com Polònia, van abandonar l’organisme, sota la pressió de l’URSS. En aquesta mateixa dècada, l’any 1956, les repercussions econòmiques generades pel conflicte del Canal de Suez van obligar a l’FMI a mobilitzar els primers grans fons, pràcticament una dècada més tard de la seva entrada en funcionament. També va ser destacable l’ajuda econòmica atorgada al govern de l’Espanya franquista i la participació en l’elaboració dels plans d’estabilització de 1959, que van permetre la liberalització de l’economia espanyola i l’obertura cap a l’exterior després de gairebé dues dècades d’autarquia.

Els anys 60 i 70 van estar marcats pel procés de descolonització de molts territoris africans i l’entrada massiva de les noves nacions africanes a l’organització. Una dècada en que van convergir les noves demandes dels països entrants, el canvi del sistema de tipus de canvi fix dominat pel dòlar al flexible i les conseqüències de la pujada dels preus del petroli.

L’acció de l’FMI va ser central al llarg de la dècada dels 80 que, amb les crisis del deute extern que amenaçaven els països en vies de desenvolupament, van situar les potències occidentals en avantatge. Aquestes s’asseguraven el cobrament del deute amb els mecanismes de l’FMI, d’aquesta manera, a l’altra banda, als països afectats no se’ls tancava l’aixeta del finançament. Als anys 90, la incorporació dels països amb economies de planificació centralitzada va trobar l’organisme poc preparat però, tot i les crítiques, va ser un dels components clau en la seva transició.

A les acaballes del segle, l’organisme va haver de fer front a fortes crisis al sud-est asiàtic (Tailàndia, Indonèsia o Corea del Sud), Rússia i diversos països de llatinoamèrica (Brasil o Mèxic). Algunes van perdurar, com la crisi del “corralito” a Argentina, que va requerir novament la intromissió de l’FMI. Des d’aleshores, l’FMI ha continuat operant en diversos fronts i ha donat resposta a noves crisis, com la financiera del 2008, que clarament va tornar a recordar els motius de la creació de l’FMI, més de seixanta anys abans.

L’FMI ha estat fortament criticat per les condicions dels préstecs, que impliquen l’aplicació de “plans d’austeritat” d’alt cost social, i que en diverses ocasions han acabat empitjorant la situació inicial. També ha estat demonitzat per molts líders polítics de països que s’han vist afectats per les seves actuacions, com Lula da Silva, Evo Morales, Hugo Chávez o Rafael Correa, que consideren les accions de l’FMI com una pèrdua de sobirania i una subordinació de les seves institucions democràtiques als grans centres de poder financers del món. Altres veus, creuen que els préstecs validen les polítiques econòmiques imprudents i encoratgen a assumir inversions cada cop més arriscades.

75 anys després de la seva creació, els països membres ja arriben als 190, els objectius de l’FMI han evolucionat, l’entorn polític i econòmic ha canviat, i els mecanismes d’assistència s’hi han anat adaptant. El món ara és ben diferent. Han sorgit noves formes d’obtenció de crèdit a nivell internacional (la Xina…), i de sobte impacta una pandèmia mundial que sembla canviar-ho tot. Certament, cal preguntar-se si les institucions de Bretton Woods aguantaran 75 anys més, però el que està clar és que per assegurar-ne la seva supervivència caldrà repensar-ne l’encaix en el nou paradigma internacional.