Joséphine Ouédraogo: l’emancipació de la dona burkinesa

• #Africa
• #Biography

• Share it:

Joséphine Ouédraogo va néixer a la ciutat de Koudougou, colònia francesa d’Haute-Volta, l’any 1949, en el si d’una família privilegiada dins del sistema colonial francès. El seu pare va ser diputat al parlament per l’Àfrica Occidental francesa abans de la descolonització. Amb la proclamació de la independència de la República d’Haute-Volta va ser nomenat ambaixador a París. Joséphine Ouédraogo va estudiar a la Universitat París-Descartes on es va graduar en Sociologia.

Ouédraogo va tornar a Haute-Volta a mitjans de la dècada dels setanta per estudiar la societat rural i com les vies de desenvolupament podrien afectar les vides de les dones i els pagesos. Tot i que la República d’Haute-Volta (actual Burkina Faso) es va independitzar de França l’any 1958, la metròpoli francesa seguia tenint una influència enorme en la política del país del Sahel africà. Aquesta dependència colonial, unida a l’enorme desigualtat social del país i a una inestabilitat política constant van provocar que l’any 1983, el poble i l’exèrcit prenguessin els carrers per iniciar una revolució democràtica i popular. Aquesta revolució popular va alliberar el capità comunista Thomas Sankara qui, poc després, va ser nomenat president del Consell Nacional Revolucionari.

Sota el lideratge de Sankara, la revolució burkinesa, seguint els preceptes de l’antiimperialisme, el tercermundisme i el marxisme-leninisme, buscava instaurar un nou sistema social. La República d’Haute-Volta era un país semi-feudal on els líders tribals mantenien grans privilegis sobre el poble. Sankara va acabar amb aquests privilegis per democratitzar la societat i fomentar el desenvolupament del país mitjançant la responsabilitat col·lectiva en tots els aspectes de la vida: feina, educació, família, oci, etc. El 4 d’agost de 1984, la República d’Haute-Volta, nom donat pels colonitzadors francesos, va passar a anomenar-se Burkina Faso, que es pot traduir com «la terra dels homes honestos». Actualment hi ha qui pensa que la paraula burkina va ser traduïda de manera errònia i que en realitat Burkina Faso vol dir: terra de les persones honestes.

La revolució i les dones

Aquest significat de persones segur que hagués estat ben acollit per Sankara que sempre va defensar que la revolució havia de lluitar «per tots els explotats i oprimits i, per tant, també per les dones». En les seves paraules: «no hi haurà revolució vertadera fins que la dona s’alliberi».

Per afavorir l’emancipació femenina dins de la revolució socialista, Sankara va conformar un govern on les dones van tenir un pes principal. Joséphine Ouédraogo va ser nomenada ministra de Desenvolupament Familiar i Solidaritat. Des d’aquí, Ouédraogo i Sankara van col·laborar per tal d’afavorir un canvi social important. Una de les primeres mesures que va prendre el govern va ser reconèixer la doble opressió de la dona, de classe i gènere.

Dins de la societat burkinesa tradicional es considerava que la mestressa de casa no treballava, idea que encara preval a molts llocs del món. Aquest atac cap al treball reproductiu, fonamentat en la concepció de “la família obrera”, va ser condemnat per un govern revolucionari que va crear un fons per a les mestresses de casa. Aquest fons va entregar entre un 30% i un 50% del salari dels marits a les dones que s’havien de quedar treballant a casa, una mesura a vegades criticada pels homes, però que va dotar de llibertat econòmica a les dones. El govern, sota el lideratge d’Ouédraogo, va buscar incentius perquè la dona pogués treballar fora de casa i, d’aquesta manera, introduir-se en la societat de forma activa i no únicament en l’àmbit familiar.

Ouédraogo va liderar canvis enormes en la societat burkinesa durant els quatre anys que va ser ministra de Sankara. Alguns exemples de les mesures que es van aprovar són: la prohibició de la mutilació genital femenina (que afectava un 70% de les dones burkineses), la lluita contra els matrimonis forçosos i prematurs, la llei de divorci (sense que la dona hagués de demanar permís a l’home) i es van instaurar serveis de planificació familiar. Durant aquest període les dones van ser reconegudes hereves de ple dret dels seus marits i, al mateix temps, van guanyar el dret a ser propietàries.

Ouédraogo i Sankara també van treballar per la reinserció en la societat de les prostitutes i els van reconèixer el mateix respecte i dignitat que qualsevol altre home o dona del país. El govern va lluitar contra la prostitució com una eina opressora del capitalisme i l’heteropatriarcat sense perseguir a les prostitutes, sinó buscant una solució per reintegrar-les a la societat.

Explica Ouédraogo que molts d’aquests canvis es van haver de fer a correcuita per intentar consolidar el canvi social, acabar amb la inestabilitat política i fer durar el nou sistema polític. Aquestes mesures no van agradar als més poderosos i, sota el lideratge de Blaise Compaoré, el 15 d’octubre de 1987 van assassinar Thomas Sankara i molts dels seus seguidors i companys. Blaise Compaoré va instaurar una dictadura que va durar fins el 2014 i que va acabar amb totes les reformes empreses per Sankara i Ouédraogo.

Joséphine Ouédraogo es va poder exiliar i des de 1987 va treballar a l’estranger. Durant aquest periple va esdevenir una de les activistes més importants d’Àfrica, va treballar tant en institucions privades com públiques, i destaca la seva feina a l’ONU. Allà va desenvolupar l’anomenat “índex de desenvolupament de gènere”, utilitzat per mesurar les condicions de desigualtat per gènere als estats africans. L’any 2012 va tornar a Burkina Faso i va participar en unes protestes on les dones van tenir un paper fonamental i que van acabar deposant del poder a Compaoré.

El seu nom va sonar per ocupar el càrrec de presidenta durant la transició a la democràcia, però l’escollit va ser Michel Kafando. Així i tot, el nou president la va nomenar ministra de Justícia, un càrrec que en principi va considerar «honorífic», però que li va servir per acabar amb un sistema corrupte i militaritzat i constituir un sistema de justícia civil que des d’aleshores investiga els crims de la dictadura.