Nagorno-Karabakh, les muntanyes en disputa

• #Geopolitics
• #Report

• Share it:

Nagorno-Karabakh, també conegut com l’Alt Karabakh, és una regió muntanyosa (Nagorno deriva de l’adjectiu rus nagorny, que significa zona muntanyosa) de 150.000 habitants i amb una extensió d’uns 4.400 km². La seva capital és Stepanakert. Oficialment pertany a l’Azerbaidjan, però històricament ha estat vinculat a Armènia per lligams ètnics i culturals.

Mentre que la major part de la població d’Azerbaidjan és de religió musulmana, té l’àzeri com a llengua pròpia i una cultura que els agermana amb els pobles turquesos, la majoria dels habitants de Nagorno-Karabakh comparteixen llengua, cultura i religió cristiana ortodoxa apostòlica amb Armènia. Aquestes diferències culturals notables juntament amb els interessos geopolítics són els que han donat peu a la gran conflictivitat que la zona viu des de fa més de 30 anys.

Les causes de la disputa

A principis del segle XX, tant Armènia com Azerbaidjan estaven controlats per l’immens imperi rus dels tsars. Amb l’esclat de la Revolució Russa tots dos territoris es van independitzar i es van constituir com a repúbliques democràtiques. Ja en aquell moment, els dos països veïns van disputar-se el control i domini dels territoris fronterers, entre ells, Nagorno-Karabakh.

El 1922, quan l’URSS es va crear de manera oficial, els dos territoris van passar a formar-ne part com a repúbliques socialistes soviètiques. En aquells moments, Stalin dirigia el Comissariat del Poble de les Nacionalitats, l’entitat encarregada de tractar amb els pobles no-russos de l’URSS i garantir la coexistència pacífica de totes les repúbliques socialistes soviètiques. Mentre ocupava el càrrec, el 1923 va decidir que Nagorno-Karabakh, que aleshores estava constituït per un 90% de població armènia, passava a formar part de l’Azerbaidjan com una regió autònoma. Aquesta decisió, tot i que d’entrada pugui semblar incoherent, s’emmarcava en l’estratègia de l’URSS de guanyar-se el favor dels pobles turquesos (en especial, Turquia) i calmar les tensions de la regió.

Mentre va existir l’URSS, la tensió entre Armènia i Azerbaidjan es va apaivagar i les dues repúbliques van conviure pacíficament fins als anys ‘80. A finals dels ‘80, però, l’URSS tenia els dies comptats i la falta d’un poder fort va provocar una escalada de violència a la regió de Nagorno-Karabakh. D’altra banda, el 1988 el parlament de la regió va votar a favor d’integrar-se a Armènia, però l’URSS va ignorar les demandes dels karabakhians.

El conflicte armat (1988-1994)

La caiguda de la Unió Soviètica el 1991 va conduir a la independència d’Armènia i Azerbaidjan, una situació que Nagorno-Karabakh va aprofitar per mostrar la seva voluntat d’esdevenir part de la República d’Armènia que tot just acabava de néixer. Amb el suport dels armenis, els habitants de l’Alt Karabakh van començar a fer campanya per independitzar-se de l’Azerbaidjan, que va respondre amb la retirada de la categoria de regió autònoma.

En un context cada cop més tens, Nagorno-Karabakh va convocar un referèndum unilateral d’independència el desembre de 1991, amb un resultat de gairebé el 100% dels vots favorables a la secessió. El 6 de gener de 1992, Nagorno-Karabakh va declarar la seva independència de l’Azerbaidjan, que no va acceptar el resultat i que no volia perdre més d’un 20% del seu territori. Aquests motius van fer esclatar el conflicte bèl·lic amb Armènia, una guerra on els dos bàndols van portar a terme la neteja ètnica dels seus rivals.

Mapa de la situació militar a Nagorno-Karabakh abans del conflicte de 2020. / Foto: Wikimedia Commons

La guerra va acabar el 1994 amb 300.000 morts i milers de desplaçats. Des de llavors, Armènia controla de facto Nagorno-Karabakh i el territori de l’Azerbaidjan que connecta la regió autònoma amb el país cristià. L’alto al foc no va conduir mai a la firma d’un tractat de pau i la zona ha restat en un conflicte latent que de tant en tant, com va passar el 2016 o aquest mateix any, revifa.

Cap país de l’ONU reconeix la independència de Nagorno-Karabakh que, malgrat tot, té un govern propi i funciona com una democràcia parlamentària. El 2017, el parlament va autoproclamar la República d’Artsakh, nom amb què actualment també es coneix Nagorno-Karabakh i que recull el nom històric de la regió.

Quina és la situació actual?

Els atacs que van començar el passat 27 de setembre són els més violents des del final de la guerra el 1994. Armènia ha declarat que des del setembre han mort més de 750 soldats i més de 50 civils, mentre que l’Azerbaidjan encara no s’ha pronunciat sobre el nombre de víctimes. Tots dos països culpen a l’altre d’haver iniciat les hostilitats i els intents de mediació internacional per decretar un alto al foc (ni que sigui temporal) no han tingut èxit.

Molts analistes assenyalen que el conflicte actual entre Armènia i Azerbaidjan és diferent del què van viure als anys ‘90 i que es pot convertir en una guerra regional amb relativa facilitat per la intromissió de Rússia i Turquia, dos països que fins ara havien actuat com a intermediaris per rebaixar les tensions a la zona.

Tant Armènia com Azerbaidjan tenen armes molt més sofisticades que als ‘90 i la guerra ja no es lliura només en el camp de batalla, sinó que també hi ha una guerra mediàtica a través de les informacions difoses en les televisions i les xarxes socials. A més, en els últims anys, l’Azerbaidjan s’ha enriquit gràcies al gas i al petroli del mar Caspi, cosa que li ha permès modernitzar l’exèrcit.

Rússia dona suport a Armènia, amb qui té un acord de defensa i de subministrament d’armes. Ara bé, segons aquest acord, Rússia només està obligada a intervenir militarment si el conflicte es produeix en territori oficial armeni (cosa que deixa fora Nagorno-Karabakh), i mentre això no passi, pot seguir venent armament a l’Azerbaidjan.

Per la seva banda, Turquia dona suport a l’Azerbaidjan, un moviment que fins ara no s’havia produït mai de manera tan clara perquè el Caucas sud era tradicionalment una àrea d’influència russa. L’estratègia d’Ankara s’enquadra en la voluntat de construir un nou equilibri de poders a la regió i expandir el seu domini cap al Pròxim Orient. Els serveis d’intel·ligència armenis, russos i francesos han acusat el govern turc de finançar mercenaris sirians per combatre amb l’exèrcit azerbaidjanès, una inculpació que Turquia nega rotundament.

Rússia i Turquia han convertit l’enfrontament d’Armènia i Azerbaidjan en el seu pati del darrere, un escenari que se suma als conflictes de Síria i Líbia, on aquests dos països també donen suport a bàndols rivals. A més, la petició de l’Azerbaidjan perquè Turquia participi a la taula de negociacions per aturar la violència ha molestat profundament a Armènia, perquè implica haver de dialogar amb el país que encara nega el genocidi comès contra el seu poble el 1915.

De moment, els atacs militars ja han provocat el desplaçament del 50% de la població de Nagorno-Karabakh que ha marxat a altres zones de la regió allunyades del front o a Armènia. D’altra banda, la Creu Roja ha denunciat el perill que la COVID-19 s’estengui ràpidament entre la població refugiada en búnquers i amb dificultats per accedir a l’assistència mèdica i també ha alertat del perill de l’arribada del fred en uns refugis que no tenen calefacció.

Així doncs, veient la situació actual, tot fa pensar que les perspectives per arribar a un acord de pau són, no només molt escasses, sinó gairebé inexistents.