Debatre sobre el futur de la bioinformàtica

• #Health Care
• #Research

• Share it:

Aquest primer Fòrum va servir com a punt de trobada per a investigadors, empresaris i metges. De fet, la bioinformàtica té a Barcelona un ecosistema format per hospitals, centres de recerca, empreses i universitats que ha permès que Catalunya esdevingui la segona regió en producció científica en aquesta matèria, tal i com va recordar a la presentació de la sessió Ana Ripoll, presidenta del BIB.

Tot i així, tots els participants van convergir en una idea: resta molt per fer i són moltes les incògnites encara obertes sobre com afrontar els reptes de futur.

John Quackenbush, catedràtic de Biologia computacional i Bioinformàtica de la Harvard TC Chan School of Public Health, va somriure als presents quan va recordar que la nova moneda més poderosa i atractiva que hi ha ara al món són les dades. “Tenim una muntanya de dades”, el problema, va sentenciar, és com tractar-les.

I de fet, més que com tractar-les, que per això existeixen les tècniques computacionals, el repte rau en quin tractament cal donar i quina protecció és la necessària. Ara que Europa ha impulsat un nou reglament general de protecció de dades (RGPD), el fòrum va debatre quina és la millor manera perquè aquest compliment de la llei no interfereixi en excés en el desenvolupament de la investigació. I el consens passava per fer entendre a les autoritats públiques que la recerca i l’atenció sanitària mereixen un tractament específic.

Molts dels participants consideraven que el sistema ja existeix, que caldria extrapolar el model de donació d’òrgans, que garanteix l’anonimat i la seguretat amb l’aval del sector públic. De fet, aquests defensors consideren que, en darrera instància, “si és pel bé comú, la gent està a favor” de la cessió de dades; en canvi, “si és per al benefici privat, la gent s’ho pensa dues vegades”.

Dues idees principals

Dels participants procedents del sector privat van ser dues les idees que més es van sentir: la primera, “hi ha qui té les dades (el sector públic) i no sap què fer amb elles i hi ha qui no té les dades (les empreses privades) i saben perfectament què en farien”. Trencar aquest cercle, van coincidir tots els assistents, no és gens fàcil.

La segona idea, que l’ecosistema actual creat a Barcelona és interessant, potent i vigorós, però manquen més empreses que desenvolupin la seva activitat en aquest nou sector de la investigació biomèdica i apliquin aquests coneixements.

Jordi Riulas, per exemple, de Capital Cell, apuntava una idea cabdal: sense empreses no hi haurà tecnologia. Per molta investigació i recursos públics que hi hagi, sense empreses que desenvolupin i apliquin aquestes tecnologies, l’esforç inversor no tindrà retorn. Cal, apuntava, un ecosistema empresarial. I per crear-lo, cal, a la vegada, un esperit emprenedor hores d’ara inexistent.

Com crear aquest entramat empresarial va ser una de les idees que van centrar part dels debats del Fòrum. I els diners no són, segons el seu parer, un problema perquè liquidat n’hi ha. El veritable problema és que no hi ha una massa crítica suficient i que no sempre ha existit un recolzament de l’Administració pública en aquest sentit.

D’igual manera, Jordi Guitart, CEO de Gisek Diagnostic Thermography, va confirmar l’aversió al risc en la vessant empresarial i, a diferència de Riulas, sí que va certificar les dificultats de finançament. Guitart, que ha viscut al món anglosaxó, considera que en tecnologies frontera no hi ha massa crítica suficient ni fons de finançament estables que assumeixin aquests riscs. Cal anar a l’estranger on existeix més experiència i més mecanismes de finançament en aquests àmbits d’alt valor afegit per a la ciència.

Ara bé, el repte més important que té la bioinformàtica és, en darrera instància, traslladar i aplicar a la pràctica clínica els avenços que s’aconsegueixen i fer que la medicina preventiva sigui una realitat, tot desenvolupant tractaments a mida per a cada pacient.

Fátima Al-Shahrour, cap de la unitat de bioinformàtica del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas, va reconèixer que és aquí on queda molt per fer: alguns estudis demostren, per exemple, que en la lluita contra el càncer, només un 5% dels malalts reben un tipus de tractament adaptat i personalitzat. Des d’un punt de vista clínic, Al-Shahrour ho considera un percentatge meritori, però llençava en veu alta la xifra contrària: més del 95% dels pacients reben tractaments uniformes i no adaptats.

I si en l’adaptació i customització dels tractaments queda molt per fer, en el treball conjunt entre bioinformàtics i metges, també. Quina ha de ser aquesta relació? Ha d’estar el bioinformàtic dintre de l’hospital? Com conjugar i analitzar la informació dels bioinformàtics i la dels expedients mèdics? En aquest sentit, Al-Shahrour va recordar que la tasca dels informàtics clínics és cada cop més important i que els metges han de rebre una formació en aquests àmbits que hores d’ara no tenen.