Zinaïda Iermólieva i la lluita contra el còlera

• #Biography
• #Essentials
• #Research

• Share it:

La humanitat s’ha enfrontat sempre a factors externs que amenaçaven la seva existència. Des del segle XIX, la ciència ha fet passes de gegant a partir dels estudis de científics com Louis Pasteur, qui va desenvolupar vacunes per diverses malalties, o el cirurgià britànic John Lister, que va vincular els microorganismes a les infeccions. Des de diferents camps de la microbiologia, s’ha lluitat per acabar amb malalties letals com la grip espanyola o la verola.

Zinaïda Iermólieva (1898 – 1974) era filla d’un ric militar d’ètnia cosaca. El 1909, el pare va morir i la família es va mudar perquè les dues filles estudiessin al Gymnasium. Zinaïda destacà especialment durant la seva formació secundària i això li va permetre graduar-se en Medicina a la Universitat del Don, una de les més importants de la Unió Soviètica. Des del segon curs es va especialitzar en microbiologia i epidemiologia sota la tutorització de dues eminències de l’URSS, Vladímir Barikin (especialista en còlera) i Pàvel Zdrodovski.

El còlera

Aquesta malaltia va ser una obsessió per a la jove metgessa des que va saber que el compositor Piotr Ilitx Txaikovski, que ella adorava, va morir de còlera. Va decidir que centraria la seva carrera en l’erradicació d’aquesta malaltia infecciosa.

El còlera està provocat per serotips del Vibrio cholerae. En els seus estudis, la científica va aconseguir aïllar un vibrió lluminós, molt similar al que se sabia que provocava el còlera i que es trobava a l’aigua de l’aixeta. Un cop aïllats aquests bacteris, Iermólieva va decidir provar si un alt contingut d’aquests afectaria també la salut humana. Va ingerir aquests bacteris dissolts en un got d’aigua i, poques hores després de la ingesta, estava a les portes de la mort. Es va poder curar i va demostrar la relació entre aquest bacteri i el còlera. Poc després d’aquesta experiència, Iermólieva i els seus companys del departament de Bioquímica microbiana de l’Institut Bioquímic de Moscou, que dirigia des del 1925, van establir unes mesures de cloració de l’aigua que encara ara són la referència arreu del món.

Les seves investigacions van prosseguir i el 1939 fou enviada a l’Afganistan on una epidèmia de còlera estava afectant greument a la població. Allà va desenvolupar mètodes de detecció ràpida al mateix temps que va descobrir una potentíssima medicina efectiva en el tractament del còlera, però també de la diftèria i de la febre tifoidea. En tornar a Moscou, va ser premiada pels seus serveis a l’estranger i va rebre el títol de Professor.

La seva lluita va continuar amb la publicació d’El còlera, un llibre on presentava el resultat dels seus estudis realitzats durant dècades. La seva fama va fer que l’estat soviètic l’enviés a la ciutat de Stalingrad quan van descobrir que una epidèmia de còlera estava afectant l’exèrcit. Un cop allà, la professora Iermólieva va organitzar campanyes massives de vacunació, la cloració dels pous de la ciutat i el subministrament de bacteriòfags entre el poble i l’exèrcit roig que defensaven la ciutat de Stalingrad. La seva tasca va ser un èxit rotund i va permetre que l’epidèmia de còlera no afectés les files soviètiques salvant milers de vides. Aquesta acció heroica va ser reconeguda per Stalin que li va concedir el Premi Stalin, el segon més important de la Unió i que estava dotat d’una recompensa econòmica que Iermólieva va donar a l’exèrcit roig.

Madame Penicil·lina

De l’ús de floridures en medicina per a la cura d’infeccions, per exemple, se’n té constància des de fa milers d’anys. La penicil·lina va ser descoberta ja el segle XX i va ser Alexander Fleming qui la va aïllar i el 1929 va publicar els seus estudis. El problema va ser la impossibilitat de produir-la industrialment. El 1942, totes les reserves de penicil·lina als EUA eren 2 cullerades. Però el 1944 ja van poder enviar-ne milions de dosis a Normandia.

L’explicació d’aquest canvi es deu a Howard W. Florey, Ernst Chain i Norman Heatley. Aquests científics van aconseguir aïllar una soca diferent de fong i van desenvolupar una tecnologia que en va permetre la producció industrial, primer al Regne Unit i després als EUA. La feina d’aquests tres científics va començar el 1941.

Al mateix moment, científics soviètics liderats per Iermólieva buscaven un fong per produir la seva pròpia penicil·lina. La investigació britànica anava una passa per davant i quan van començar a produir-la industrialment, els aliats es van negar a compartir la seva “recepta” amb l’URSS, així que l’equip de Iermóliva va haver de doblar els seus esforços per, pocs mesos després, poder produir massivament Krustozin, la penicil·lina soviètica.

El 1944, científics occidentals i soviètics es van trobar a Moscou. Florey encapçalava la comitiva “aliada” i ho féu amb mostres de la seva penicil·lina per a comparar-la amb la de Iermólieva. El resultat de la “competició” no va ser el que s’esperava Florey i és que la versió soviètica era molt més efectiva. La resposta de Florey, que va guanyar el Nobel l’any següent pel seu descobriment, va ser posar aquest renom a la científica soviètica, “Madame Penicil·lina”.

Després de la guerra, Iermólieva va seguir rebent reconeixements tant a l’URSS com a l’exterior. Va dirigir diferents instituts científics i va rebre molts premis i reconeixements. Ella no va haver de lluitar més pel fet de ser dona, i és que a la Unió Soviètica era habitual la presència de la dona en els ambients acadèmics. Un fet que xoca amb grans científiques occidentals com Dayhoff o Katherine Johnson, que van veure com eren homes els que s’enduien les medalles pel seu treball.

Aquests darrers mesos, hem vist com diferents països, entre ells Cuba, han utilitzat l’Interferó, una proteïna estudiada per Iermólieva, per tractar la COVID-19. Una mostra més de la vigència que encara tenen els estudis de Zinaïda Iermólieva arreu del món.