Lenin i l’alliberament dels pobles

• #History

• Share it:

El segle XX va estar marcat per una constant de conflictes polítics que assolien dimensions mai vistes. Cada fet històric es transformava ràpidament en aquell aleteig de papallona que esdevé un huracà. Si l’assassinat de l’arxiduc d’Àustria va desencadenar la Primera Guerra Mundial, Lenin va arrancar el Socialisme de les pàgines dels llibres per portar-lo al món real.

Vladímir Ilitx Uliànov va néixer en el si d’una família benestant de la Rússia Imperial. Els pares eren professors i, tot i la seva situació acomodada, van inculcar als fills una consciència crítica envers el sistema pseudo-feudal tsarista que condemnà a la pobresa extrema a més del 80% de la població. Lenin va créixer, doncs, en un entorn molt culte, però la condemna a mort del seu germà Aleksandr encara va accentuar més el seu esperit crític.

A la Universitat de Kazan, on estudiava Dret, va ser constantment perseguit i detingut per les autoritats del règim. El 1892 va rebre el títol i va dedicar els següents anys a la defensa de les proclames de la pagesia russa. Les seves idees van servir d’excusa per una nova condemna que el va portar, el 1897, a ser desterrat a Sibèria.

Hem d’entendre a Lenin com un personatge obsessionat per l’alliberament del poble a través de la via de la revolució socialista. Una persona tremendament reflexiva que va dedicar gran part del seu temps a l’estudi i a l’anàlisi de l’obra de Hegel i Marx, per exemple. Va escriure molts textos polítics, però la seva primera gran obra va ser El desenvolupament del Capitalisme a Rússia, publicada el 1900, on deixa clar un dels preceptes fonamentals de la seva teoria i llegat: la importància del context, el marxisme no pot ser entès com una recepta màgica.

El 1900 s’exilià a Zuric, on va prosseguir el seu estudi publicant obres considerades clau en la història de l’alliberament dels pobles del món. Per articular el camí cap a la Revolució, va entrar en contacte amb intel·lectuals com Plekhànov o Luxemburg. I va ser arran de les seves discrepàncies amb Plekhànov, ja se sap que hi ha tantes corrents ideològiques en un partit d’esquerres com afiliats té, que va adoptar el nom de Lenin. Plekhànov feia servir el pseudònim de Volgin, fent referència al riu Volga, el que va empènyer Vladímir Ilitx pel “rival” del Volga, el riu Lena, més llarg i que circula en direcció contrària.

La repressió i les desigualtats van seguir creixent i l’absurd anacronisme de la institució tsarista era cada cop més evident. En aquest context, Rússia es va aixecar contra el capitalisme i el tsarisme. Perquè a Rússia el poble entenia que la frase de Marx “no teniu res més a perdre que les cadenes” era veritat.

El 1905 el poble va encetar processos revolucionaris que es van anar repetint en el temps. La resposta que rebien era sempre la mateixa: repressió i més repressió. El malestar i les demandes de llibertat eren cada cop més freqüents i la Primera Guerra Mundial no va fer més que avivar el foc revolucionari, donant pas a les revolucions del 1917. Així, la nit del 25 d’octubre, el poble rus guiat per Lenin i els bolxevics, va assaltar el Palau d’Hivern de Petrograd i proclamà la República Federativa Soviètica de Rússia.

Els primers canvis polítics no van trigar a arribar: sortida de la imperialista Guerra Mundial; tractat sobre la terra, socialitzada en mans de la pagesia (“la terra per qui la treballa”); tractat de nacionalitats, que atorgava als pobles de l’imperi l’oportunitat d’independitzar-se.

Per tal de donar el mateix valor a totes les nacionalitats que conformaven la República Federativa, el 30 de desembre de 1922 es va crear la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, la URSS.

El projecte soviètic podem dir que va ser un camí de roses, però en el sentit més literal. El poble havia arribat al poder organitzat en soviets i això va portar canvis socials que els països occidentals van trigar anys a acceptar: la jornada laboral de 8 hores, les vacances pagades, el permís de maternitat, la despenalització de l’homosexualitat, el dret al divorci i a l’avortament. Altres canvis van ser la nacionalització de la banca i la separació de l’església i l’Estat, així com la declaració de la igualtat entre sexes i races.

Però també hi havia espines, i molt punyents, com ho va demostrar ràpidament la Guerra Civil. Ja el 1918, el govern soviètic es va veure en la necessitat de conformar una força militar fidel al projecte soviètic, una fidelitat que els oficials de major rang de l’exèrcit imperial no asseguraven. Per aquesta raó es va fundar l’Exèrcit Roig, integrat per obrers i pagesia, que s’enfrontava a l’exèrcit tsarista, als conservadors, als liberals, als socialdemòcrates i als menxevics, que s’oposaven a la revolució bolxevic. Aquesta important força contrarevolucionària va rebre ben aviat el suport de les burgesies europees que temien la propagació del projecte soviètic. La Guerra Civil va acabar el 1923 (no totes les forces estrangeres opositores van abandonar l’URSS) amb la victòria del poble soviètic i la fi definitiva del tsarisme a Rússia.

El 21 de gener del 1924, Lenin va morir d’un vessament cerebral. Això va suposar un cop enorme al projecte soviètic, havia mort el pare de la Revolució. El poble va voler expressar el seu agraïment en el seu funeral quan, a 30 graus sota zero, milions de persones van omplir els carrers de Moscú.

El llegat de Lenin serà etern i és que, amb més o menys proximitat a la seva ideologia, Lenin ha estat el referent en els processos d’alliberament dels pobles d’arreu del món, de Sud-Àfrica a la Xina, de Burkina Faso a Xile.