La “Gran Pausa”

• #Opinion
• #Sustainability

• Share it:

Quan hom té un problema de salut que l’apropa a la possibilitat de morir i se’n surt, habitualment fa la reflexió que aquesta experiència ha estat una oportunitat que li ha servit per adonar-se’n d’aquelles coses que realment són importants. En el millor dels casos, s’aconsegueix un canvi d’hàbits, de comportament. I, també en el millor dels casos, aquest canvi perdura en el temps. La malaltia o l’episodi traumàtic proporciona al convalescent una pausa (la “Gran Pausa”), un temps de reflexió que l’allunya de l’estat frenètic del dia a dia i que trenca amb la rutina vital prèviament establerta amb major o menor consciència i acceptació.

L’experiència vírica que estem vivint com a espècie, alhora que com a individus, és una oportunitat per a fer aquesta reflexió de manera col·lectiva, on potser ja no és l’individu sinó la societat en el seu conjunt (societat planetària que no global, en paraules del Dr. Eduard Carbonell) la que té l’oportunitat de repensar-se i fer un gir cap a la sostenibilitat. I això ara és més necessari que mai, ja que, a banda de la crisi de la COVID-19, ens enfrontem al major repte de segle XXI: el canvi climàtic, és a dir, el canvi de clima produït per l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera.

Però, la gran pregunta és: Serem capaços d’aconseguir aquest canvi d’hàbits? “La solució serà reforçar el multilateralisme”, deien alguns. “Aquesta crisi és una oportunitat per a fer millor les coses”, deien uns altres. “Refundarem el capitalisme”, va dir tot un President de la República Francesa. Un exemple de com una crisi no aconsegueix necessàriament canvis el trobem en la que s’inicià el 2008 i que alguns economistes argumenten que encara dura. El que va succeir llavors ja ho sabem i no ens deixa gaire marge a l’esperança. Però, com creieu que respondrem en aquest cas?

Potser un dels indicis de què les coses sí que estan canviant el trobem a la natura, que comença a recuperar el seu lloc mentre la humanitat està confinada pel coronavirus. Per terra, mar i aire, la natura està recuperant l’espai que l’humà atrafegat li havia esgarrapat. Aquests dies, tots hem vist imatges de dofins entrant a ports com el de Palma, senglars baixant pel Carrer Balmes a la ciutat Comtal, o espècies més exòtiques fent el mateix als països respectius. Molts també s’han adonat que feia temps que no havien sentit tants ocells, i alguns fins i tot han reconegut haver escoltat el silenci durant la setmana de confinament més estricte.

No només això, l’aturada ha permès a la natura diluir i/o absorbir la contaminació de les nostres ciutats oferint imatges que pocs recordàvem. Per això, aquesta “Gran Pausa” suposarà disposar de dades empíriques de la relació entre els nivells de contaminació i l’activitat humana. N’és un exemple l’evolució dels contaminants, ja que les concentracions de diòxid de nitrogen (NO₂ ), un contaminant emès principalment pel transport per carretera, que s’han monitoritzat a la ciutat de Barcelona, han passat de nivells molt lluny dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a nivells de qualitat de l’aire excepcionalment bons. És clar! Si ens movem menys! Però, i si abans ens movíem per inèrcia, sense que fos necessari? N’estic convençut que molts han aconseguit acomplir algunes accions, que abans feien de manera presencial, ara de manera telemàtica. Potser part d’aquell famós augment de la productivitat tan necessari passa per un menor presencialisme.

Amb tot, estem confirmant que quan el sapiens emmalalteix la natura respira millor. La pregunta que ens hem de fer és si volem que la natura continuï respirant quan s’acabi la “Gran Pausa”.