TTIP, un acord impossible

• #EU
• #GNMI
• #MIM

• Share it:

Un dels efectes col·laterals de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca és que el procés de negociació per aconseguir un acord entre la Unió Europea i els Estats Units en matèria comercial i d’inversions (el conegut com a TTIP en les seves sigles en anglès) va descarrilar per l’al·lèrgia del nou mandatari estatunidenc a la liberalització comercial. El que havia de convertir-se en la gran aposta geopolítica d’Occident davant de l’auge del món emergent va quedar immediatament arraconat.

Fins llavors, l’interès i també la polèmica pels efectes que aquest acord podia haver provocat a les economies d’ambdós costats de l’Atlàntic va estimular l’anàlisi de l’impacte del TTIP. A ESCI-UPF, un alumne de la promoció del 2015, Arnau Gironella, amb la tutorització del professor Joan Ribas, va estudiar en el seu Treball de fi de Grau els efectes d’aquesta fallida associació transatlàntica per al comerç i la inversió.

Aquell treball va ser la base perquè, amb posterioritat, l’Autoritat Catalana de la Competència, demanés un estudi més profund sobre l’impacte en competència i competitivitat que tindria l’acord per a l’economia i les empreses catalanes. Al projecte s’hi van sumar l’economista Modest Guinjoan, el director d’ESCI-UPF Xavier Cuadras i el també professor d’ESCI-UPF Ramon Xifré.

Aquest mes de maig, en el marc del tercer Congrés d’economia i empresa de Catalunya, es va presentar una versió resumida amb el títol “Metodologia d’anàlisi de l’impacte del TTIP sobre la competència i la competitivitat. Una perspectiva catalana”. Quines en són les principals idees? A l’espera que l’interlocutor de la Casa Blanca canviï i es pugui reprendre un projecte que marqui un abans i un després en les relacions transatlàntiques (els EUA i la UE representen quasi la meitat del PIB mundial, el 30% del comerç de béns i el 40% del comerç de serveis, a més d’un mercat de 800 milions de consumidors), la realitat és que, en matèria comercial, l’impacte d’aquest tractat seria reduït, ja que els aranzels són baixos (entre un 5,3% i un 3,5% de mitjana).

Ara bé, el veritable canvi es produiria, depenent de l’evolució de les negociacions, en aquells sectors que ara gaudeixen d’una especial protecció, com el càrnic o el lacti, amb aranzels elevats i quotes d’importació. En aquest sentit, l’estudi assenyala que “una reducció ambiciosa de les respectives barreres aranzelàries podria induir canvis significatius en l’estructura de determinats sectors”.

Ara bé, hi ha altres peatges tan o més infranquejables que els aranzels en el comerç internacional: són les anomenades barreres no aranzelàries (BNA). Els autors de l’estudi reconeixen que aquestes diferències normatives, especialment en matèria sanitària o mediambiental, de propietat intel·lectual, de contractació pública o de quotes d’exportació i de procediments duaners són “el principal impediment per a la consecució d’un mercat transatlàntic realment integrat”.

Per veure amb xifres què signifiquen aquestes barreres, els autors recullen al document altres estudis previs on s’assenyala que les BNA nord-americanes a les importacions amb origen a la UE “equivalen a un aranzel mitjà del 25,4% ad valorem”, mentre que, en el cas contrari, es tradueixen “en un augment de les despeses d’exportació del 21,45%”. Això de mitjana, perquè “les exportacions del sector de l’alimentació nord-americà amb destinació a la UE afronten un sobrecost del 56,8%, xifra que es dispara fins al 73,3% per a les exportacions europees als Estats Units”.

Un altre aspecte crític de les primeres negociacions va ser, i ho tornarà a ser de ben segur en el futur, el reconeixement mutu dels estàndards sanitaris i fitosanitaris: qüestions com la traçabilitat, la modificació genètica o l’ús de clorats.

Des d’una perspectiva catalana, si bé les empreses es beneficiarien “d’una reducció de barreres burocràtiques”, hi ha també algunes ombres. Molts temen que la conflictivitat laboral augmenti a la UE si, fruit de l’acord, es reduïssin els estàndards de protecció que ara gaudeixen els treballadors al Vell continent. En un altre ordre de coses, moltes empreses no veuen gens clar quins mecanismes de resolució de conflictes es crearia: dependrien de la justícia europea, estatunidenca o serien nous ens públic-privats?