Franklin D. Roosevelt, l’artífex del New Deal

• #History

• Share it:

Franklin Delano Roosevelt (1882-1945) va néixer a Nova York en el si d’una família adinerada i ben connectada políticament: era cosí llunyà del republicà Theodore Roosevelt, qui va ser el 26è president dels Estats Units entre 1901 i 1909. La seva posició acomodada li va permetre estudiar Dret a les universitats de Harvard i Columbia i fer els primers passos en el món de la política, en el seu cas, de la mà del Partit Demòcrata.

Després de desenvolupar diferents càrrecs públics i escalar posicions en el comandament del Partit Demòcrata, l’estiu de 1921, amb 39 anys, Roosevelt va ser diagnosticat de poliomielitis. La malaltia li va causar la pèrdua de mobilitat de les cames, però la seva dona, Eleanor Roosevelt, el va esperonar a continuar la carrera política. Des d’aquell moment, Roosevelt va fer tots els esforços per mantenir la poca mobilitat que tenia. Va evitar aparèixer en cadira de rodes en els actes públics per no donar una imatge de feblesa i poc a poc es va postular com un ferm candidat a ocupar la Casa Blanca.

El novembre de 1932 ho va aconseguir: Franklin D. Roosevelt va ser escollit 32è president dels Estats Units. Era un moment crític per al país, el crack del 29 havia provocat la caiguda de la borsa i la fallida del sistema financer i havia deixat a la ruïna des de particulars a empresaris petits, mitjans i grans. Quan Roosevelt va assumir el poder, als Estats Units hi havia uns 13 milions d’aturats (gairebé un 25% de la població activa de l’època) i el país vivia un dels moments més difícils de la Gran Depressió.

Per fer front a aquesta complicada situació, Roosevelt va engegar una sèrie de mesures que es van conèixer amb el nom de New Deal. En els seus primers 100 dies de mandat, va engegar polítiques intervencionistes basades en tres R: Relief, Recovery i Reform. Eren mesures d’urgència dirigides a recuperar l’agricultura i la indústria, i lluitar contra la desocupació. A més, va intentar estabilitzar el sistema bancari a través de controlar-ne la solvència i fent que els EUA abandonessin el patró or.

La segona tanda de mesures es van concretar el 1935 amb la posada en marxa de la llei de Seguretat Social. Aquesta llei protegia els jubilats (majors de 65 anys) a través d’un sistema públic de pensions i donava una prestació als desocupats. D’altra banda va implementar noves mesures destinades a gravar les grans riqueses, regular Wall Street i aplicar més control sobre els bancs, i va desenvolupar un ampli programa de lluita contra l’atur i d’impuls a la construcció d’infraestructures públiques.

Ara bé, el cop d’efecte que va permetre superar la crisi econòmica de la Gran Depressió va ser l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Tot i que en matèria de política exterior Roosevelt va abandonar la Doctrina Monroe per abraçar la política del Good neighbor, va evitar entrar al conflicte mantenint una posició de neutralitat, però ajudant les nacions aliades amb suport armamentístic i d’abastiment. L’atac japonès a Pearl Harbor el 1941, però, va canviar els esdeveniments. Roosevelt va portar la nació cap a la guerra total i va transformar l’economia per suplir les necessitats productives que requeria l’enorme esforç bèl·lic.

Roosevelt no va poder veure la fi de la Segona Guerra Mundial: va morir el 12 d’abril de 1945, a falta d’un mes perquè caigués Berlín i de quatre perquè les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki acabessin amb la Guerra del Pacífic. Amb tot, conscient de la necessitat de teixir ponts entre les potències aliades, va ser un dels artífexs de la Conferència de Ialta (febrer de 1945). En aquesta conferència, els EUA, la Gran Bretanya i la URSS van discutir quines serien les fronteres un cop acabada la Segona Guerra Mundial i Roosevelt va pressionar perquè la URSS entrés a formar part del projecte de l’Organització de les Nacions Unides, un projecte que s’acabaria materialitzant l’octubre de 1945.

Si bé és cert que les mesures del New Deal adoptades per Roosevelt van tenir un èxit relatiu i que els EUA no van superar la Gran Depressió fins després de la Segona Guerra Mundial, és clar que les seves polítiques van marcar un abans i un després en la història del país. A més, en la postguerra, les mesures de Roosevelt i els plantejaments econòmics de John Maynard Keynes van tenir un gran impacte en la recuperació econòmica de l’Europa occidental i en la creació de l’estat del benestar.

Roosevelt és l’únic president dels EUA que ostenta el mèrit d’haver estat escollit durant quatre legislatures seguides, de 1933 a 1945, i la seva influència política arriba fins als nostres dies. Després d’anys en què el neoliberalisme ha marcat l’agenda política nord-americana, el Partit Demòcrata ha rescatat l’argumentari de Roosevelt per a la cursa a les presidencials d’aquest novembre. Cal dir, però, que tot i que Roosevelt va emprendre mesures que avui en dia consideraríem de caire socialista, ell mai va considerar-se com a tal i el seu objectiu sempre va ser el de reformar el capitalisme, no acabar amb ell.

Com tot, però, la figura de Roosevelt també amaga unes quantes ombres que desvirtuen la seva gestió al capdavant de la Casa Blanca. A diferència de la seva dona, Eleanor Roosevelt, el president mai es va mostrar compromès amb la lluita pels drets civils, ni dels afroamericans ni de les dones. Però segurament, la taca més gran del seu expedient és la construcció de camps d’internament a la Costa Oest dels EUA on es calcula que s’hi van retenir més de 110.000 japonesos i americans d’ascendència japonesa fins al final de la Segona Guerra Mundial.