Coronavirus: cal una resposta macro contundent

• #Coronavirus

• Share it:

Aquests dies, tancats a casa per intentar contenir el virus, mentre mirem de continuar amb la nostra feina acadèmica per mitjans remots, és difícil pensar en res més que en la crisi del coronavirus. Des del punt de vista econòmic, suposa un xoc nou, brutal, totalment inesperat, ni tan sols imaginat, ara que fa poc més de 10 anys de la gran crisi financera de 2008. En aquest article faig algunes reflexions sobre l’economia del coronavirus, en línia amb les que han fet els meus companys Albert Carreras, Pelayo Corella i Ramon Xifré.

La disciplina de la macroeconomia va néixer als anys 30 del segle passat de la mà de John M. Keynes per fer front a l’estancament de la Gran Depressió, després del crack del 29. Les polítiques macroeconòmiques (fiscal i monetària) són les parts de la macroeconomia que fan que els macroeconomistes siguin qualifiquin a vegades com els “metges de l’economia”. Perquè part de la seva tasca és intentar que l’economia creixi de manera estable i evitar o mitigar les recessions, per evitar les conseqüències de pèrdua de producte i augment de l’atur.

Aquests dies es parla d’economia de guerra, però això no és ben bé una guerra, és una catàstrofe, s’assembla més a un terratrèmol o un tsunami que a una guerra. És una paralització abrupta de l’activitat econòmica que primer, començant a la Xina, va ser un xoc a la cadena de valor global i al just-in-time industrial, però que ha acabat aturant en sec la nostra vida i la nostra economia. La pandèmia s’ha estès, s’ha aturat tot, i el risc d’una nova gran recessió és molt gran. Cal una resposta contundent de les autoritats econòmiques. El Centre for Economic Policy Research acaba de  publicar un llibre d’urgència amb aportacions d’alguns dels millors economistes del món analitzant la crisi econòmica del coronavirus i proposant remeis de política econòmica.

Aquesta crisi és diferent de qualsevol de les que en tenim memòria. El xoc és diferent i les respostes habituals no serviran. La crisi de 2008 va significar pràcticament una dècada perduda per a l’economia europea, però de manera assimètrica, amb un efecte molt més greu als països del Sud, com Espanya, Itàlia, Grècia o Portugal. En aquella ocasió, la resposta de les autoritats econòmiques va ser lenta i poc efectiva, i tant a Espanya com a Europa es van perdre anys a actuar amb la celeritat i energia necessàries. Aquesta vegada no hauria de tornar a passar el mateix. Les empreses estan relativament millor a nivell d’endeutament que fa 10 anys, però els estats estan molt endeutats i els tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE) estan a zero, de manera que el marge de maniobra de polítiques fiscals i monetàries ordinàries és molt limitat.

Calen mesures a dos nivells. Primer, mesures per mitigar l’aturada de l’activitat, per donar suport a la renda de les famílies i evitar que la desaparició dels ingressos de les empreses es traslladi a acomiadaments permanents de treballadors i a tancaments permanents d’empreses que eren solvents i competitives fa 15 dies. Després, s’hauran d’aplicar mesures d’estímul i suport a la recuperació.

Però ara, durant la crisi, les mesures d’estímul habituals no serveixen. Les mesures de suport necessàries són, en primera instància, mesures per compensar la pèrdua d’ingressos i estalviar costos i despeses, aplaçaments d’impostos i pagaments, etc. I faran falta més mesures de rescat de moltes famílies i moltes empreses. Per exemple, una política a estudiar i imitar és la de Dinamarca, on el govern, les empreses i els treballadors han pactat compartir els costos de la crisi i evitar acomiadaments.

Calen molts recursos públics per fer front a aquesta situació. Jordi Galí, investigador del CREI-UPF, ha proposat que aquests fons necessaris es financiïn mitjançant la creació de diner pel BCE, que faria una transferència directa, no retornable, als governs nacionals. Aquesta mesura és el que es coneix com “helicopter money”, fent l’analogia amb un helicòpter que sortís carregat de diners del banc central i anés llençant els bitllets a la població. Això suposa trencar un tabú, el de pagar transferències fiscals amb creació monetària, però Galí argumenta que la situació d’emergència ho justifica.

A nivell informal solem classificar les recessions econòmiques amb lletres: una recessió en forma de V és una recessió curta, una caiguda de l’activitat ràpida, seguida d’una recuperació també ràpida. Una recessió en forma d’U és més llarga i la recuperació tarda més a tornar. Una recessió en forma de W és una recessió doble, com la de 2008-2011, en la que després de la breu recuperació de 2010 l’economia va tornar a caure dos anys més. Finalment, una recessió en forma de L és la pitjor situació, perquè la recessió es converteix en una depressió.

Aquests dies, quan els epidemiòlegs es refereixen a la lluita per alentir i dilatar la taxa d’infecció de la població pel coronavirus, expliquen que “s’ha d’aplanar la corba” de manera que no s’arribi a una taxa d’infectats que comprometi la capacitat d’absorció del sistema sanitari. És una bona analogia per a la recepta econòmica necessària: també s’ha d’aplanar la corba, procurant que els efectes de l’aturada d’activitat siguin el més lleus i curts possibles i que quan arribi la recuperació ho pugui fer amb força. Si aquesta crisi s’acaba assemblant a una V també serà una (petita) victòria.