Les guerres comercials amb perspectiva històrica

• #ESCI-UPF
• #EU

• Share it:

El discurs d’Albert Carreras va repassar els diversos precedents històrics de guerres comercials, sense oblidar l’excepcionalitat actual entre els Estats Units i la Xina. Va subratllar el trencament dels consensos de Bretton Woods que han presidit l’arquitectura institucional multilateral des de finals de la Segona Guerra Mundial, recordant com s’havien format a conseqüència de les lliçons apreses amb les guerres comercials generalitzades que van reduir dràsticament el comerç internacional en els anys trenta del segle XX. Van empobrir tots els països sense beneficiar-ne cap.

Carreras va recordar algunes de les principals mesures que va adoptar Trump tan bon punt va arribar a la Presidència dels Estats Units: com la retirada del Tractat Transpacífic de Lliure Comerç o la retirada del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (extensió del NAFTA a grans països, no la Xina, de l’Amèrica del Sud, de l’Extrem Orient i d’Oceania). Val a dir que aquest darrer va ser molt criticat pels moviments antiglobalització per ser una cessió europea al gran capitalisme estatunidenc, però que paradoxalment Trump va liquidar per ser perjudicial per als Estats Units.

El tombant del president Trump, que suposava una discontinuïtat radical respecte als darrers setanta-cinc anys, es podia interpretar com una represa de les pulsions neomercantilistes que han estat sempre presents en l’àmbit del comerç internacional. El mercantilisme, ben definit des del segle XVI i hegemònic en els segles XVII i XVIII, havia estat l’aproximació política habitual al comerç internacional per a moltes potències econòmiques com ara l’imperi Hispànic del segle XVI, els Països Baixos, França i Anglaterra del segle XVII i la Gran Bretanya del XVIII i primera meitat del XIX. Carreras va apuntar que els defensors del lliurecanvisme –el Regne Unit després de l’abolició de les corn laws– havien estat defensors i practicants del mercantilisme durant més de dos segles. No ens ha d’estranyar, doncs, que potències emergents o potències consolidades vulguin aprofitar al màxim la seva posició imposant les seves regles i interessos en el comerç internacional. El comerç internacional lliure ha estat més l’excepció que la regla en la Història.

La xerrada també va incloure alguns episodis significatius de guerres comercials, com ara la guerra franco-italiana a finals dels anys setanta del segle XIX, que va permetre que la massiva demanda de vi de la França devastada per la fil·loxera es desviés d’Itàlia i s’orientés molt principalment cap a Espanya, amb grans beneficis per a Catalunya. El director d’ESCI-UPF va fer notar, sense mencionar guerres comercials explícites, que les guerres han estat episodis molt significatius de distorsió del comerç internacional que en ocasions han afavorit l’economia catalana, com durant la Primera Guerra Mundial, però en altres casos no ha estat així, com durant la Segona Guerra Mundial, atès el caràcter no neutral del règim de Franco. Tot i que en el món comercial presidit per l’Organització Mundial del Comerç podríem pensar que no hi havia guerres, cal recordar els boicots comercials practicats tant pels Estats Units com per la Unió Europea que s’han produït repetidament (alguns encara estan ben actius, com els que afecten a Cuba, Iran i Rússia, per exemple).

El discurs també va repassar el procés de pacificació i multilateralització del comerç internacional després de la Segona Guerra Mundial, recordant el fracàs del llançament de l’Organització del Comerç Internacional (la ITO –International Trade Organization–) prevista a Bretton Woods, degut a l’esclat de la Guerra Freda que va justificar la no ratificació de la OIT pel Congrés dels Estats Units i la subseqüent paralització del projecte. Als Estats Units i a Europa això va permetre introduir l’excepcionalitat per als productes agraris, que van mantenir-se fortament protegits, el que va constituir una enorme decepció per als països llatinoamericans que esperaven un retorn a un comerç internacional lliure, especialment per als productes agraris.

La trajectòria llatinoamericana contrasta amb l’espanyola, que va poder passar d’una rígida autarquia en els anys quaranta del segle XX a una progressiva liberalització al llarg de cinquanta anys (primer els canvis múltiples, després la suspensió de les llicències d’importació, després el tractat preferencial amb la Comunitat Econòmica Europea, després la integració comercial a la CEE i finalment l’ingrés, com a part de la CEE, en l’OMC).

Albert Carreras va dedicar la darrera part de la seva exposició a la multiplicació de tractats regionals de lliure comerç arran del pànic suscitat pel trencament per part del president Trump del consens entorn de l’OMC. Efectivament, Trump ha torpedinat l’OMC violant tots els seus principis d’actuació i bloquejant la renovació dels àrbitres del sistema de resolució de disputes, que són essencials per al funcionament de l’OMC. Els tractats regionals de lliure comerç, que havien estat de difícil negociació atesa la comoditat que ja representava el marc de l’OMC, s’han multiplicat per assegurar a les parts implicades l’accés als grans mercats. Això n’ha accelerat la tramitació que, en el cas de la Unió Europea, és competència exclusiva de la Comissió Europea. Els habituals grups d’interessos econòmics i territorials han disposat de poc temps per reaccionar. Agafant com a exemple el tractat firmat (però pendent de ratificació en els parlaments d’alguns Estats) i el seu potencial impacte a Catalunya, s’ha estès en les amenaces i oportunitats sectorials i regionals que se’n poden derivar. El cas dels cítrics en el Tractat de lliure comerç de la UE amb la República Sud Africana és un exemple molt preocupant de les amenaces. La desgravació aranzelària de les importacions d’automòbils dels grans Estats de Mercosur és un exemple de les oportunitats.

Finalment, Carreras va cloure insistint en què l’histrionisme i gesticulació de Trump no han d’amagar l’eficàcia de l’administració federal dels EUA, que desplega polítiques de represàlia comercial extremadament sofisticades amb una mesura precisa dels impactes polítics domèstics i externs.

En el posterior debat, van formular-se preguntes sobre si serà l’agricultura la perdedora en els nous tractats i quin serà l’impacte sobre l’equilibri territorial; també es van plantejar les singularitats tecnològiques del moment, en particular les tecnologies digitals; la força de les noves evidències sobre l’ensenyament del comerç internacional a les universitats; i la transcendència del “Consens de Washington” i la liberalització financera dels anys noranta del segle XX i les reaccions que podria tenir Xina.