El Canal de Panamà, una qüestió d’estat

• #Export
• #History

• Share it:

Al segle XVI, sota domini castellà, Panamà ja va veure com es van promoure projectes amb l’objectiu d’afavorir la relació comercial i cultural entre les colònies i la metròpoli castellana. L’interès que tenien tant Carles V com el seu fill Felip II al projectar el Camí Real i el Camí de Cruces (que ja creuaven l’istme de Panamà), es devia a la perillositat que suposava l’Estret de Magallanes pels seus convois. Al crear una via més ràpida, econòmica i segura, la corona castellana va treure molta més rendibilitat als materials preciosos, or i plata principalment, que s’extreien del Perú.

Aquestes vies van restar vigents fins ben entrat el segle XIX, quan va resultar evident que s’havia de modernitzar la connexió interoceànica. Degut a les dificultats tècniques, es va descartar l’obertura d’un canal i es va projectar una via ferroviària que va unir Panamà amb Colón, a l’Atlàntic. Aquesta via comercial va esdevenir la més transitada del món, i es va convertir en capital a nivell internacional per la important càrrega de materials siderúrgics.

Després de l’èxit del Canal de Suez, el 1879 Ferdinand de Lesseps va arribar a la ciutat de Panamà per liderar un projecte que obrís un canal entre els oceans. Avui fa 140 anys, Lesseps va iniciar les obres amb la primera palada simbòlica. Comptava amb el suport de l’estat francès, els drets d’explotació i el capital econòmic de la Compagnie Universelle du Canal Interocéanique de Panama. El projecte original pretenia fer un canal a nivell, sense rescloses, però les importants irregularitats geogràfiques que s’havien de salvar i les epidèmies de malària i febre groga que van atacar els treballadors van endarrerir el projecte. De Lesseps i els seus consellers van tractar d’esquivar aquest entrebanc subornant polítics i buscant capital privat i públic. L’anomenat “Escàndol de Panamà” s’estima que va causar pèrdues per uns 1.400 milions de francs de més de 850.000 inversors. Aquest fet va provocar que el 1889 s’aturessin les obres de manera indefinida.

La independència de Panamà i els EUA

Després de la seva independència respecte Espanya, Panamà va entrar a formar part de la República de la Gran Colòmbia. Durant la segona meitat del segle XIX, la ciutat de Panamà va intentar independitzar-se en diverses ocasions, però el govern amb seu a Bogotà s’hi va negar i aquesta negativa va encendre l’espurna que va portar a l’aparició d’un moviment polític proindependència i que estava recolzat pels EUA (que buscaven el control del canal, ja que consideraven la zona “d’importància internacional”).

El mateix any de la independència de Panamà, el 1903, es va signar un tractat pel que es va pactar la cessió permanent dels drets d’explotació del Canal i el control de la zona que l’envolta als EUA. El 1904 van començar les obres definitives que van unir el Pacífic amb l’Atlàntic en menys de 10 hores i que van finalitzar el 1914.

Durant el govern de Jimmy Carter, els Estats Units d’Amèrica van negociar amb Panamà el retorn dels drets d’explotació del canal. I amb un tractat signat el 1977 es van comprometre a fer efectiu aquest retorn el 31 de desembre del 1999 a les 23:59h. Just avui fa 20 anys.

El Canal panameny

Amb el canvi de mil·leni, la direcció del Canal de Panamà va passar a mans de l’estat i aquest va crear la Junta Directiva del Canal a qui va encarregar la gestió d’afers com la implementació de les taxes, peatges i drets. Actualment i per ordre constitucional, el Canal ha d’estar obert a les naus de tots els estats.

Els beneficis produïts pel canal, així com la taxa per tona neta, van destinats de forma directa al Tresor Nacional. En aquests 20 anys, es calcula que el Canal ha reportat més de 16.810 MUSD directes a l’estat. Un benefici que, entre d’altres aspectes, fa del Panamà un dels països amb més creixement econòmic de Llatinoamèrica i també un dels més segurs.

És un punt geoestratègic clau, ja que disposa de serveis de tot tipus (comercials, marítims, financers, immobiliaris, etc.) que el converteixen en la zona franca més gran del món. I més des de l’ampliació que es va fer el 2016 a càrrec de l’empresa espanyola Sacyr, que ha permès augmentar el nombre de naus i el pes permès.

Actualment, com ho ha estat tot el segle XX, el Canal de Panamà segueix sent una via marítima imprescindible pel fet d’escurçar la distància i el temps de comunicació marítima entre països, afavorint a més avenços econòmics i comercials a nivell internacional.