150 anys del Canal de Suez. Una disputa interminable

• #Africa
• #Export
• #History

• Share it:

Fa més de 2000 anys ja es buscava la manera de connectar el Mediterrani i el mar Roig seguint interessos comercials. Segles després, Napoleó Bonaparte va encarregar un estudi sobre la viabilitat d’obrir un canal per la necessitat d’establir una via directa entre Occident i Orient. Però no va ser fins el 1832 que Ferdinand de Lesseps, vicecònsol a Alexandria, es va obsessionar amb aquest projecte i va decidir liderar-lo.

Entre 1854 i 1859 es va produir una campanya mediàtica de primer nivell per aconseguir convèncer les parts implicades que posessin diners per a l’execució d’aquesta proesa d’enginyeria.

Lesseps va aconseguir el capital per iniciar les obres mitjançant la venta d’accions i gràcies a inversions de particulars francesos, de l’estat egipci i de petites aportacions de països com Espanya o Holanda, entre d’altres. Així, el 25 d’abril del 1859 es van iniciar les excavacions per a la construcció del canal.

Lesseps va haver de fer front a diversos entrebancs: falta de maquinària, mort dels esclaus que feien d’obrers, canvi de virrei, problemes econòmics… Però, finalment, Napoleó III va fer grans aportacions de capital i el sultà turc també va donar suport a aquesta empresa. D’aquesta manera, el 17 de novembre de 1869, deu anys després de l’inici de les excavacions, el canal de Suez va ser inaugurat.

La repercussió internacional

L’obertura del canal de Suez va implicar una reducció dràstica de la distància i el temps de navegació entre Europa i l’Orient. Així com ho havia fet la Ruta de les espècies, l’obra de Ferdinand de Lesseps va capgirar el comerç internacional per sempre.

Es va signar un pacte de neutralitat sobre el canal, però quan el govern egipci va haver de vendre les seves accions, l’imperi britànic va aprofitar l’ocasió i es va fer amb el control del canal que els connectava amb l’Índia i els ports de la Xina. A més, els vaixells francesos, holandesos i espanyols, entre d’altres, que hi passaven van haver de començar a pagar al Regne Unit, potència rival, per l’ús del canal.

Tot el comerç marítim entre Àsia i Europa passava per l’istme de Suez, convertint-se en una zona estratègica per controlar l’economia mundial.

Les disputes sobre el control del canal van tenir el seu punt àlgid el 1956 quan Nasser, president d’Egipte, va decidir nacionalitzar-lo. Israel, França i el Regne Unit van intentar envair la regió, però finalment el conflicte es va resoldre per la via de la diplomàcia.

Actualment, la importància comercial del canal segueix sent enorme. Prop d’un 8% del comerç marítim internacional passa per Suez. De totes les mercaderies destaquen els 2,6 milions de barrils de cru que creuen cada dia el canal. És aquesta transcendència la que ha portat a la Rússia de Putin i a la Xina de Xi Jinping a posicionar-se a la zona, enfortint aquesta via del comerç marítim entre Europa, Àfrica i Àsia.

Les noves inversions d’aquests dos països ja comencen a veure la llum. El 2015, el govern egipci va dur a terme una nova via que redueix el temps que es triga a creuar i permet augmentar la capacitat de calat de les naus. El resultat és que en el primer any va créixer un 8,84% el nombre de vaixells comercials que van creuar el canal de Suez. El curs 2018-2019, l’estat egipci va ingressar 5.900 milions de dòlars, un rècord històric, però queda encara lluny dels 13.000 MUSD que volen aconseguir el 2023.

Per saber-ne més:

• De Lesseps contra Inglaterra. La batalla por la opinión pública en la construcción del Canal de Suez: Estudi realitzat a la Universitat Complutense de Madrid que tracta l’acarnissada lluita que De Lesseps i Lord Palmerston varen tenir per aconseguir el suport de la societat britànica de cara a la construcció d’un canal que obrís l’istme de Suez.

• El cambio climático y su impacto en el transporte marítimo internacional: estudi que tracta un aspecte important per entendre el futur del transport i el comerç marítim del futur en clau climàtica.