La importància d’unes eleccions

• #EU
• #Europe
• #History

• Share it:

De cara a les eleccions europees que se celebraran el proper diumenge 9 de juny, val la pena recordar les primeres eleccions semilliures celebrades a l’Europa de l’Est després de la Segona Guerra Mundial i que van suposar el començament de la Tardor de les Nacions –una onada de revolucions que va portar, finalment, a la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991– i que van ajudar a formar l’Europa que coneixem a dia d’avui.

Aquells comicis, organitzats a Polònia, van tenir lloc el 4 de juny de 1989: el mateix dia que en un altre país comunista a l’altra punta del món, la Xina, aixafava amb tancs les protestes estudiantils a la plaça de Tiananmen. Així, en un sol dia es va jugar de manera simultània no només el destí d’aquells dos països comunistes sinó, fins a un cert punt, la configuració del món actual.

Les eleccions poloneses no haurien estat possibles sense dos homes que després van rebre, per separat, el Premi Nobel de la Pau: Lech Wałęsa, el líder del sindicat polonès Solidaritat i guardonat el 1983, i Mikhaïl Gorbatxov, el secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, guardonat el 1990.

Durant els anys vuitanta, Gorbatxov va implementar una sèrie de mesures conegudes com glasnost (obertura) i perestroika (reestructuració) amb l’objectiu de modernitzar el país i (re)animar l’agonitzant economia soviètica. Els líders del sindicat Solidaritat, un dels focus principals de l’oposició polonesa, van veure aquestes mesures com una oportunitat d’or.

Després d’unes vagues massives, que van paralitzar tot el país entre abril i setembre del 1988, van forçar als representants del règim comunista, encapçalat pel general Wojciech Jaruzelski, a asseure’s amb ells a la taula de negociacions. Precisament, per com es va configurar aquest punt de trobada, les converses entre els líders polítics comunistes i l’oposició polonesa són conegudes com els “Acords de la taula rodona”.

En aquell moment es van acordar, entre altres coses, la legalització del moviment Solidaritat i l’organització d’unes eleccions semilliures al Parlament de Polònia. La victòria de l’oposició polonesa en els comicis celebrats el 4 de juny de 1989 va ser rotunda: els representants de l’oposició van guanyar 160 dels 161 escons disponibles per a la cambra baixa (Sejm) i 99 escons de 100 per a la recentment instaurada cambra alta (Senat). Malgrat l’evident fracàs dels polítics afins al règim comunista, Mikhaïl Gorbatxov va rebutjar la intervenció militar a Polònia.

D’aquesta manera, el 4 de juny de 1989 es va iniciar un procés de democratització de Polònia que va servir d’exemple per a altres països satèl·lits de l’URSS: Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya de l’Est (amb la famosíssima caiguda del Mur de Berlín com a símbol de tota aquesta transició), Bulgària, Albània i Romania (l’únic país comunista on el seu líder, Nicolas Ceauşescu, va ser condemnat i afusellat durant les protestes populars). Després de la dissolució de la mateixa URSS, el 25 de desembre de 1991, en el mapa d’Europa van tornar aparèixer, a més, tres països bàltics: Lituània, Letònia i Estònia.

Qui sap quina configuració tindria avui Europa si el règim comunista – sigui el polonès, sigui el soviètic – davant la derrota en les eleccions poloneses, hagués decidit enviar tropes, igual que havia succeït a Hongria (1956) o a Txecoeslovàquia (1968). Qui sap quina configuració tindria avui l’Àsia si el règim comunista de la Xina hagués decidit no enviar tropes a sufocar les manifestacions estudiantils a la Plaça de Tiananmen. La importància de l’ocorregut el 4 de juny de 1989 a Polònia i a la Xina és innegable, especialment tenint en compte l’evolució posterior dels dos països en qüestió i de les seves respectives regions.

Les eleccions poloneses van ser el començament de l’Europa que coneixem avui dia. Esperem que les eleccions del 9 de juny no siguin el començament de la seva fi.