El trist destí de la primera Constitució europea

• #Europe
• #History

• Share it:

Al preguntar per quina és la primera Constitució escrita a Europa, segurament molts pensen en la Carta Magna francesa. No obstant això, la primera constitució d’Europa i la segona al món va ser la Constitució polonesa, aprovada el 3 de maig de 1791: només quatre anys després de la Constitució estatunidenca i quatre mesos abans de la Constitució francesa.

La seva importància és tal que, el 2014, la Unió Europea la va distingir amb el Segell de Patrimoni Europeu per ser un exemple dels ideals de la Il·lustració i per haver estat promulgada després d’un procés de negociació i no fruit d’una guerra civil (com en el cas dels Estats Units) o d’una revolució (com en el cas de França). Amb tot, les forces antiliberals fora i dins de l’Estat polonès es van alinear contra de les idees progresistes que recollia la carta magna, aconseguint que el 1792 desaparegués la Constitució i, tres anys més tard, Polònia sencera.

El 1791, Polònia, juntament amb Lituània, formava part de l’anomenada Mancomunitat o República de les Dues Nacions, creada l’any 1569. Durant la primera meitat del segle XVII va arribar a ser un dels països més grans i rics d’Europa gràcies, sobretot, a l’exportació de cereals. A més, a diferència de moltes monarquies europees, la monarquia polonesa era electiva i no absolutista. A la segona meitat del segle XVII, però, el país va entrar en una fase d’afebliment a causa de nombroses epidèmies, fams i guerres amb els països veïns.

El progressiu declivi va portar a què el 1772 Rússia, Prússia i Àustria, cada vegada més fortes, es repartissin alguns territoris polonesos amb l’ajuda, en gran mesura, d’una part de la noblesa polonesa que vetllava més pels seus interessos personals que pels interessos del país.

El poder dels nobles es basava, sobretot, en el mecanisme anomenat liberum veto que permetia a qualsevol membre del Parlament polonès bloquejar les iniciatives legislatives que requerien unanimitat. Aquest mecanisme, creat per contrastar el poder reial i evitar l’establiment de la monarquia absolutista, va acabar convertint-se en una irregularitat que permetia la compravenda de vots i la manipulació de mocions parlamentàries a conveniència dels congressistes.

En aquest context, s’ha d’entendre l’aprovació de la Constitució el 1791 com un intent d’allunyar Polònia de les ingèrencies externes i de posar fi al liberum veto que no feia més que desmantellar el país des de dins. El liberum veto va quedar eliminat per la Carta Magna que substituïa la unanimitat dels vots pels de la majoria.

Preàmbul de la Constitució polonesa de 1791. / Imatge: Poland.pl (Ministeri d’Afers Exteriors de Polònia)

D’aquesta manera, Polònia es convertia en una monarquia hereditària parlamentària. S’implementava, a més, la separació de poders i es reconeixia explícitament que la sobirania pertanyia al poble polonès. La noblesa cedia una part dels seus privilegis a la cada vegada més nombrosa burgesia. Es mantenia, malgrat tot, la servitud dels pagesos.

La majoria de la societat polonesa estava a favor de la Constitució i veia en ella un intent de modernitzar i garantir la independència del país de les pressions externes, sobretot de la Rússia governada per la tsarina Caterina II. La importància del document va ser reconeguda també a l’estranger: es va traduir, entre d’altres, a l’anglès, el francès i l’alemany.

No obstant això, l’alegria va durar poc. Una part de la noblesa, anomenada “els malcontents”, no va acceptar haver perdut part dels seus privilegis i va acudir a la Caterina II per demanar-li ajuda. Les tropes russes van entrar a Polònia el 1792 i la Constitució va quedar abolida. La intervenció militar va comportar una segona repartició del territori polonès per part de Rússia, Prússia i Àustria el 1793. La tercera i definitiva repartició es va produir l’any 1795. En conseqüència, Polònia va desaparèixer del mapa durant 123 anys.

La Constitució polonesa del 3 de maig representa, doncs, no només la primera constitució europea – malgrat la seva curta vida – sinó també un trist exemple de com els interessos particulars d’uns pocs són capaços d’arrasar amb les idees més progressistes, acabar amb la pròpia Carta Magna i, fins i tot, aniquilar un país sencer.