Erasmus+ Express

• #Erasmus
• #ESCI-UPF

• Share it:

Dissabte. 6.30 del matí. Sona el despertador. Dutxa d’aigua calenta, cafè i repàs de les últimes coses que cal posar dins la maleta. Tot i l’horari intempestiu i la dificultat per despertar les neurones –qui em coneix sap que matinar no ha sigut mai un dels meus forts–, començo a ser conscient de la barreja de sensacions familiars que m’acompanyen: nervis, emoció, entusiasme. Déja vu. Per aquí ja hi hem passat, em dic. Però aquest cop és diferent, i potser és precisament això el que ho fa especial.

Després de repetir-me el mantra móvil, cartera, tabaco, llaves (on aquest cop calia afegir-hi DNI i bitllets de tren), enfilo cap al metro. A Sants m’espera el Martí, sempre més puntual que jo, per agafar un tren cap a Lió. Seria el primer de molts (12!) que agafaríem en els propers dies i que ens portarien a Venècia d’intercanvi.

Aquí cal fer algunes consideracions prèvies:

1.  Sí, el PDI (Personal Docent i Investigador) i el PAS (Personal d’Administració i Serveis) també tenim l’oportunitat de marxar d’intercanvi amb el programa Erasmus+.

2. Sí, també ens hem d’apuntar a una convocatòria i complir amb certs requisits.

3. I sí, també hem de passar pel sedàs de la burocràcia europea, a més d’intercanviar uns quants correus per tancar dates i agendar les reunions i activitats abans d’arribar a destí.

A Venècia vam arribar-hi diumenge mentre es ponia el sol després d’haver provat la infraestructura ferroviària de mitja Europa. Com cantaven els Manel en el seu àlbum antològic Els Millors Professors Europeus –un títol que ens anava com anell al dit per a la nostra aventura particular– vaig tenir la sensació que les Corrandes de la parella estable ens encaixaven a la perfecció. Cansats del llarg camí recorregut i contents pel que ens esperava els següents quatre dies, ben bé ens haguéssim pogut posar a cantar “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, però vam preferir anar a a fer un glop d’spritz i tastar els primers cicchetti.

Per tercera vegada, el programa Erasmus+ em tornava a portar a Itàlia. Ara, però, l’experiència no requeria superar exàmens orals amb una puntuació sobre 30, sinó que amb el Martí aterràvem a la Laguna per conèixer com treballa l’estratègia comunicativa (i en particular a les xarxes socials) la Universitat de Venècia Ca’ Foscari.

L’equip de Relacions Internacionals i de Comunicació de Ca’ Foscari no ens ho van poder posar més fàcil. Durant quatre dies ens vam empapar de la seva manera de fer, vam entendre com s’organitzen i de quina manera enfronten problemàtiques relacionades amb la comunicació que, en major o menor mesura, afecten al conjunt del sector universitari. De la posada en comú amb els diferents responsables amb qui ens vam reunir, vam tornar amb un informe carregat de noves idees i amb moltes ganes de poder-les aplicar.

L’experiència també ens va servir per practicar un idioma estranger (en el meu cas, per diluir l’accent toscà i agafar la cadència del Vèneto; i en el del Martí, per fer un intensiu accelerat d’italià), conèixer gent i fer contactes. Mil gràcies Ketti, Gloria, Elisabetta, Sara, Enrico, Federica, Francesca, Sara, Sofia, Alessandra, Luca i Luigi per acollir-nos i fer-nos sentir com un parell de cafoscarini més durant quatre dies!

Però, com sabreu tots aquells que hagueu anat d’intercanvi (o n’hagueu sentit a parlar), l’aventura va més enllà del que aprens dins les quatre parets de la universitat. I això, al mes de febrer a Venècia vol dir dues coses: Carnaval i Sanremo. Si a més a més ho maridem amb una bona quantitat de baccalà mantecato, sarde in saor i un bon raig de prosecco, i ho rematem amb uns galani i unes frìtołe, tenim l’experiència veneciana per excel·lència.

Al primer li cal poca presentació. Sense ser uns grans fans del rei Carnestoltes, tant el Martí com jo vam acabar trobant l’encant a veure i fotografiar màscares i disfresses d’època des de la conca de San Marco. El segon, el festival de la cançó italiana de Sanremo, és tot experiment sociològic que aixeca odi i passions a parts iguals i que proporciona tema de conversa durant tota una setmana. La cançó guanyadora d’aquest any, Noia* representa l’antítesi del que vam viure amb el Martí els dies que vam córrer entre ponts i canals i que ens fa dir amb la boca ben plena: Venesia, par noaltri te si speciałe.

Després dels quatre dies d’intercanvi a Venècia i abans de tornar a l’odissea ferroviària que ens portaria de nou a Barcelona, vam passar unes quantes hores a Ljubljana, Eslovènia, per saludar la Montse Cirera i el Max Guasch, els dos alumnes del GNMI que estan fent el seu intercanvi particular amb el programa ECOTOPIA. Però això ja són figues d’un altre paner i ben aviat en tindreu més notícies.

Així doncs, i per si no ha quedat prou clar, animem a tot el PDI i PAS a participar d’aquesta oportunitat i conèixer Europa des d’un altre punt de vista. Només un últim apunt: l’aventura en tren no és obligatòria, però sapigueu que li dona un plus d’èpica i us garanteix uns paisatges immillorables.

*En italià, “noia” significa avorriment.