Quina globalització?

• #Economics
• #Globalisation
• #Opinion

• Share it:

La crisi de la COVID-19, aviat farà tres anys, i la guerra d’Ucraïna, després de la invasió russa de l’any passat, han posat en primer pla el debat sobre la globalització. Però no és un debat nou.

Per exemple, Dani Rodrik, professor de la Universitat de Harvard, porta més de 20 anys argumentant que el període d’hiperglobalització que va començar els anys 80 del segle passat ha anat massa lluny. Rodrik ho argumenta per qüestions de governança global, de respecte dels drets laborals, de legislació ambiental, de desigualtat, etc. Per simplificar, aquests problemes constitueixen el deure del període. Però la globalització accelerada també ha tret a milers de milions de persones de la pobresa, bàsicament a la Xina i a altres països asiàtics, integrant-los a l’economia mundial. Aquest és l’episodi de creació de riquesa més gran de la història humana.

La globalització dels últims 40 anys ha operat, en els camps comercial i industrial, creant grans cadenes de valor global que han desplaçat a tercers països, sobretot a Àsia, molta activitat industrial que abans hi havia a Europa i als Estats Units. Aquesta deslocalització industrial ha creat molta riquesa al món en general i a Àsia en particular, però ha generat persones i territoris perdedors, tant a Europa com als Estats Units, un procés del que segurament Detroit és l’epifenomen. Convé recordar que conceptualment és compatible que el comerç i la inversió estrangera generin, alhora, guanys globals i perdedors locals. I això té implicacions polítiques, perquè la “revolta dels perdedors” de la globalització podria estar al darrere de la victòria de Trump el 2016, el Brexit o l’auge dels populismes autoritaris d’ultradreta a molts països europeus.

Com dèiem al principi, l’evidència de l’existència de perdedors del procés de globalització de les últimes dècades més la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han generat cert consens sobre la necessitat de repensar la globalització. Si primer la paraula clau era “offshoring”, fa uns anys es va començar a parlar de “reshoring”, per referir-se a la tornada d’activitat industrial als Estats Units i a Europa. Ara, es parla de “friendshoring” per anomenar el retorn al comerç amb els països amics, per evitar situacions com la dependència del gas rus o altres negocis amb països pocs recomanables i poc fiables políticament. Rana Foroohar, editorialista del Financial Times, ho acaba d’exposar en un dels llibres importants de l’any passat, amb un títol molt gràfic: Homecoming.

Però tancar els mercats occidentals a les importacions dels països en vies de desenvolupament o tornar a comerciar només amb els amics, seria una passa enrere i no només en la globalització com s’ha desenvolupat els últims 30 anys. Seria una passa enrere en el món de relacions econòmiques i polítiques en el que s’ha treballat des del final de la segona guerra mundial. Si els Estats Units i Europa es repleguen ara en els temes comercials, serà molt complicat que més endavant demanin a la resta del món que s’obrin i cooperin en altres temes. Serà molt difícil o impossible enfortir les institucions globals per abordar els problemes com el canvi climàtic, la pau o les pandèmies, que són qüestions globals per definició.

Per altra banda, desmuntar les cadenes de valor globals per tornar l’activitat industrial als Estats Units Europa no seria ni ràpid ni fàcil. Si ja s’ha vist el que ha passat amb la crisi de la COVID-19, imaginem el que costaria en temps i recursos un trasllat ordenat de la producció mundial d’Àsia cap els Estats Units i Europa. I ens referim a un canvi ordenat, perquè un canvi desordenat seria catastròfic. El que pot passar és que moltes empreses europees i americanes optin per diversificar els seus subministradors, no depenent només d’un sol proveïdor llunyà i mirant també de treballar amb socis de més a prop (el que es coneix com a “nearshoring”).

Altres autors, com per exemple Pol Antràs, Richard Baldwin, o Martin Wolf creuen que la globalització com l’hem conegut les últimes dècades està canviant, però està lluny d’acabar-se. És evident que la crisi de 2008, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna han fet repensar moltes coses i, encara que és molt difícil que el comerç de béns pugui augmentar a la taxa que ho ha fet els últims 30 anys; el comerç de serveis, els fluxos d’informació i de dades, la interconnexió digital, els moviments de persones, sobretot joves, etc. segueixen i seguiran sent molt importants. Baldwin ho ha resumit de manera brillant: si la primera globalització va anar de “comerç en béns” i la segona globalització de “comerç en fàbriques”, ara és el moment del “comerç en serveis” i el “comerç en oficines” ambdós lligats a les possibilitats de la connectivitat i el teletreball.

Per resumir, i per acabar amb Rodrik, com hem començat, el futur de la globalització, que és tant com dir el futur de l’economia mundial, passa per fer una globalització millor, més justa i més inclusiva. Passa per entendre que la major part dels reptes actuals i futurs són reptes globals: el clima, les pandèmies, la pau, la pobresa, etc. Sense una governança global de la globalització, basada en una cooperació multilateral reforçada, el món no se’n sortirà.