L’euro, a la contra

• #Economics
• #Globalisation

• Share it:

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar a la Setmana de la Internacionalització d’ACCIÓ, on hem pogut escoltar i reflexionar sobre com les empreses estan fent front a les creixents incerteses que presenta l’actual conjuntura internacional.

En el marc d’una de les activitats, m’ha tocat analitzar com impacta a l’euro la geopolítica actual. Certament, el quadre és dantesc. El desgraciat nombre de circumstàncies adverses que s’acumulen són innombrables. Als efectes encara no digerits fruit del coronavirus en els desajustos creats per l’alteració de les cadenes de valor internacionals, cal afegir el retard de la Xina en normalitzar i assumir que els contagis són i seran inevitables: la política de covid zero de Xi Jinping encara tensiona alguns sectors industrials concrets, amb l’augment de costos i preus que això comporta.

L’altre aspecte determinant són els efectes col·laterals de l’agressió russa a Ucraïna: d’una banda, l’impacte en el sector agroalimentari i, de l’altre, en l’energètic. Tot plegat, un desori que porta els preus a una escalada que ha posat davant del mirall a la majoria d’autoritats monetàries arreu del món, començant per la FED i el BCE.

Després d’una llarga dècada on les polítiques expansives dels bancs centrals van ajudar a digerir la crisi financera del 2008, l’impacte del coronavirus i aquesta maleïda guerra han disparat la inflació a nivells desconeguts des dels anys 80. I és clar, l’autoritat competent ha hagut de reaccionar. Com? Apujant els tipus d’interès.

I aquí és quan els problemes s’han redoblat. Primer, perquè molts països van sortir a empentes i rodolons de la dècada anterior, amb elevats deutes públics. Ara, aquesta càrrega financera anirà a més, amb els efectes secundaris que això pot provocar en polítiques fiscals i de benestar futures. En definitiva, els estats hauran de dedicar més diners a amortitzar el deute que a reduir desigualtats i afavorir inversions que dinamitzin l’economia.

Si, a més, aquests augments de tipus d’interès es fan de manera desacompassada, el problema creix exponencialment. L’homogeneïtat de l’economia estatunidenca ha permès a la FED encarar el problema abans i amb més determinació que, per exemple, una Eurozona temorosa de tornar a caure en els problemes de les divergents primes de risc.

“Necessitem més diners per importar el mateix”

Això què significa? Que el diferencial dels tipus als EUA són un veritable imant per atreure estalvi internacional. O el que és el mateix: suposa un desviament de fluxos de capitals cap als Estats Units que estan apreciant, i de quina manera, l’USD. Aquest encariment del bitllet verd, de retruc, té conseqüències en molts altres països.

Així, per exemple, aquells estats endeutats en dòlars, veuen com el seu deute es multiplica de manera proporcional a l’escalada de la moneda estatunidenca. Per als europeus, posseïdors d’una moneda abans forta i ara debilitada, aquest poder creixent del dòlar provoca més tensions inflacionistes, doncs les importacions d’energia i altres matèries primeres estan indexades en els mercats internacionals en aquesta moneda. Necessitem més diners per importar el mateix. I ho fem, a més, quan aquestes matèries, han pujat notablement els seus preus. Un doble càstig, que colpeja amb força el poder adquisitiu d’empreses i famílies.

Així les coses, bé podríem dir que els EUA estan exportant inflació amb la fortalesa de l’USD i els europeus estan important aquesta inflació amb un euro que ha perdut fins i tot la paritat. Canviarà en el curt termini aquest panorama? Difícilment. Per múltiples raons, tot i que dues són les principals.

La primera, la frenada econòmica ja comença a entreveure’s, cosa que complica reduir el diferencial de tipus amb els EUA. És a dir, que Christine Lagarde haurà de continuar fent equilibris entre Alemanya i la perifèria europea: amb una Europa en recessió (i Alemanya va de cap), no és segur que continuïn les fortes pujades dels tipus d’interès.

I la segona, una de les raons de la fortalesa de l’euro en el passat era el gran superàvit comercial de l’eurozona (bàsicament, propiciat per l’èxit exportador del model alemany). Aquest, es basava en una aliança de Berlín amb Moscou, que facilitava quantiosa energia a preus competitius. La resta, mèrit de l’entramat empresarial i l’eficiència alemanya. Ara, però, el panorama és desolador fruit de l’encariment de la factura energètica, que s’ha de buscar en llunyanes latituds, el que ha provocat un forat en la balança comercial europea.

Així doncs, l’euro, ni que sigui transitòriament, ha perdut brillantor. Bones notícies per als exportadors? En teoria, una moneda dèbil ajuda a vendre més, però no cal oblidar que aquests mateixos exportadors, tard o d’hora, hauran d’encarir els preus per absorbir l’augment exponencial dels seus costos de producció.