Les conseqüències econòmiques de la guerra

• #Economics
• #Globalisation

• Share it:

La invasió d’Ucraïna per Rússia i la guerra tenen una importància en termes econòmics d’un ordre de magnitud incomparable amb altres conflictes recents a l’Àfrica, l’Iraq, l’Afganistan o l’Orient Mitjà. Encara que Rússia i Ucraïna són una part petita de l’economia mundial, la guerra és a Europa, arran de la Unió Europea i impacta sobre mercats clau: gas i petroli, minerals, cereals i altres primeres matèries bàsiques. Els organismes internacionals, els think thank, els bancs d’inversió i les consultores estan actualitzant les previsions de creixement i inflació per a 2022 en una forquilla que, per la part alta, ja arriba a més d’un punt de creixement per a l’economia mundial i més de dos per a l’europea. I previsions molt superiors d’augment de la inflació. Val a dir que aquestes estimacions encara són prematures, perquè com diu una màxima popular “és difícil fer prediccions, especialment sobre el futur”.

Es torna a parlar d’estagflació, que significa “estancament més inflació” i que és un terme inventat després de la crisi del petroli de 1973. L’estagflació, una situació on baixa el PIB, augmenta l’atur i a la vegada pugen els preus, va ser una novetat dels anys 70, després dels “30 gloriosos” que van del final de la Segona Guerra Mundial a la crisi del 73. Ara, amb l’economia global malmesa per la pandèmia i amb els preus pujant des de fa mesos, l’escenari d’una nova recessió amb inflació és un risc molt rellevant.

Un nou xoc energètic

Rússia està lluny de ser una potència econòmica global, però és un dels principals productors mundials de petroli i de gas i és el primer subministrador de gas a la Unió Europea. Com a la crisi del petroli del 73 arran de la pujada de preus de l’OPEP, la disrupció als mercats energètics causada per la guerra tindrà conseqüències a llarg termini. Com impactaran aquests canvis a una Unió Europea que ja tenia problemes en els mercats energètics abans de la guerra, que les últimes dècades no ha fet els deures energètics i que just ara encetava la transició verda, forma part de les incògnites de l’equació.

Sorra al mecanisme de la globalització

La guerra d’Ucraïna significa tirar un grapat de sorra als engranatges de l’economia global quan més aviat necessitaven oli. La pandèmia ha suposat una disrupció brutal de les cadenes de valor global i ara la guerra ve a reblar el clau.

En un article molt influent dels anys 90, Jeffrey Sachs i Andrew Warner identificaven la tríada “I Guerra Mundial – Gran Depressió després del Crack del 29 – II Guerra Mundial” com l’aturador de l’incipient procés globalitzador que havia encetat l’economia mundial a finals del s. XIX i principis del s. XX. Una globalització amb la tecnologia i les institucions de l’època, però globalització al cap i a la fi, que va quedar estroncada i no va ressorgir fins a finals dels 70. Sachs i Warner identificaven la caiguda del comunisme i la creació de l’Organització Mundial de Comerç com els elements polítics que accelerarien la globalització. Però ara Putin ha demostrat que per a ell la caiguda de la URSS va ser una desgràcia que vol revertir i ha recuperat una visió imperial, ja no de Stalin, sinó dels tsars. I de retruc, Rússia acaba de marxar de l’Organització Mundial de Comerç, potser per evitar que l’expulsin i torna a planar el fantasma d’aquell món en que el COMECON estava fora del GATT.

Com han insistit alguns autors, per exemple Pol Antràs, tirar enrere i reconstruir a casa les cadenes globals de producció és molt complicat i molt costós. Però és un fet que el període d’hiperglobalització (Rodrik) porta uns anys sota escrutini. La “Slowbalisation”,  un terme inventat pel The Economist fa un parell d’anys, és encara més vigent després de la invasió d’Ucraïna per Rússia.

Els convidats de Tucídides

Arran de la guerra comercial entre els Estats Units de Donald Trump (un admirador de Putin, per cert) i la Xina aviat es va veure que l’aspecte comercial era un tema important, però no el principal. Els components principals són geopolítics i tecnològics (5G, intel·ligència artificial, etc.). Els Estats Units són el líder geopolític i tecnològic consolidat i la Xina és el poder emergent que impugna el lideratge americà. La batalla ha rebut el nom de “trampa de Tucídides” per com aquest historiador grec va descriure la pugna entre Esparta i Atenes a la guerra del Peloponès fa prop de 2.500 anys. En terminologia moderna, els dos països estan atrapats en un equilibri dolent, en el qual, tot i que hi guanyarien cooperant, tots dos intenten treure avantatge estratègic i acaben en una guerra (freda per ara).

Rússia s’ha presentat a la festa de males maneres, com els convidats que arriben exaltats i trenquen la vaixella. La posició final de Xina en la guerra és segurament la gran incògnita que queda per resoldre. És fa difícil pensar que Putin s’hagi ficat en el vesper ucraïnès sense l’aquiescència de Xi. Però alhora és difícil pensar que a la Xina li interessin conflictes tan absurds com aquest. Servir comandes en temps i forma als clients que té la Xina arreu és incompatible amb un món encès per guerres i conflictes.

I la Unió Europea? La Unió ha estat absent els últims anys de les habitacions (o els rings) on es discutien les coses importants. Era evident que això era una estratègia que portava a la irrellevància o al suïcidi i la pandèmia primer i ara la invasió d’Ucraïna han fet sonar l’alarma. Els fons Next Generation són un pas endavant per guanyar presència i pes en els àmbits energètic i tecnològic. Ara s’hi haurà d’afegir un paquet per guanyar múscul militar, que serà qualsevol cosa menys barat.

En resum

L’inventor de la Macroeconomia, l’economista anglès John M. Keynes, va escriure un llibre, “Les conseqüències econòmiques de la pau” per justificar la seva dimissió de la comissió que negociava els termes de la Pau de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial. Per a Keynes, que sembla que en això tenia raó, l’empobriment d’Europa central mitjançant la imposició de reparacions de guerra impagables a Alemanya i als seus aliats conduiria al desastre. Segons una famosa dita de Keynes “hi ha perill d’esperar que el passat predigui bé els resultats del futur”. Doncs bé, ara és urgent aturar Putin i acabar amb la carnisseria russa a Ucraïna. Quan abans millor. Però després, el model hauria de ser més el del Pla Marshall que el de la Pau de Versalles. I Europa s’hauria de treure definitivament la bena dels ulls i la son de les orelles.