L’arribada de l’euro, ara fa 20 anys

• #EU
• #History
• #Opinion

• Share it:

Un dels motius per dedicar-me a una ciència social, com ho és l’economia, és la possibilitat d’articular visions crítiques en relació a esdeveniments, idees, teories, etc. D’aquesta possibilitat no n’era del tot conscient quan començava a estudiar; ha estat una cosa de la qual me n’he anat adonant després, i que potser encara no domino ni practico prou.

És evident que tothom, com a ciutadà i com a professional, pot exercir la crítica o emetre la seva opinió sobre qualsevol tema. Però amb el temps vaig veient com l’activitat acadèmica i intel·lectual en les ciències pures tendeix a veure el progrés de forma lineal, com una “superació” constant i més aviat incontestable dels coneixements i fronteres anteriors. Una teoria física o mèdica és vàlida mentre no és superada (és a dir, desmentida) per una nova evidència; i quan queda superada, passa a ser història, sense rellevància ni motius per aplicar-la.

Aquest és l’ideal també de l’economia i de les ciències socials en general, però en aquest terreny les coses són una mica més complicades. Per posar només dos exemples: els efectes de pujar els salaris mínims o del comerç internacional són molt complexes i difícils de mesurar, i el reconeixement d’aquesta dificultat és relativament recent entre els economistes (aquí es pot veure una exposició més detallada d’aquest punt per part de Samuel Bentolila). Això fa que per avaluar intervencions en aquests àmbits, com en molts d’altres, forçosament s’hagi de posar el focus en unes qüestions o fer un certs supòsits – i per tant ignorar altres punts de vista.

Quina és la relació d’aquesta introducció amb l’arribada de l’euro d’ara fa 20 anys? Doncs que l’adopció de l’euro és un dels esdeveniments econòmics, socials i polítics dels últims dos segles a Europa i per tant és un fenomen amb múltiples cares. Al mateix temps, l’adopció de l’euro va ser un experiment econòmic gegantí, en el qual hi havia dipositades esperances, recels i expectatives de tot tipus i colors. Les bases conceptuals per posicionar-se en front d’aquest experiment descomunal eren principalment teories econòmiques. Com que, ara fa 20 anys, hi havia diverses teories i també interessos contraposats en joc, hi havia narratives i expectatives molt diferents sobre el futur de l’euro.

Als cercles acadèmics nord-americans predominava, amb distingides excepcions, l’escepticisme cap a l’euro perquè es considerava que sense autoritat fiscal centralitzada no es podria fer funcionar la unitat monetària i que els països de la UE eren massa diferents entre si. A Europa, les visions dels dos països que han estat històricament els motors de la integració europea no eren coincidents. A França s’imposava l’entusiasme i es volia que el procés comencés al més aviat possible, mentre que a Alemanya convivien dues grans actituds diferents: uns ho consideraven una evolució necessària per a avançar en la integració política i assegurar la pau i la bona convivència al continent, mentre que altres temien que la integració acabés perjudicant l’esperit i la pràctica rigorosos que havien caracteritzat la política econòmica alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial. Va ser per vèncer aquests dubtes que el Banc Central Europeu –peça clau de l’arquitectura de l’euro– va ser concebut de forma tan alemanya en el seus inicis, començant per la seva seu.

«L’euro, malgrat tot, ha estat un element clar de progrés»

Per aquells interessats en les economies de la “perifèria”, com ho són Espanya i una mica menys Catalunya, l’euro suposava la possibilitat d’iniciar un procés de convergència entre territoris basat en l’adopció de reformes estructurals adequades per part de les jurisdiccions menys competitives (d’això en parlo una mica en aquest article recent).

Com es poden avaluar els 20 primers anys de l’euro? Per començar, aquí ha l’avaluació oficial del Consell Europeu, i aquí una valoració interessant de Jean Pisani-Ferry. I ara és quan torno al que escrivia al principi quan parlava dels efectes d’incrementar el comerç i augmentar els sous, dos dels efectes que l’adopció de l’euro i la unió monetària europea han generat a Espanya i a Catalunya.

Per les raons que hem dit abans, les avaluacions d’un esdeveniment com l’adopció sempre seran, per definició, complexes i inevitablement parcials. Està clar que l’euro ha propiciat una major relació entre les persones dels diferents països de la UE i ha afavorit els intercanvis de béns i serveis intracomunitaris. També ha permès que les inversions internacionals dins la UE fossin molt més senzilles; això és fonamentalment bo -ens apropa a la idea de la UE com un únic país- però també ha creat en part les condicions per a la crisi econòmica i financera del 2008-2011. I aquí cal reconèixer que les primeres decisions centralitzades, dins de l’àrea euro, per fer front  a aquella crisi (recomanació d’austeritat i polítiques monetàries restrictives) no van ser encertades. Cal també remarcar que, en part precisament perquè se n’ha après d’aquests errors, la reacció en front de la següent gran crisi, la de la COVID, ha estat molt més a l’alçada de les circumstàncies.

En resum, si li pregunteu a un economista honest quin ha estat l’impacte de l’adopció de l’euro penso que us hauria de respondre que, per saber-ho de debò, caldria poder comparar la realitat que vivim amb una situació hipotètica, que mai no coneixerem, el que s’anomena contrafactual, que en el nostre cas voldria dir seguir amb la pesseta sense haver adoptat l’euro ni haver participat en la unió econòmica i monetària. Si un li dedica uns moments a imaginar-se aquest escenari alternatiu, potser la majoria de nosaltres arribarem a la conclusió que les nostres opcions vitals s’haurien reduït en general, la qual cosa voldrà dir que l’euro, malgrat tot, ha estat un element clar de progrés.