Polònia fa retronar la seva veu

• #EU
• #Opinion

• Share it:

L’any 1970 Albert O. Hirschman va publicar Exit, Voice, and Loyalty, un llibre que en poques dècades va acabar convertint-se en un clàssic de les ciències socials. L’obra ha ajudat a comprendre i modelitzar millor els comportaments i les decisions dels individus respecte a les organitzacions a què pertanyen. El marc conceptual que va proposar Hirschman però, és tan suggerent i persuasiu que pot estirar-se fins i tot per ajudar a explicar la situació que travessen les malmeses relacions entre la Unió Europea i Polònia que, ara fa unes poques setmanes, varen tornar a atènyer límits desconeguts fins al moment.

En concret, la tensió entre Brussel·les i Varsòvia va créixer arran d’una sentència del Tribunal Constitucional polonès en què declarava que, en relació a certs preceptes dels tractats de la UE, el dret comunitari no primava sobre el dret nacional polonès. Afirmació que significa un greuge important a l’estat de dret i la seguretat jurídica del conjunt de l’ordenament europeu.

En síntesi, Hirschman proposa que en el context de les organitzacions, els individus (i grups d’individus) que no estan d’acord amb la línea estratègica de l’organització o que fins i tot posen en dubte els beneficis de pertànyer-hi, tenen dues alternatives: bé quedar-se i expressar el seu malestar (voice), bé marxar i abandonar l’organització (exit). Aquest esquema ha permès comprendre, per exemple, per què en determinats moments els membres d’un partit polític esquincen el seu carnet o, per contra, decideixen crear una corrent d’oposició interna; o bé per què en determinats mercats laborals nacionals, molt debilitats i amb elevades taxes d’atur, els treballadors simplement opten per emigrar i buscar un futur millor lluny de casa i no pas exigir millors condicions de treball a les autoritats corresponents. I aquest mateix esquema també ajuda a explicar perquè no hi haurà exit, Polexit.

Malgrat el seu persistent discurs i les actituds desafiants envers el projecte d’integració europeu, Andrzej Duda, president de la República, i Mateusz Morawiecki, el cap de govern (i per suposat Jarosław Kaczyński, l’omnipresent líder del partit Prawo i Sprawiedliwość, al qual pertanyen tots dos càrrecs) són molt conscients que l’opinió pública polonesa segueix sent favorable a la Unió Europea. Sense anar més lluny, els resultats del darrer Eurobaròmetre publicat assenyalen que un 53,1% dels polonesos tenen una imatge “molt positiva” o “positiva” de la UE, mentre que només un 8% en tenen una imatge “negativa” o “molt negativa”.

De la mateixa manera, són molt conscients que des del seu ingrés a la UE l’any 2004, Polònia és una de les grans beneficiàries dels fons estructurals i d’inversió de la UE (entre les 25 regions europees que més transferències han rebut en el periode 2000-2020, 8 són poloneses; sent el Województwo mazowieckie la tercera regió de la llista, només per darrera d’Andalusia i la regió Norte, a Portugal). Tot plegat semblen indicis suficients per considerar que Polònia, com a mínim en el curt i mitjà termini, no activarà l’art. 50 del Tractat de la UE, com sí que va fer el Regne Unit.

Ara bé, per a Hirschman, voice o exit poden expressar-se i materialitzar-se de maneres diferents i és aquest detall cabdal que va saber copsar a través de la noció de loyalty. D’alguna manera, la lleialtat envers l’organització prefigura la intensitat de les dues alternatives anteriors i modula també el càlcul cost-benefici de les dues opcions. Un exit que es manté lleial a l’organització marxarà sense fer soroll. Per contra, un voice menys lleial romandrà dins de l’organització, però farà retronar la seva veu.

I tal com argumentava agudament Charlemagne a The Economist, aquest és l’autèntic desafiament a què s’enfronta la UE en aquests moments. No es tracta tant de gestionar, de nou, la sortida d’un Estat membre, sinó de fer mans i mànigues per a què aquesta veu pròpia que Polònia busca i exigeix no acabi fent desafinar la coral comunitària.

Aquest és el rerefons que es va poder palpar en la sessió plenària del Parlament Europeu del passat 19 d’octubre, en què s’abordava una polèmica decisió del Tribunal Constitucional polonès de pocs dies abans en què, per a determinats preceptes, negava la primacia del Dret originari de la UE sobre el Dret nacional polonès. De fet, la sessió tenia un objectiu més ampli i buscava discutir sobre l’Estat de dret a Polònia i va significar la presència del primer ministre Morawiecki i de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que van esgrimir arguments totalment oposats no només sobre què significa la primacia del dret originari de la UE, sinó sobre quins comportaments i quines actituds s’han de considerar lleials al procés d’integració europeu, i com i per què s’han de fer encaixar les diferents veus.

Probablement, com ja va saber interpretar Jan Zielonka, el projecte d’integració haurà de saber convertir la partitura monofònica en una partitura polifònica per evitar que, al final, sorgeixi només una cacofonia odiosa. I aquest és el desafiament que planteja Polònia en l’actualitat. Situació que no és necessàriament negativa perquè, de facto, posa encara de més relleu la naturalesa del projecte d’integració europeu. De fet, fa encara més evident que allò que passa a Varsòvia (o a Barcelona, o a Hèlsinki) no és aliè a ningú, i obliga a tots a confrontar opinions sobre quines cançons afegir al repertori i quines excloure’n, a la vegada que exigeix ser escrupulós i honest sobre la capacitat (i voluntat) de cada Estat membre de contribuir a l’èxit final del concert. El Regne Unit, amb el Brexit, va decidir seguir la seva trajectòria com a cantautor. Polònia no ho farà.