Nigèria: entre el futur i l’abisme

• #Africa
• #Report

• Share it:

Occident, o qui així s’autodenomina, ha mirat durant segles l’Àfrica com un continent al qual sotmetre, mitjançant eines diverses com l’esclavitud, el colonialisme o, més recentment, el neoimperialisme. Aquestes pràctiques han portat al continent a una situació de pobresa generalitzada que ni la descolonització ni els projectes revolucionaris han pogut resoldre. Això ha provocat que des dels països desenvolupats s’instal·lés un discurs que parla de l’Àfrica com el continent sense esperança, una visió que els darrers anys ha canviat. Un dels casos destacats d’aquesta nova percepció és el de Nigèria, un dels motors econòmics del continent.

El camí cap a la República Federal de Nigèria: una història de contrastos

La realitat geogràfica africana està determinada pel passat colonial del continent, un fet que ha provocat que, en bona part dels casos, les fronteres no es corresponguin amb la història nacional, religiosa o ètnica del territori. Per això, per parlar de la història de Nigèria, cal mencionar l’enorme quantitat de regnes i estats que van ocupar aquesta regió. Territoris que al llarg de la història van viure moments de gran esplendor, com el regnat de Mansa Musa, i d’altres molt més foscos, com l’arribada dels exploradors portuguesos al segle XVI i el consegüent establiment de regnes dedicats a la venda d’esclaus.

En el cas de Nigèria, les seves fronteres van ser traçades per l’Imperi Britànic durant el segle XVIII, quan a poc a poc va entrar en la política comercial de l’occident africà fins a ocupar aquests territoris. Un cop ocupada, els britànics van “inventar” l’entitat territorial de Nigèria a partir de la unió i assimilació dels protectorats de Nigèria del Sud, Nigèria del Nord (on l’esclavitud va ser vigent fins al 1936) i la colònia de Lagos. Les mobilitzacions populars van portar a l’Imperi Britànic a acceptar la independència de Nigèria l’any 1960, però l’estat va veure’s sumit en una situació d’enorme inestabilitat fins a l’any 1999, quan es va establir de manera definitiva una democràcia amb capital a Abuja.

Actualment, la república de Nigèria està habitada per més de 210 milions de persones, un de cada sis africans és nigerià. Les previsions parlen d’un creixement imparable que situa a l’any 2100 la data en què aquest país superarà la Xina com a segon estat del món més poblat. Una qüestió, la demografia, que es presenta com un risc i també com una oportunitat en el desenvolupament del país.

Nigèria i l’Àfrica: la darrera frontera del capitalisme

Segons les dades prepandèmiques, tant les de l’FMI com les del Banc Mundial, l’Àfrica és la nova gran oportunitat d’inversió privada capitalista, enlloc els inversors reben uns beneficis tan alts com al continent africà. El comerç internacional amb l’Àfrica ha crescut en els darrers anys per satisfer tant els interessos del capital occidental com els d’una Xina que veu en l’Àfrica un dels pilars de la seva obertura al món amb la Belt and Road Initiative, per exemple. El gran dubte que presenta l’impuls de la inversió estrangera als països africans com Nigèria és, quins beneficis està donant al país?

Les dades macroeconòmiques parlen de creixement del PIB a molts dels països del continent, entre ells Nigèria. Aquest creixement és a causa de la pujada dels preus dels recursos naturals arreu del món, fonamentals per al desenvolupament d’economies dependents d’aquests recursos, com és el cas de la nigeriana on el petroli representa el 96% de les seves exportacions. Altres factors clau en el creixement macroeconòmic de Nigèria són una interrelació més gran amb els mercats del capital mundial, més inversió estrangera i l’augment de la població (més força de treball productiva).

Nigerians protestant contra la brutalitat policial el passat mes d’octubre de 2020. / Foto: The Guardian (Pius Utomi Ekpei/AFP/Getty Images)

Altres analistes, com el professor de la Universitat Tufts de Massachusetts i excandidat progressista a la presidència de Nigèria, Kingsley Moghalu, alerten dels perills d’aquesta globalització —un procés que no és mai accidental i que busca un domini polític i econòmic—. L’Àfrica és la darrera frontera del capitalisme i això pot ser una sort per al continent, però també pot acabar en una crisi irreversible. Per a Moghalu, les dades que s’han citat fins al moment només pensen en l’Àfrica com una oportunitat comercial per al Nord hegemònic i no reflecteixen la realitat econòmica de Nigèria ni del continent. Explica que el PIB no té en compte qui genera aquest producte nacional, si és una companyia nacional o una de capital estranger, com succeeix en la majoria de casos a Nigèria. Aquest fet provoca que siguin molt pocs els projectes que tenen un impacte real en la vida dels nigerians.

La presència hegemònica del capital estranger en el desenvolupament dels països africans està tenint conseqüències nocives per al desenvolupament humà del territori. En el cas de Nigèria, la liberalització (ordenada per les institucions sorgides de Bretton Woods) dels recursos del país ha portat a una pseudoindustrialització dedicada a l’extracció del petroli propietat d’empreses estrangeres i la implementació del monoconreu de cacau en més del 50% del país. Dos recursos cars i molt ben valorats que no reporten cap benefici a la població nigeriana que veu com aquests s’exporten en cru, sense que el país pugui crear una indústria que els tracti i reporti beneficis i valor afegit.

Aquest model que proposa Moghalu es diu creixement econòmic inclusiu. Un model que posa la vida al centre i entén que el creixement econòmic sense un desenvolupament humà no té cap mena de sentit. Per tant, ell recela dels discursos festius creats al si de les institucions econòmiques més importants del món i posa la seva mirada en dades com l’esperança de vida, el nivell d’alfabetització, l’assistència sanitària o el PIB per càpita, dades que no han millorat en els darrers anys i que la pandèmia no ha fet més que agreujar. Abans de la pandèmia de la COVID-19, Nigèria ja era l’estat del món amb el major nombre de persones vivint en situació de pobresa extrema, una situació que és encara més catastròfica quan les empreses han salvat la pandèmia amb comiats massius, reduccions de sou i un augment de preu dels productes, també els de primera necessitat.

Intervenció estatal, descentralització i creixement inclusiu: el futur de Nigèria

Com s’ha vist, la situació socioeconòmica nigeriana és crítica i no és arricat pensar en un col·lapse total de l’estat en els propers anys, com alerta el professor Olu Fassan de la LSE. El gran risc que provoca aquesta anàlisi és la tendència vista durant les darreres dècades en què el creixement de població és superior al de la productivitat, el què pot portar al desproveïment.

Així i tot, són molts els que veuen reversible la situació que viu el país subsaharià i alguns ja han traçat les línies a seguir: transformar de forma radical l’economia nigeriana mitjançant polítiques públiques, recuperant la propietat de sectors clau i col·laboració amb capital privat nacional i internacional per crear un teixit industrial i manufacturer que aporti a l’economia del país una mirada local i social on el desenvolupament humà es tingui en compte. Aquest ha de ser un projecte a llarg termini que ha de permetre a Nigèria guanyar autonomia envers el capitalisme globalitzat i, en un segon estadi, esdevenir un pol d’atracció capaç d’abastir també a la resta de països de la regió.