“El Programa d’Acompanyament augmenta la cohesió i fa comunitat”

• #ESCI-UPF
• #Inclusion
• #RSC

• Share it:

Segurament totes i tots recordem les sensacions experimentades durant el nostre primer dia iniciant una nova etapa, ja sigui l’entrada a la universitat, l’arribada a un país estranger per passar-hi una temporada o l’inici de la nostra carrera professional. La teva ment s’intenta avançar als esdeveniments plantejant diferents escenaris que rarament acaben succeint i una barreja d’emocions de tot tipus et recorre de cap a peus.

Personalment, em considero un pèl “addicte” a aquestes situacions i probablement aquest és un dels motius pels quals guardo tan bon record de la meva arribada a ESCI-UPF. En el meu cas, el principal canvi va ser deixar enrere l’escola que havia esdevingut la meva zona de confort després de sis anys compartint aula amb el mateix grup d’alumnes i claustre de mestres, per iniciar una nova etapa amb moltes ganes i altes expectatives.

El meu caràcter obert i extravertit em va ajudar molt a l’hora de fer noves amistats i a adaptar-me ràpidament a l’ambient de la universitat. A més, no anava del tot a cegues, ja que comptava amb els consells del meu germà gran, alumni d’ESCI-UPF, que m’havia preparat abans de l’inici del curs i que em van ser de gran ajuda per saber quin ritme de treball m’esperava a cada assignatura i així no espantar-me quan es comencessin a acumular els seminaris al meu calendari.

Tot i així, he de dir que ell ho recordava tot molt més senzill i fàcil de gestionar, ja que és ben cert que a mesura que passa el temps ho veus tot des d’una altra perspectiva i allò que en un primer moment era complicat, amb el temps deixa de semblar-t’ho.

Amb l’objectiu d’aconseguir, o com a mínim intentar, que les promocions entrants a ESCI-UPF gaudeixin d’una càlida benvinguda a la universitat i conservin posteriorment un bon record com el meu, vaig decidir apuntar-me a la primera edició del Programa d’Acompanyament creat des del Servei d’Inclusió. Considero que aquesta és una gran iniciativa per augmentar la cohesió a nivell universitari i més en una petita institució com és la nostra, en comparació amb altres centres. A la vegada m’ha semblat un bon moment per iniciar aquest programa, ja que la situació derivada de la crisi de la COVID-19 no oferia el millor escenari per als nous i noves estudiants de 1r curs: mascaretes, distància de seguretat, classes en remot i envasos de gel hidroalcohòlic donant la benvinguda a la porta de cada aula…

Malgrat que, donades les circumstàncies, només m’he pogut reunir una vegada presencialment amb els meus “mentorats”, he tractat de ser el més propera possible amb elles i ell per tal de resoldre’ls els dubtes que els han sorgit durant el curs i aconsellar-los des de la meva pròpia experiència.

Molt probablement, si cadascú de nosaltres ens parem a pensar, ens adonarem que a cada nova etapa que hem iniciat ens hem recolzat en la figura d’algú amb més experiència que, en major o menor mesura, ens ha ajudat a resoldre els petits i/o grans dubtes del dia a dia i ens ha donat suport durant aquells moments en els que sentíem que la feina ens sobrepassava. En el meu cas, va ser un company d’un curs superior amb el que vaig coincidir a l’assignatura d’idioma quan cursava 1r qui, sense ell ser-ne conscient, em va “mentorar”.

Més enllà de la satisfacció personal, el Programa d’Acompanyament ofereix xerrades molt interessants sobre temes diversos durant tot el curs i són una bona manera de generar debat entre els i les assistents i per formar-nos més enllà de l’àmbit universitari.

Considero que ha estat un repte per a tots i totes les implicades gestionar la primera edició del Programa d’Acompanyament. Haver-nos de relacionar telemàticament ha fet que tot fos molt més fred i que en ocasions la figura del “mentor” s’acabés confonent amb la del tutor/a de la universitat o, fins i tot, amb la del professor/a d’una assignatura, ja que no hem tingut l’oportunitat de conèixer-nos en un ambient distès. Per aquest motiu, crec que tan aviat la situació sanitària ho permeti i de cara als propers cursos, seria molt positiu que, a part de les xerrades, s’organitzessin activitats presencials d’altres tipus i de caire més informal, com petits tornejos esportius o tallers creatius.

Finalment, m’agradaria animar als futurs alumnes d’ESCI-UPF a participar en el Programa d’Acompanyament per tal de contribuir a que sigui tot un èxit i fer comunitat entre tots els i les membres de la nostra institució!