Història de l’ONU

• #Globalisation
• #History

• Share it:

L’ONU va néixer l’any 1945 quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d’acabar amb el propòsit de mantenir la pau i la seguretat internacionals, i per evitar una altra guerra mundial. La seva creació es va gestar entre el 15 d’abril i el 26 de juny del mateix any a la Conferència de San Francisco, que va reunir delegats de 50 nacions. En aquesta trobada, els representants van redactar i firmar la Carta de l’ONU, un document vinculant amb 111 articles que establia les regles i procediments pels que es regiria l’organització.

La Societat de Nacions, precursora de l’ONU

Les Nacions Unides es van fundar sobre el precedent de la Societat de Nacions, un organisme internacional que també tenia aquest objectiu d’universalitat i que es considera precursora de l’ONU. La Societat de Nacions es va pactar al Tractat de Versalles (1919), l’acord internacional que va posar fi a la Primera Guerra Mundial amb la voluntat dels països vencedors de “desenvolupar la cooperació de les nacions i garantir la pau i la seguretat”, fent seva una de les proclames del president nordamericà Woodrow Wilson en el discurs dels Catorze punts de Wilson de crear una “associació general de nacions”.

Malgrat alguns èxits inicials com la mediació en els conflictes territorials entre Suècia i Finlàndia i entre Grècia i Bulgària que van permetre resoldre els desacords pacíficament o l’impuls d’acords internacionals com el Tractat de Locarno o el Pacte Briand-Kellog, la Societat de Nacions no va aconseguir evitar la invasió de Manxúria per part del Japó, l’annexió d’Abissínia (Etiòpia) per part d’Itàlia, la Guerra Civil Espanyola o la invasió d’Àustria per l’Alemanya de Hitler. La impotència per resoldre nous conflictes i l’alienació dels estats membres van acabar de debilitar l’organització i, tan sols dues dècades després de la seva creació, no va poder evitar la Segona Guerra Mundial i l’any 1946 es va dissoldre.

La Carta de l’ONU, pedra angular del “sistema” de les Nacions Unides

En un context de guerra amb nacions en ruïnes, el món volia la pau. San Francisco era l’esperança de molts per assolir-la, allí s’hi estava negociant la que seria l’organització universal per a la pau que substituiria la Societat de Nacions. Aquesta obsessió per la pau va quedar patent a la Carta de l’ONU, on la paraula ‘pau’ és la que més s’hi repeteix. En aquest sentit, el primer capítol de la Carta fixa els objectius fonamentals de les Nacions Unides que prenen com a idea general la cooperació internacional per preservar la pau i, en la mateixa línia, el segon capítol estableix que, més enllà dels membres originaris, pot ser membre qualsevol altre estat “amant de la pau”.

La Carta de les Nacions Unides, encara que d’una manera un tant imprecisa i ambigua, detalla extensament l’estructura i funcionament de l’organització o més aviat del ‘sistema’, per la seva complexitat i el gran nombre d’organismes. L’ONU es composa de 6 òrgans principals: l’Assemblea General com a centre organitzacional, el Consell de Seguretat que treballa per la pau, el Consell Econòmic i Social (ECOSOC), el Consell d’Administració Fiduciària, la Cort Internacional de Justícia i la Secretaria. Tots ells amb seu central a Nova York (també hi ha tres subseus més a Ginebra, Viena i Nairobi). A més, inclou numerosos òrgans subsidiaris (programes i fons) i agències especialitzades com l’OMT, l’OMS, l’UNESCO, l’FMI o el Banc Mundial.

Evolució i fites històriques

Gràcies a la ratificació de la carta, el 24 d’octubre de 1945 es va començar a articular l’organització i les seves funcions sota el lideratge dels 5 membres permanents al consell de seguretat (la Xina, França, Rússia, el Regne Unit i els Estats Units). Entre d’altres, es va crear l’Assemblea General, la comissió econòmica i es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans. Durant els primers anys es va dur a terme una labor de mediació i arbitratge en conflictes com els de Sèrbia i Macedònia o Iran i Txecoslovàquia. Però les tensions entre els EUA i l’URSS per la guerra de Corea van acabar conduint al bloqueig del consell de seguretat per part de la Unió Soviètica. Alguns titulars ja en pronosticaven la seva desaparició.

A partir de la mort d’Stalin l’any 1953, amb Kruschev al poder, la Unió Soviètica va prendre un paper més cooperatiu que va desbloquejar les decisions i el nombre de membres va començar a créixer exponencialment. El consell de seguretat va passar de 10 a 15 membres estables, es van posar en marxa els Cascos Blaus i, a partir dels anys 60 amb el col·lapse del sistema colonial i gràcies al Non-Aligned Movement (conjunt de països que no es consideraven aliats d’EUA o de la URSS durant la Guerra Freda), es va començar a donar importància a qüestions com el desenvolupament o la desigualtat. Les següents dècades van estar marcades per tensions nord-sud entre els països més desenvolupats i els menys, i tensions est-oest entre els que recolzaven a EUA i els que no. A això cal sumar-li alguns fracassos com la intervenció a la guerra entre l’Iran i l’Iraq sense cap resolució efectiva, o la d’Afganistan, on l’ONU va arribar tard i malament.

Assamblea general de les Nacions Unides, Nova York. / Foto: Wikimedia Commons (Basil D Soufi)

Amb l’arribada de Gorbatxov al poder a la Unió Soviètica l’any 1985 es va iniciar un període de retrobament i, malgrat que les relacions amb EUA i les potències occidentals encara eren dolentes, es va aconseguir arribar a acords, com el de no fer un ús abusiu del dret de veto. A les acaballes del segle, l’ONU va experimentar un període d’entusiasme i expansió que es va interrompre amb la crisis interna que va suposar la intervenció a la guerra d’Iraq l’any 2003, posant de manifest la necessitat de reformes.

Les Nacions Unides avui

Així doncs, tenint en compte el món convuls en el que la comunitat internacional ha estat immersa al llarg de les últimes dècades, les Nacions Unides tenen, avui en dia, la necessitat imperiosa d’actuar i fer front a les diferents crisis que qüestionen la seva existència i, alhora, la seva funcionalitat.

Per una banda, la reforma profunda de l’estructura de l’organització i el repartiment de poder serà clau els pròxims anys perquè l’ONU recuperi el seu paper més actiu en la resolució de conflictes internacionals i a la vegada tenir una efectiva i ràpida capacitat de resposta a través del Consell de Seguretat. Aquest fet no només serà important per tal de fer de l’ONU una organització més legitimitzada i cohesionada, sinó que també podria ser un primer pas per deixar enrere l’obsolet sistema acordat l’any 1945 que no contempla la importància de països com ara l’Índia, Brasil o Sud-Àfrica i que, per tant, minva la seva legitimitat i representació.

Per altra banda, l’ONU s’ha posicionat al llarg dels últims anys com punt d’unió i d’acord per establir un camí conjunt cap al creixement sostenible i un futur més pròsper per a tots els ciutadans del món. En aquest sentit, i com a resultat de la feina feta al llarg de les últimes dècades, l’any 2015 van néixer els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), pal de paller de l’organització a través dels quals es va organitzar gran quantitat de la feina de les diferents agències i organismes de l’ONU. Així doncs, els ODS són un marc de treball per a l’ONU i els seus membres i, tanmateix, un compromís amb el futur.

Una mirada al futur

Amb tot, l’Organització de les Nacions Unides segueix sent avui l’estel distant que guia les nacions en les seves qüestions més essencials i profundes, com els drets humans i les llibertats fonamentals, i és encara un element principal en les relacions internacionals. Després d’una llarga història de molts èxits i alguns fracassos, l’ONU mira ara cap al futur encarant grans reptes i nous objectius per cuidar el planeta i les noves generacions. Esperem que la seva història es pugui escriure, com a mínim, durant 75 any més.

Joan Llonch, estudiant de Global Studies UPF i President d’UNSA Barcelona
Xavier Trilla, estudiant del GNMI