Sa Majestat la Reina: Marsha P. Johnson

• #Biography
• #Equality
• #Pride

• Share it:

Marsha P. Johnson va néixer pocs dies abans del final de la Segona Guerra Mundial, l’agost del 1945, a la petita ciutat d’Elizabeth a l’estat de Nova Jersey. La família Michaels, cognom de naixement de la Marsha, era de classe obrera, el pare treballava a la planta de la General Motors i la mare era netejadora. La seva era una família molt religiosa i ella va rebre una educació metodista, una fe que la va acompanyar tota la vida.

Des de molt petita, Marsha P. Johnson va començar a portar vestits, però va patir assetjament i per això va deixar de fer-ho durant anys. En una entrevista que li van fer temps després va explicar que, en una de les múltiples agressions patides durant la infància, un adolescent del barri l’havia violat. Aquest context opressiu va portar la Marsha P. Johnson a una asexualitat autoimposada fins als 17, quan va marxar de casa amb una bossa amb roba i no més de quinze dòlars.

A Nova York, Marsha P. Johnson va començar a treballar de cambrera en unes condicions paupèrrimes que la van abocar a la pobresa i a haver-se de prostituir per sobreviure. Va ser a mitjans dels seixanta quan va començar a definir la seva sexualitat, quan va començar a tenir relacions amb homes i es va identificar com a drag queen. Durant la seva vida, Marsha P. Johnson es va definir a si mateixa com a gai, travesti o street queen, tot i ser una icona i un referent trans, mai es va considerar a si mateixa transsexual. Això té una explicació, en aquells temps s’imposava una concepció que vinculava el gènere al sexe. És per això que només es consideraven trans aquelles persones que s’havien operat i hormonat, un procés que ella mai va poder encetar tot i haver començat a estalviar per fer-ho. La seva identificació com a dona trans se li va donar a posteriori, arran dels estudis de Judith Butler.

La política va ocupar un lloc prominent en les seves actuacions com a drag i és que durant tota la seva vida va ser una activista incansable que sempre es va posicionar al costat dels més dèbils. Són incomptables les lluites on va prendre un paper actiu i és que va lluitar per la igualtat de drets per les persones LGTBI, per la igualtat de gènere, per visibilitzar la pandèmia de la SIDA, així com contra guerra del Vietnam i el racisme. Marsha va fer front també a totes aquelles desigualtats generades pel sistema capitalista. Un posicionament polític que va mantenir sempre tot i les constants detencions i agressions sofertes a mans de les forces repressives de l’estat.

Stonewall: “You’ve been treating us like shit all those years? Now it’s our turn!”

Als bars freqüentats per un públic LGTBI, il·legals segons la llei estatunidenca, i que estaven regentats normalment per la màfia, eren molt habituals les batudes policials. Unes ràtzies que solien acabar amb centenars de detinguts que posteriorment, a comissaria, eren torturats. La matinada del 28 de juny del 1969, la policia de Nova York es va presentar a les portes del bar Stonewall amb les mateixes intencions que habitualment, identificar al màxim nombre de persones i portar-les a comissaria. Però aquella nit les coses van canviar, quan la policia va desallotjar el bar, la clientela no va marxar i va arribar més gent. Allà, i de forma festiva, es van reunir milers de persones que entonaven a l’uníson “We Shall Overcome!” o cridaven “Gay Power!”.

Marsha P. Johnson, la seva parella Joseph Ratanski i la seva amiga Sylvia Rivera en una manifestació. / Foto: ThinkQueerly (Leonard Fink – LGBTQ National History Archive)

La tensió va començar a créixer fins al moment en què va arribar la Tactical Patrol Force que va carregar per dissoldre les protestes. La resposta de les manifestants, on Marsha P. Johnson ocupava un lloc a l’avantguarda, va ser crear una gran kick line que feia befa dels policies. Quan la policia va carregar, van començar uns disturbis que van durar diverses nits i que com explica l’amiga de Marsha P. Johnson, Sylvia Rivera, van ser la resposta de la comunitat LGTBI a anys de discriminació i tortures. Les nits següents encara van assistir més persones a les protestes i, a poc a poc, es va crear un moviment conjunt que unia forces per un objectiu comú: posar fi a la discriminació per orientació sexual i pel gènere de les persones. La seva lluita va donar peu a les primeres reivindicacions de l’Orgull i a la creació d’associacions que durant anys han seguit reclamant els seus drets de manera incansable.

Un any més tard dels disturbis d’Stonewall es van dur a terme manifestacions a diferents ciutats que es van convertir en el germen de l’actual celebració de l’Orgull LGTBI. La primera celebració a Espanya va haver d’esperar fins al Día Internacional de la Liberación Homosexual del 1978.

El llegat de Marsha P. Johnson

Stonewall va ser una més de les moltes vegades que Marsha P. Johnson va estar al costat de la seva comunitat. Aquesta presència constant en les lluites de la seva gent van fer d’ella una figura de referència, admirada per propis i estranys. Així i tot, també es va trobar com aquells que havien d’estar al seu costat li posaven bastons a les rodes excloent les drags de les protestes.

Això no va ser mai una excusa per allunyar-se de la lluita o esquivar les responsabilitats i és que Marsha P. Johnson sempre va trobar la manera de col·laborar i posar cos i ànima al servei del moviment. Una de les iniciatives més conegudes que van encetar Marsha i Sylvia Rivera va ser l’S.T.A.R. House (Street Transvestite Action Revolutionaries). Aquest projecte tenia per objectiu treure del carrer als infants i joves que vivien als carrers mendicant i prostituint-se, però finalment van donar sostre i menjar a totes aquelles persones necessitades que s’hi dirigien. Allà van crear una escola on ensenyaven a llegir i escriure als infants. El projecte va créixer de manera sobtada i amb Marsha com a Drag Mother, ja que van crear una comunitat familiar, es van obrir refugis a Nova York, Chicago, Califòrnia i al Regne Unit.

Marsha P. Johnson va ser trobada surant al riu Hudson pocs dies després del Dia de l’Orgull del 1992. Les seves col·laboradores van denunciar des del primer moment que havia estat assassinada i llençada al riu, però la policia de Nova York es va negar a obrir una investigació i tampoc va permetre que es realitzés una autòpsia. I, abans que ningú pogués veure el cos, van ordenar que fos incinerada.