Irlanda: un conflicte interminable

• #Europe
• #History
• #Report

• Share it:

L’illa d’Éire o Irlanda, al nord-oest del continent europeu, és el bressol de dos estats enfrontats des d’abans de les seves fundacions: la República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Aquest 2021 se celebra el centenari de la divisió d’Irlanda, una celebració agredolça pels republicans irlandesos que festegen la independència del Regne Unit, tot i haver escapçat la unitat de l’illa. En aquest segle, el terrorisme, el revengisme i la repressió han esquitxat el dia a dia dels irlandesos. Una tensió que sembla haver baixat d’intensitat durant la darrera dècada on la República d’Irlanda s’ha convertit en l’economia europea que més creix. Així i tot, els números de l’anomenat miracle irlandès s’han de mirar amb cautela, ja que no s’han traduït en millores en les vides d’uns ciutadans que veuen com Dublín atrau grans multinacionals amb “facilitats” fiscals.

El Brexit ha reobert ferides entre Londres i Belfast d’una banda, i Dublín de l’altra. Una situació preocupant, i és que ja hi ha qui alerta que la violència pot tornar aviat als carrers. Però quins són i des de quan existeixen els motius del conflicte a Irlanda? Per què l’illa està dividida en dos estats?

Història antiga

Éire (Irlanda) i Gran Bretanya (Escòcia, el País de Gal·les i Anglaterra) són dues illes molt properes i amb relacions comercials des de fa mil·lennis. Aquestes relacions no van provocar mai grans transvasaments de població. Per això totes dues illes van mantenir, i mantenen, perfils etnogràfics ben diferenciats a més d’una enorme divergència cultural perquè la llengua, la política i la justícia eren diferents. Quan els Tudor (una dinastia anglesa) van envair l’illa al segle XII, van imposar el seu model feudal, fet que va provocar tensions polítiques entre vassalls i governants estrangers.

Més tard, quan Enric VIII d’Anglaterra va fundar l’anglicanisme (1534), va intentar imposar-lo a Irlanda, on el catolicisme estava i està fortament arrelat en la societat. Des d’aquell moment, el conflicte entre irlandesos i britànics ja no va ser tan sols ètnic, sinó també religiós. Anglaterra va establir un règim cada cop més repressiu per acabar amb la identitat gaèlica a través de campanyes de repoblació i neteges ètniques per canviar l’estructura social de l’illa. Aquestes polítiques van tenir un gran èxit als comtats de l’Ulster que actualment formen Irlanda del Nord. El govern britànic també va fer ús de lleis discriminatòries i segregadores com les Penal Laws del segle XVIII, que prohibien als catòlics votar, tenir propietats o casar-se amb protestants.

Foto: Innisfree

A principis del segle XIX, Westminster va signar l’Act of Union que va annexionar Irlanda al Regne Unit. Durant aquest segle, els irlandesos van lluitar per un estatut d’autonomia, un parlament i una reforma agrària i social, exigències que mai van ser escoltades. La situació política no va millorar, al contrari, va agreujar-se durant la Great Famine, una crisi humanitària on més d’un milió d’irlandesos van morir i un altre milió va haver d’emigrar per culpa de la inacció de Londres que els va deixar abandonats a la seva sort. La resposta política del republicanisme irlandès no es va fer esperar. Es van crear grups paramilitars i van començar a produir-se revoltes, un procés que va semblar que s’acabava l’any 1916 en l’anomenada Revolta de Pasqua quan 2000 Irish Volunteers van declarar la independència unilateral d’Irlanda.

Ní síocháin go Saoirse (No hi haurà pau sense llibertat)

L’estat britànic va sufocar la Revolta de Pasqua pocs dies després amb la condemna a mort dels líders revolucionaris i amb la repressió dels dissidents. Aquesta resposta va crear un clima que va portar als republicans del Sinn Féin a ser els més votats a Irlanda l’any 1918. Poc després dels comicis van constituir el Dáil Éireann (Assemblea d’Éire) i van reconèixer els Irish Volunteers com l’exèrcit legítim d’Irlanda: Irish Republican Army (IRA). Aquestes accions van donar pas a un conflicte armat on les forces republicanes es van enfrontar a l’estat britànic i els seus defensors del nord. Enmig de la guerra, el primer ministre britànic David Lloyd George va decidir la divisió actual de l’illa i l’any 1921 va arribar a un acord amb Michael Collins, de nom ben conegut a Barcelona, un dels líders històrics de l’IRA. D’aquesta manera va néixer l’Estat Lliure Irlandès, República d’Irlanda des del 1948.

La partició de l’illa no va satisfer les aspiracions de tots i va provocar la primera escissió de l’IRA, cada cop més freqüents. El grup armat es va dividir entre els regulars o IRA Antic, que van defensar el tractat i es van integrar al nou exèrcit; i els irregulars o IRA, que van encetar una lluita clandestina mitjançant atemptats, segrestos i sabotatges. Quan la República d’Irlanda va abandonar la Commonwealth, l’any 1948, l’IRA va centrar les seves operacions a l’Ulster (Irlanda del Nord). La lluita de l’IRA, així com la de la majoria dels catòlics del nord que defensaven el destí i la llibertat de l’illa sencera, va xocar amb la cruenta de grups unionistes com l’Ulster Defence Association o els Ulster Special Constabulary (B-Specials), una banda terrorista militar protegida per l’estat britànic.

Manifestants pels carrers de Londonderry abans dels trets de la policia, el 30 de gener de 1972. / Foto: BBC

The Troubles i la pacificació posterior

Els dos bàndols van atemptar de manera constant fins al 1968 quan va començar el període conegut com The Troubles: un augment exponencial de la violència als carrers, a les comissaries i a les presons. Aquest nou conflicte va néixer pel malestar cap a noves lleis discriminatòries que vetaven l’accés a l’habitatge, el treball, el dret a vot i establien la segregació a les escoles pels catòlics al nord. Per acabar amb aquest sistema, va néixer la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA) una organització que defensava l’ús de manifestacions pacífiques massives, però per fer-hi front l’estat britànic va posar l’exèrcit a patrullar els carrers i va reprimir sempre aquestes protestes.

En contra d’aquesta repressió (detencions i assassinats arbitraris), el NICRA va convocar una gran manifestació a Derry el 30 de gener de 1972. Els manifestants van marxar pacíficament fins que a mitja tarda l’exèrcit va començar a disparar els assistents sense previ avís ni com a resposta a cap mena d’atac. Aquell dia, recordat com el Bloody Sunday, l’exèrcit va matar 14 manifestants i va ferir-ne 130 més.

Durant la dècada dels vuitanta, els republicans van canviar les seves estratègies i el Sinn Féin va començar a participar en els comicis d’Irlanda del Nord, mentre que les escissions de l’IRA van centrar les seves activitats en objectius polítics i militars com Thatcher o Lord Mountbatten, unes estratègies que els van donar una renovada popularitat i suport civil. Van fer falta més de 3.600 morts perquè, finalment, el Divendres Sant de 1998 els governs d’Irlanda, el Regne Unit i els vuit partits majoritaris d’Irlanda del Nord signessin el pacte del desarmament de l’IRA, la creació d’institucions mediadores, l’alliberament dels presos i l’obligació que les forces militars britàniques abandonessin l’illa.

Irlandesos, tiocfaidh ár lá! (el nostre moment arribarà!)

Cent anys després de la independència d’Irlanda i de la fundació d’Irlanda del Nord, les disputes i la persecució de la cultura irlandesa al nord encara són constants. Abans de signar l’Acord de Divendres Sant, els republicans havien fet especial esforç per assegurar la defensa de la llengua irlandesa, ja que entenien que un país sense llengua, és un país sense ànima (tír gan teanga – tír gan anam). Els britànics van acceptar promoure mesures per defensar l’irlandès, però aquestes mai van ser respectades i hores d’ara només un 6% dels nord-irlandesos parlen una llengua que encara ara és perseguida. Actitud que no sorprèn els republicans irlandesos perquè les actituds colonials a Irlanda del Nord mai han desaparegut: els unionistes celebren la seva festa nacional amb la crema de símbols irlandesos.

Aquest context polític, que s’ajunta amb les diferents afectacions que tindran per Irlanda el Brexit i la pandèmia, dona noves aspiracions a un republicanisme que veu cada cop més propera la reunificació de l’illa.

Per saber-ne més:

• Pel·lícules: The Patriot Game (1979) d’Arthur MacCaig; In the name of the father (1993) de Jim Sheridan; Bloody Sunday (2002) de Paul Greengrass i ‘71 (2014) de Yann Demange.

• Sèries i capítols: From there to here (2014) de Peter Bowker; Derry Girls (2018-2021) de Lisa McGee i The Crown: The gold stick (T4, Cap.1, 2020) de Benjamin Caron.

• Música: Black and Tans de Shamróg; Sam Song de Éire Óg, Go On Home British Soldiers de The Wolfe Tones, Belfast d’Elton John i Sunday Bloody Sunday d’U2. I si us quedeu amb ganes de més, teniu la playlist Irish Republican Army de Simon Londono on es recullen hores de música irlandesa.