Teresa Claramunt, obrint les portes del feminisme

• #Biography
• #Women's Day

• Share it:

Teresa Claramunt (1862-1931) va ser una dirigent anarcosindicalista que va trencar tots els motlles de la seva època. Va dedicar la seva vida a lluitar per defensar l’anarquisme, els drets dels treballadors i l’emancipació de la dona a finals del segle XIX.

Teresa Claramunt va néixer a Sabadell en una família obrera. Tot i que el seu pare era d’idees republicanes, ella va rebre l’educació pròpia de l’època: va ser batejada i va rebre la comunió, només va anar 4 anys a l’escola perquè va haver de començar a treballar a l’edat de 10 anys com teixidora i a la fàbrica va patir les condicions d’explotació del moment (11 hores diàries sense llum ni ventilació, menys sou que els seus companys homes i sotmesa a l’autoritat del cap, el pare i/o el marit).

A finals del segle XIX la dona patia discriminació i desigualtat basada en uns valors que defensaven que el seu paper era tenir fills i dedicar-se a la família i a les feines domèstiques. En aquest context, Teresa Claramunt es va apropar al moviment obrer per reclamar millores i així va conèixer Antoni Gurri, un teixidor que es va convertir en el seu marit.

Un cop casada, tal com marcava la tradició, va deixar la feina a la fàbrica per formar una família, però els 5 fills que va tenir van morir als pocs mesos de néixer. Probablement el sentiment de frustració la va empènyer a trencar amb els rols de gènere i a lluitar contra l’”ordre burgès” establert i va començar la seva etapa com activista i propagandista.

El matrimoni va marxar de Sabadell a Barcelona i va entrar en contacte amb el moviment obrer anarquista, on Claramunt va guanyar fama d’oradora. Als seus discursos ella barrejava la defensa dels drets dels treballadors amb altres ideologies com l’anticlericalisme i l’emancipació de la dona.

En aquesta època, va crear diverses associacions femenines amb l’objectiu d’aconseguir que les dones treballadores participessin en les vagues organitzades pel moviment obrer. A les vagues només hi anaven els homes i això restava molta força a les reivindicacions. Però per aconseguir que les dones sortissin al carrer, calia lluitar contra el poder que exercia l’església sobre el comportament femení.

A causa d’aquesta lluita, Claramunt i el seu marit van ser empresonats a Montjuïc per uns fets que no havien comès. Allà va ser torturada. Va sortir de la presó amb greus problemes de salut que la van acompanyar la resta de la vida, però també va sortir sent més dura, més intransigent i molt més popular.

El 1897, sortint de la presó, la parella va marxar a Londres, després van anar a França i a finals del mateix any van tornar a Barcelona. Poc temps després va abandonar el seu marit i es va ajuntar amb Leopoldo Bonafulla, un obrer anarquista molt mal vist. Es deia que tenia contacte amb Canalejas, un polític del partit liberal que va ser ministre i president del Congrés dels Diputats, i els mateixos anarquistes l’atacaven i se n’apartaven.

Durant aquests anys, Teresa Claramunt estava molt implicada en la creació del Sindicat de Dones de l’Art Fabril. Calia aconseguir que les dones obreres participessin en les vagues d’ofici per desencadenar la vaga general.

El 17 de febrer de 1902 es va produir la vaga general. No es tractava només de reivindicació de les condicions a les fàbriques, també es demanava millorar la qualitat de vida de gran part de la població. Com a conseqüència de la vaga, Bonafulla va ser empresonat i Claramunt va patir persecució policial sistemàtica.

El fracàs de la vaga, els atacs a Bonafulla i la divisió dins l’anarquisme van fer que Teresa Claramunt fos marginada i apartada de la seva activitat propagandística. Aquest aïllament la va portar a escriure de manera incansable, gairebé sempre en defensa de l’anarquia.

Els fets de la Setmana Tràgica (1909), en els que Claramunt i Bonafulla no van participar perquè estaven a Camprodon, van fer que la policia els detingués i els deportés. Això va significar la separació de la parella i Claramunt va haver de marxar a Aragó. Quan a finals de 1909 els deportats van poder tornar, ella va preferir quedar-se a Saragossa. La seva salut era molt fràgil, no podia treballar i va ser acollida per un amic anarquista a canvi de cuidar de la casa i educar les seves filles. Va seguir lligada a l’anarquisme i el sindicalisme i, tot i que la seva activitat es va reduir molt, va tornar a ser empresonada.

Quan en va sortir, després de 2 anys, va passar de 1913 a 1923 instal·lant-se a casa de diversos amics (a Maó, Sevilla, Saragossa) que en tenien cura a canvi de que escrivís articles per a la premsa àcrata, eduqués els fills d’altres o fes tasques domèstiques. Finalment va tornar a Barcelona el 1924 i es va instal·lar a casa de la seva germana petita. Es movia en cadira de rodes, però tot i la seva fràgil salut, el pis on vivia es va convertir en punt de trobada per moltes dones, una d’elles va ser Federica Montseny, que la considerava mentora i amiga.

Va morir l’11 d’abril de 1931 i va ser enterrada el dia 14, data en què es va proclamar la Segona República.

Teresa Claramunt va ser anarquista, feminista i sindicalista. Però, com recull l’estudi de Laura Vicente de la UB, on va ser innovadora va ser en les seves idees feministes. Va parlar de l’emancipació de la dona, de l’amor lliure, de la sexualitat femenina. Als seus discursos connectava amb les dones treballadores perquè ella també n’era. Claramunt va ser una autodidacta que va parlar com a dona i com a obrera, i amb aquesta doble consciència (de classe i de gènere) i doble opressió, va sentar les bases del feminisme de les generacions posteriors.