Iugoslàvia, el somni balcànic fet bocins

• #Europe
• #History
• #Report

• Share it:

El segle XX, marcat per les dues Guerres Mundials, l’ascens dels feixismes i la divisió de blocs causada per la Guerra Freda, es va tancar amb la mateixa tònica que va caracteritzar tot el període: la violència. Durant la dècada dels 90, la guerra dels Balcans va acabar amb la desintegració d’un estat relativament jove i de característiques molt particulars: Iugoslàvia.

Tot i que el projecte de la creació de Iugoslàvia era anterior, no va ser fins a la fi de la Segona Guerra Mundial que va prendre forma de manera estable. La figura de Josip Broz, el mariscal Tito, va ser essencial perquè l’agermanament dels pobles eslaus del sud en un sol país tirés endavant malgrat les importants reticències que hi havia entre ells. Però d’on neix la idea de Iugoslàvia? Per què era tan difícil de portar a terme? I per què es va convertir en un polvorí després de la mort de Tito?

Els pobles eslaus del sud

Durant els primers segles de l’edat mitjana, diferents pobles eslaus provinents de la zona nord-oriental d’Europa es van assentar a la península balcànica i van crear diversos regnes. Bòsnia i Croàcia van passar a dependre del Papa i de Carlemany i van adoptar el catolicisme, mentre que Sèrbia va caure sota la influència de Bizanci i va prendre com a religió el cristianisme ortodox.

Cap al segle XII, Croàcia va passar a formar part del que més tard es va convertir en l’Imperi austrohongarès, una situació que va mantenir-se fins a principis del segle XX. Per la seva banda, al segle XV, Sèrbia i Bòsnia van caure sota l’Imperi otomà i, progressivament, els bosnians (a diferència dels serbis) van convertir-se a l’Islam.

Tot i les grans diferències que hi havia entre els pobles eslaus del sud, cap al segle XIX, grups d’intel·lectuals croats i serbis van començar a forjar la idea de Iugoslàvia. Aquest moviment nacionalista s’emmarcava dins la corrent del paneslavisme, que pretenia unir tots els pobles eslaus en una sola nació, i va prendre d’exemple els casos d’Itàlia o Alemanya, que en aquella època havien unificat els seus territoris sota un mateix estat.

No va ser fins després de la Primera Guerra Mundial, amb el desmembrament dels imperis austrohongarès i otomà, que es va configurar el primer estat iugoslau el 1918: el Regne dels Serbis, els Croates i els Eslovens. Aquest estat, però, ja va néixer amb desavinences entre els seus membres pel que fa a l’organització territorial i al pes polític que havia de jugar cadascuna de les nacions. Després de múltiples canvis de govern i en vista de les tensions generades entre els diferents territoris, el rei Alexandre I va voler crear la identitat iugoslava per la força: el 1929 va establir una dictadura, va prohibir els partits polítics i va canviar el nom del país pel de Regne de Iugoslàvia.

Amb tot, el Regne de Iugoslàvia tampoc va durar gaire. Tot i que s’havia declarat neutral a la Segona Guerra Mundial, el 1941 Itàlia i Alemanya van ocupar el país en una maniobra per preparar la invasió de l’URSS. L’ocupació nazi va produir l’esclat d’una guerra civil als Balcans que va enfrontar les forces ocupants i els col·laboracionistes contra les tropes de la resistència partisana. Dins el moviment partisà, a poc a poc va anar guanyant pes la figura del comunista Josip Broz. Conegut com a Tito, no feia diferències d’origen entre els integrants de les seves tropes, sinó que els va unir en la lluita contra el feixisme.

Després de 4 anys de guerra civil i un balanç de prop d’un milió de víctimes, el mariscal Tito va aconseguir fer fora els invasors, es va erigir com a primer ministre i va proclamar la República Federativa Popular de Iugoslàvia el 1945. A diferència de molts altres estats europeus, al final de la Segona Guerra Mundial, Josip Broz va establir-se en el poder per mèrits propis, sense la interferència ni l’ajut de les potències aliades. Aquest fet va contribuir a què, des del primer moment, Tito decidís governar sense sotmetre’s a cap altre poder exterior.

La Iugoslàvia de Tito

Quan Tito va pujar al poder el 1945 va instaurar un govern comunista seguint l’estela de l’URSS. Líder carismàtic, va comptar amb un notable suport popular i va guiar el país amb mà de ferro. Va establir el culte a la personalitat i va portar a terme purgues entre els dissidents i opositors, en especial, els txètniks (ultranacionalistes serbis) i els membres de l’Ústaixa croates (aliats dels nazis durant l’ocupació). Durant els primers anys va fundar un règim a semblança del model soviètic, amb un sistema de partit únic, va convertir els mitjans de producció en propietat estatal i va enfocar l’economia a partir dels principis marxistes.

Tito va aprofitar el suport dels seus seguidors, provinents de les diferents comunitats, per reforçar l’identitat iugoslava en favor dels nacionalismes regionals. Fill de pare croat i mare eslovena, encarnava a la perfecció l’ideal d’unió entre els pobles eslaus del sud que promulgava. Si el projecte de Iugoslàvia va triomfar, va ser gràcies al fet que Tito va saber fer confluir una amalgama de realitats ben diferents que havien estat enfrontades entre si. Ho va aconseguir a través del model d’estat federal, organitzat en sis repúbliques (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedònia) i dues regions autònomes dins de Sèrbia (Voivodina i Kosovo). Tot i que el poder central era considerable, va dotar les repúbliques de certa autonomia i va respectar les particularitats regionals.

Mapa de l’organització territorial de l’antiga Iugoslàvia. / Font: Wikimedia Commons

Malgrat que durant els primers anys Iugoslàvia va mantenir-se sota l’òrbita de Stalin, la independència de Tito a l’hora de governar va acabar generant discrepàncies amb Moscou. El xoc entre les dues personalitats de Stalin i Tito va produir-se definitivament el 1948.

L’URSS va desaprovar la política exterior de Iugoslàvia, que volia crear una confederació balcànica amb Bulgària, Albània i Grècia. Aquest acte hauria posat en compromís a Moscou i hauria fet saltar pels aires el fràgil equilibri de la regió en ple context de Guerra Freda.

Veient l’excessiu poder que Tito estava guanyant als Balcans, l’URSS va tallar tot tipus de relació amb Iugoslàvia, una decisió que hauria pogut suposar l’enfonsament del país. En qüestió de pocs mesos, l’URSS va passar de ser el principal soci comercial de Iugoslàvia (els intercanvis suposaven el 46% del total) a convertir-se en un actor residual (14%). Davant de la debacle econòmica, Tito va girar el timó i va virar cap a Occident. La jugada va ser un èxit.

Amb l’ajuda econòmica dels EUA, Iugoslàvia es va poder refer i els nord-americans van poder posar un peu a una regió que fins feia poc estava sota control soviètic. Els anys 50 van representar l’època daurada de l’economia iugoslava. Tito va dibuixar el seu propi full de ruta econòmic, el socialisme autogestionari o socialisme de mercat. Es va optar per una descentralització i una relativa obertura econòmica, es va consentir una certa permissivitat de la propietat privada i es va traspassar la gestió de les fàbriques i empreses a les col·lectivitats de cada sector, que operaven amb relativa autonomia.

La prosperitat va marcar la dècada dels 50 i dels 60. El turisme occidental va començar a omplir les costes adriàtiques i els ciutadans de Iugoslàvia van conèixer alguns dels avantatges de la societat del benestar: vacances pagades, feines fixes, vehicle propi i un passaport que els permetia viatjar per un gran nombre de països sense necessitat de visat.

La Iugoslàvia de Tito es va fonamentar en dos pilars: la relativa obertura econòmica del socialisme autogestionari i la independència del sistema de blocs de la Guerra Freda. Tito va ser un dels impulsors del Moviment dels No-Alineats i Belgrad va acollir la primera conferència de l’organització el 1961. El Moviment dels No-Alineats denunciava la ingerència estrangera i la polarització de la Guerra Freda, i proclamava la neutralitat en l’àmbit internacional i la defensa dels interessos dels països que en formaven part.

Tot i els esforços de Tito per mantenir la unitat territorial, cada cop es va fer més difícil apaivagar les tensions entre les diferents repúbliques que cada vegada reclamaven més autonomia. En algunes ocasions, el mariscal va concedir algunes de les reivindicacions dels territoris iugoslaus, però d’altres va reprimir brutalment les protestes. Josip Broz va ser l’únic capaç de liderar la unió dels pobles eslaus del sud per bé que, a mesura que avançava el segle, les esquerdes es feien més profundes. Amb tot, mentre va viure Tito, va viure Iugoslàvia.

La implosió de Iugoslàvia

Tito va morir el maig de 1980 i, amb ell, també va fer-ho el país que havia liderat durant més de tres dècades. La classe política va perdre el suport del poble que els acusava de corrupció. D’altra banda, la crisi del petroli va tenir uns efectes nefastos sobre l’economia balcànica, cosa que va repercutir en una escalada de tensions entre les repúbliques iugoslaves que s’acusaven mútuament d’haver provocat la fallida del país.

Als problemes econòmics s’hi van sumar les tensions ètniques i l’auge nacionalista dels radicals serbis que, amb Slobodan Milošević al capdavant, van voler construir la Gran Sèrbia, la supeditació de tot el territori iugoslau a les directrius de la República Sèrbia.

L’any 1991, el mateix any que l’esfondrament de la Unió Soviètica va marcar el final del sistema de blocs, van esclatar les discrepàncies entre els diferents territoris balcànics. Croàcia i Eslovènia van posar fi a la difícil convivència iugoslava i van declarar la independència. Un any més tard, Bòsnia i Macedònia van seguir el mateix camí. Sèrbia no va acceptar la independència de Bòsnia, que comptava amb un bon nombre de població sèrbia dins el seu territori, i va declarar-li la guerra. Les diferències religioses i ètniques van ser motiu de persecució per part dels soldats serbis, que van practicar atacs indiscriminats a la població civil bosniana i van portar a terme una neteja ètnica.

La guerra es va acabar el 1995 amb 900.000 víctimes. Els principals dirigents serbis de la guerra dels Balcans han estat jutjats pel Tribunal Penal Internacional de la Haia i han estat condemnats per genocidi, violacions massives dels Drets Humans i crims contra la humanitat. El 2006 Montenegro va declarar la seva independència, i el 2008 va fer-ho Kosovo, malgrat que encara hi ha estats com Espanya que no reconeixen aquest últim país.

El 2018 es va celebrar el centenari del primer estat iugoslau, el Regne dels Serbis, els Croates i els Eslovens, sense cap reivindicació per part dels governs de les ex-repúbliques iugoslaves. Amb tot, en els últims anys, ha guanyat pes el fenomen conegut com a Iugonostàlgia, que parteix de la idea que qualsevol temps passat va ser millor. Tot i que no hi ha cap tipus d’aspiració política per erigir una nova Iugoslàvia, alguns dels seus ex-ciutadans creuen que, vist amb perspectiva, els temps de Tito potser no van ser tan dolents.

La mitificació del país que va construir el mariscal Tito respon al desencant dels processos d’independència que han viscut els ex-iugoslaus, que han vist com han perdut estabilitat política i qualitat de vida. Com resumeix Igor Štiks, filòsof i novel·lista croat, els iugoslaus “soñaban con el fin del socialismo para acceder a bienes de consumo, pero la realidad ha sido de pobreza y precariedad”.