De Dolores Ibárruri a la Pasionaria

• #Biography
• #Women's Day

• Share it:

Dolores Ibárruri va néixer a Gallarta (Biscaia) el 1895. Va ser la vuitena d’onze germans d’una família catòlica i tradicionalista dedicada a la mineria. Tot i els orígens humils, Ibárruri va poder anar a l’escola fins als 15 anys. La seva intenció era continuar estudiant, però a causa de les dificultats econòmiques de la família, va haver d’abandonar aquesta idea quan ja havia superat les proves per entrar a Magisteri. Així doncs, la jove Dolores Ibárruri va ingressar en una acadèmia de costura per poder treballar al servei de famílies benestants com a cosidora i minyona i aportar alguns ingressos més a l’economia familiar.

El 1916 Dolores Ibárruri es va casar amb Julián Ruiz, un miner socialista i sindicalista amb qui va tenir sis fills (només dos van arribar a l’edat adulta). Ruiz va ser la persona que va despertar la consciència política d’Ibárruri i la va introduir a les idees marxistes. Des de llavors, Dolores va començar a estudiar els textos de Marx i Engels. Ho feia de nit, l’únic moment del dia en què s’hi podia dedicar, després d’atendre als fills, les tasques domèstiques i els encàrrecs de costura.

L’any 1917, Dolores Ibárruri va quedar profundament impressionada per la Revolució Russa i el magnetisme de Lenin. La seva implicació política va anar creixent i va rebel·lar-se contra el rol imposat a les dones de l’època, que eren relegades a la vida domèstica i a la cria dels fills. Enlloc de resignar-se a assumir el paper que li havia tocat jugar dins la societat capitalista, Dolores va optar per lluitar i organitzar-se contra les injustícies amb un objectiu final clar: acabar amb el sistema.

Un any més tard, Espanya vivia un moment especialment convuls pel que fa la mobilització obrera i els enfrontaments amb la patronal. En aquest context, Ibárruri va escriure el seu primer article al diari El minero vizcaíno, on feia una fervorosa defensa dels miners i els obrers. Era Setmana Santa i per signar-lo, Ibárruri va decidir utilitzar per primer cop el pseudònim de La Pasionaria. A partir d’aquell moment, en una mena de desdoblament a l’espanyola de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, el sobrenom de la Pasionaria va passar a englobar la dimensió mítica (i quasi mística) de Dolores Ibárruri, un personatge que en més d’una ocasió la pròpia Ibárruri va reconèixer que l’havia arribat a incomodar.

El 1920 Ibárruri va participar, juntament amb el seu marit, en la fundació del Partit Comunista d’Espanya (PCE). La Pasionaria es va implicar de ple en la construcció del partit i ben aviat va ocupar càrrecs de responsabilitat. El 1931 va participar activament en la campanya per a les eleccions republicanes i la direcció del PCE va demanar-li que es traslladés a Madrid per formar part del comitè executiu i impulsar el diari de l’organització, Mundo Obrero.

Dolores va veure en l’oferiment del PCE una oportunitat per poder-se dedicar plenament a la política, però el seu marit va dir-li que ell no la seguiria fins a la capital. D’aquesta manera van posar fi a 17 anys de matrimoni. Sobre la separació, Julián Ruiz, va afirmar “yo pierdo a mi mujer, pero el partido gana un dirigente” i la seva filla, Amaya Ruiz Ibárruri, va arribar a dir que “Julián se casó con la chica, Dolores, y no con Pasionaria, que entonces era mucha mujer para un hombre tan sencillo”.

Carrera política: la construcció d’un mite

A partir de la proclamació de la Segona República, Dolores Ibárruri va destapar la seva faceta com a oradora. Ràpidament va enlluernar els assistents als actes del PCE, però també als seus companys de partit i als seus contrincants polítics. La sobrietat amb què la Pasionaria pujava als escenaris, sempre vestida de negre i amb el cabell recollit en un monyo, contrastava amb la calidesa i la força amb què encomanava el seu missatge.

Irene Falcón, la seva secretària personal durant més de 50 anys, explicava que Dolores Ibárruri era una persona tímida i que tot i preparar-se molt els seus discursos, la nit abans amb prou feines podia dormir. Segons Falcón, abans de pujar a la tribuna, Ibárruri ho passava molt malament, però un cop començava, deixava els nervis enrere i es transformava en la Pasionaria que tots coneixien i esperaven.

Tot i que en aquells moments la política encara era una esfera dominada quasi exclusivament per homes, el seu caràcter fort, les seves dots per a l’oratòria i la seva intel·ligència van fer que des del primer dia fos respectada i tractada d’igual a igual. El 1933 va impulsar i presidir l’Agrupació de Dones Antifeixistes, l’organització feminista més important de l’època que agrupava dones de diferents opinions polítiques (entre elles Margarita Nelken) en la lluita contra el feixisme.

La Pasionaria va començar a forjar la seva llegenda durant la Revolució d’Astúries de 1934. Va condemnar la repressió de l’exèrcit, va mostrar obertament el seu suport als vaguistes i va jugar un paper decisiu en l’organització de l’evacuació dels nens i orfes represaliats. El seu carisma va començar a atreure les classes més desafavorides, i a les eleccions de 1936 va sortir escollida diputada per Astúries al Congrés.

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, la Pasionaria es va convertir en un símbol de la lluita antifeixista, no només a Espanya sinó a la resta del món, gràcies a la potència dels seus discursos. Un dia després de l’Alzamiento va pronunciar el cèlebre discurs del No pasarán, on feia una crida a la defensa de la ciutat de Madrid, que ella va viure des de la primera línia de front. Durant tot el conflicte va intentar mantenir alta la moral dels soldats i milicians republicans, amb discursos que apel·laven a no rendir-se davant l’enemic feixista.

Amb la victòria franquista, la Pasionaria va emprendre el camí de l’exili. Juntament amb Irene Falcón i els seus dos fills es va instal·lar a Moscou, des d’on va guiar el PCE durant els llargs anys de dictadura, primer com a secretària general i després com a presidenta. Respectada per Stalin, va mantenir bones relacions amb les altes esferes soviètiques. Un dels moments més durs de la seva vida a l’exili va ser la pèrdua del seu fill Rubén, oficial de l’Exèrcit Roig de només 20 anys, que va caure en combat a la batalla d’Stalingrad durant la Segona Guerra Mundial.

La mort de Franco el 1975 va obrir la porta al retorn de l’exili. Finalment, el 1977, amb 82 anys, la Pasionaria va poder tornar a trepitjar Espanya. En les primeres eleccions democràtiques, Dolores Ibárruri va guanyar un escó al Congrés per al PCE en representació d’Astúries: 41 anys després, la Pasionaria recuperava el lloc que la Guerra Civil li havia arrabassat. Ibárruri va ocupar el càrrec de presidenta del PCE fins a la seva mort, tot i que durant la Transició, el seu paper ja era més representatiu que no pas de decisió.

Tres dies després de la caiguda del mur de Berlín, el 12 de novembre de 1989, una pneumònia es va emportar la vida de la Pasionaria. La fi, gairebé en paral·lel, d’aquests dos símbols anunciava la fi d’una època i d’un ideari que havia marcat bona part del segle XX.

Per saber-ne més:

• Música: Veremos a Dolores d’Ana Belén i Víctor Manuel (1976) i No pasarán de Los Chikos del Maíz (2019)

• Poesia: Pasionaria de Miguel Hernández (1937) i Una pasionaria para Dolores de Rafael Alberti (1963)